
Han passat deu anys, però Miguel Álvarez Jurado (Guarromán, Jaén, 1958) continua al lloc de sempre, el seu: les banquetes. L'exentrenador del Terrassa Futbol Club va debutar a la Segona Divisió al capdavant del Terrassa, la temporada 2002-2003, fa una dècada.
Amb un grup de jugadors que van inscriure el seu nom en plata en la història del club egarenc, Álvarez va ser l'artífex dels èxits més recents d'un equip que ara juga a la Tercera Divisió després d'ensopegar any rere any. Dues copes de Catalunya, l'ascens a Segona A, l'eliminatòria de Copa del Rei contra el Reial Madrid... Èxits que formen part del record.
Miguel Álvarez, que va tornar a dirigir el Terrassa durant una segona etapa amb més pena que glòria, ha passat també per equips com el Ciudad de Murcia, el Lorca, el Badalona, el Leganés o l'Hospitalet, el seu equip actual. Allà on ha posat el peu el recorden per la seva seriositat, el seu compromís i les seves bones maneres.
L'any 2003 el Terrassa FC se les veia amb equips de la categoria del Saragossa, el Llevant o el Tenerife a la Segona Divisió A. Fins i tot amb el Reial Madrid, en l'eliminatòria de Copa del Rei d'ara fa deu anys. L'entrenador d'aquell Terrassa era Miguel Álvarez, actual tècnic del CE L'Hospitalet.
Encara recorda aquella època?
Queda molt llunyana, però és molt gratificant parlar-ne. Va ser una etapa sensacional per a tots els que estàvem al Terrassa. Vam plantejar un projecte a mitjà termini i més aviat del previst vam acabar ascendint a Segona A. Va ser preciós.
Vostè va veure Vicente del Bosque, ara considerat millor entrenador del món, demanar l'hora quan el Reial Madrid va visitar l'Estadi Olímpic.
La resposta dels jugadors en aquella eliminatòria va ser genial. El rival era un Primera, i no qualsevol sinó el Madrid, però al camp érem onze contra onze i ens ho havíem de creure, a la gespa les diferències no són tan grans. I a Terrassa vam empatar a tres, i a Madrid amb el 4-2, i abans, vam tenir diverses oportunitats, de Juan Carlos, de Monty... Al final del partit Hierro i Valdano em van felicitar pel futbol que fèiem. "No canviïs mai", em van dir.
En quin moment es va sentir més orgullós de ser l'entrenador del Terrassa?
Viure l'ascens va ser increïble. Teníem un pressupost baix, una plantilla amb molta gent jove... i vam entrar al play-off. El millor va ser aconseguir l'ascens com ho vam fer: vam sumar els 18 punts de la lligueta, un rècord que mentre va haver-hi aquest sistema per pujar cap altre equip va igualar. Després van venir els partits a Segona A, i la primera temporada, amb gairebé el mateix equip de Segona B, vam sumar 52 punts. Entrenar aquell grup va estar molt bé. Hi ha equips que et deixen petjada, i el Terrassa per a mi és un club especial.
Per tenir èxit és més necessari tenir bons jugadors o tenir un grup unit?
El futbol no és una ciència exacta. Algunes temporades he tingut plantilles confeccionades amb un bon pressupost, amb jugadors de renom... i no hem aconseguit els objectius. Altres, en canvi, teníem una plantilla més modesta però sorpreníem. Ara, a l'Hospitalet, hi ha un pressupost baixet i estem fent una gran campanya.
I cal sentir la samarreta?
Més que sentir la samarreta, que cada temporada pot canviar, cal que tots els jugadors i tothom dins del club creguin en el projecte i hi hagi la màxima compenetració.
S'explica que a ciutats com l'Hospitalet de Llobregat o Terrassa, amb més de 200.000 habitants, es juguin partits de futbol amb 300 persones?
Fa poc em vaig queixar públicament en una roda de premsa de la poca afluència a l'Hospitalet. Juguem un futbol de nivell des de fa anys, no només enguany, també quan entrenaven Vinyals o Pedraza. Marquem molts gols, com no s'acostuma a veure a Segona B. Però no hi ha manera. I no entenc que la massa social, en ciutats tan grans, sigui de 300 persones. Potser els clubs s'han de reinventar. I començar a adaptar-se a la realitat de les famílies: tal com està el pati no pagaran 130 euros a l'any per un carnet d'un equip de Segona B o Tercera.