Anna Santamaria ha estat una ferma defensora de l'escola en català Foto: Institut Les Aymerigues

Arran de llegir en aquest diari del mes de juliol l'article de Vicenç Villatoro lloant la tasca que va dur a terme tants anys i amb tanta voluntat, dedicació i encert per ensenyar la llengua catalana, l'Anna Santamaria, i que tant merescudament va rebre la Creu de Sant Jordi, m'ha fet pensar en l'època que jo vaig rebre aquest ensenyament d'una persona també altruïsta i que mai li vaig agrair prou.

Va ser l'octubre de 1979 en que un psicòleg que feia els informes a l'Escola dels meus fills va proposar-me que els hi passés “a màquina”. El mitjà que utilitzava era una gravadora; elll parlava i s'anava enregistrant, després m'ho donava i jo havia d'anar engegant i parant per anar-los escrivint. Vaig veure que em convenia un aprenentatge de la llengua per no haver d'entretenir-me mirant el diccionari cada moment.

Vaig sentir per Ràdio Quatre un senyor, en Salvador Llach de Terrassa, del barri de Sant Pere, actualment traspassat, que s'oferia per impartir català per correspondència. M'hi vaig posar en contacte, ja que a mi m'anava molt bé poder-ho fer des de casa, perquè en aquells moments tenia fills petits. Vaig enviar-li un escrit traduït del castellà i ell va veure el meu nivell i m'anava enviant exercicis adequats a aquest nivell i corregint-me'ls. Aquest senyor estava discapacitat i va dir-me que com que no es podia moure gaire, se sentia útil fent aquest servei i que no cobrava, només demanava els segells per poder-me retornar els exercicis corregits i comentats. Quina meravella. Amb persones com aquestes i moltes altres que n'hi ha hagut i n'hi ha, aquest país no morirà mai.

Esperança Puig Sanahuja