Afortunadament, el 29 de setembre encara van haver-hi alguns centenars de manifestants al Raval de Montserrat. Em pensava que el concepte de treballador havia desaparegut d'una ciutat de tradició industrial com Terrassa. Després de la crisi tèxtil, semblava que ja només érem un municipi d'immobiliàries. I que la resta es dedicava al servei terciari. Però segurament la precarietat és ara més alta que als anys setanta. Les vagues de la transició eren per conservar el lloc de treball. En aquests moments, són directament per trobar una feina que duri més de sis mesos.
El símbol de la multinacional que ens venia a oferir ocupació a cabassos era llavors l'alemanya AEG i la seva fabricació de motors industrials. Perquè la mà d'obra era barata, gràcies en part a una dictadura que impedia els sindicats lliures. I d'aquí en va sortir Terrassa la Roja, amb el Josep Aran transfigurat en Lenin liderant una vaga indefinida. Ja només queda el solar i el record de la lluita obrera i l'antifranquisme.
Tres dècades més tard, van arribar els japonesos a Viladecavalls per subministrar televisors a l'època de la societat de lleure. I van tornar a crear un miler de llocs de feina. A canvi de fiscalitat pràcticament a zero i una devoció dels ajuntaments per emportar-se la multinacional més enlluernadora. Fins que la Sony ha trobat mercats amb despeses encara més baixes. Bona part d'aquests treballadors van ser els més combatius a la darrera vaga general.
I, mentre els cronistes s'han quedat amb les imatges mediàtiques dels okupes a Barcelona, l'avarícia del diner segueix traspassant fronteres, especulant amb les persones, repartint bonus milionaris i jubilacions daurades sense que això provoqui un veritable moviment popular de rebuig. El 29 de setembre, es podia comprar tranquil·lament a les botigues locals. A ningú se li ocorre ocupar l'Institut Industrial, com fa trenta anys. Perquè polítics, sindicalistes i rodamóns no tenim un enemic identificat. Els enemics som nosaltres mateixos.
El símbol de la multinacional que ens venia a oferir ocupació a cabassos era llavors l'alemanya AEG i la seva fabricació de motors industrials. Perquè la mà d'obra era barata, gràcies en part a una dictadura que impedia els sindicats lliures. I d'aquí en va sortir Terrassa la Roja, amb el Josep Aran transfigurat en Lenin liderant una vaga indefinida. Ja només queda el solar i el record de la lluita obrera i l'antifranquisme.
Tres dècades més tard, van arribar els japonesos a Viladecavalls per subministrar televisors a l'època de la societat de lleure. I van tornar a crear un miler de llocs de feina. A canvi de fiscalitat pràcticament a zero i una devoció dels ajuntaments per emportar-se la multinacional més enlluernadora. Fins que la Sony ha trobat mercats amb despeses encara més baixes. Bona part d'aquests treballadors van ser els més combatius a la darrera vaga general.
I, mentre els cronistes s'han quedat amb les imatges mediàtiques dels okupes a Barcelona, l'avarícia del diner segueix traspassant fronteres, especulant amb les persones, repartint bonus milionaris i jubilacions daurades sense que això provoqui un veritable moviment popular de rebuig. El 29 de setembre, es podia comprar tranquil·lament a les botigues locals. A ningú se li ocorre ocupar l'Institut Industrial, com fa trenta anys. Perquè polítics, sindicalistes i rodamóns no tenim un enemic identificat. Els enemics som nosaltres mateixos.
