El barri del Segle XX, encara que amb més moderació que altres perifèrics de la ciutat, amb el temps es va anar expandint, obrint i urbanitzant nous carrers, tot i que avui dia alguns d’ells, a la seva part sud, tenen trams pendents d’urbanitzar. A mesura que s’han anant fent, se’ls ha anat posant noms diversos, alguns relacionats amb persones relacionades amb el barri, propietaris de terrenys com els de la família d'industrials Escudé, els Gibert de can Macià o persones populars com els mestres d'obres Pere Comerma i Rodó i Pere Noguera i Vacarisses a Avinyó i Salvador Vinyals i Galí, industrial, polític i alcalde de la ciutat, que si bé vivia al carrer Major, tenia a principis del segle XIX la fàbrica en l’actual Plaça del Segle XX.

Altres són de personatges relacionats amb Terrassa però no especialment vinculats al barri, com els de l’escultor Joan Mompeó, el castlà del Castell-Palau, Guillem de Muntanyans, el missioner Pare Font, el mestre Ramon Trias i Curet, el jesuïta Jacint Alegre i Pujals, promotor del Cottolengo que porta el seu nom, o les recents places de Jaume Jover i Marquet, flequer víctima de l’assalt carlí a la ciutat el 1872, i de l’activista cultural, Paulina Pi de la Serra.

Altres estan dedicats a personatges que no són terrassencs, com el del bisbe Torres i Bages, l’almirall Roger de Llúria, el pintor basc Ignacio Zuloaga, el general reusenc Joan Prim, el militar liberal Gabriel Baldrich i el polític castellà Gumersindo de Azcàrate.

N'hi ha vinculats amb antecedents geogràfics o instal·lacions ja desaparegudes com el Torrent de Vallparadís, el del Tren de Baix, el de Gasòmetre i la plaça de la Terrassa Industrial. Tampoc falten els dedicats a sants, com el de Sant Sebastià; a ciutats catalanes, com Valls i Sitges, a països peninsulars, com Galícia, o commemoratius de fets extralocals, com la batalla de Las Navas de Tolosa (Jaén).

No tots van ser batejats inicialment amb els noms actuals, sinó que, com és norma, els canvis polítics han comportat la substitució d’alguns noms antics per altres més en sintonia amb la ideologia dels nous règims o governs. En dos casos s’han modificat per estalviar possibles confusions.

De Rubí a Pare Font

Els primers canvis de nom van ser els de Prim i Baldrich, que van ser anomenats així el 18 de novembre de 1868 per la Junta Revolucionària que va destronar la reina Isabel II i van substituir els noms inicials que eren, des de 1852, Isabel i Princesa respectivament.

El següent va ser el 1904 quan arran de la incorporació a Terrassa de l’antic poble de Sant Pere, va resultar que els carrers de Montserrat i Egara quedaven duplicats. Montserrat de Sant Pere fou llavors substituït pel de l’enòleg i farmacèutic Bonaventura Castellet, mentre que el d’Ègara va passar a ser Roger de Llúria.

El maig de 1925 que el nom Rubí va ser substituït pel de Pare Font. El motiu fou que quan el tram urbà de la carretera de Gràcia a Manresa se la denominava carretera de Rubí, la confusió entre la carretera i el carrer d’un mateix nom, comportava problemes. 

Els propers van venir de la mà de la Segona República. El 6 d’octubre de 1932 el consistori republicà acorda una sèrie de canvis del nomenclàtor terrassenc, entre ells dos del barri: Pare Font era novament canviat. Se li posà carrer del Primer de Maig, diada internacional del treball, i el de l’únic Sant del barri, Sant Sebastià va ser substituït pel de Fivaller (Joan Fivaller, el primer terç del segle XV, va ser en diverses ocasions conseller en cap de Barcelona i és considerat un dels herois nacionals).

El 19 de febrer de 1936, la Comissió del Govern Municipal acorda la retolació de vies urbanes noves, entre elles, diverses del barri: els carrers de Mateu Bardines, actualment Guillem de Muntanyans, Bartomeu Cossio, actualment Joan Mompeó (Cossio va ser un pedagog de la Rioja, deixeble de Francisco Giner de los Ríos) i la Rambleta de Jaume Compte, actual Rambleta del Pare Alegre (Jaume Compte va ser un militant d’Estat Català que va morir en el local del CADCI de Barcelona en els fets del sis d’octubre de 1934).

També es retolà amb el nom de Plaça del Segle XX, la futura plaça prevista on estava l’antiga fàbrica de Salvador Vinyals. La Guerra Civil formà governs municipals de caire esquerrà i sindicalista. Els noms de la ciutat del santoral i alguns altres van ser canviats per noms afins al republicanisme. Aquest no afectà el nomenclàtor del barri, perquè l’únic carrer amb nom de sant (Sant Sebastià) ja havia estat canviat, com hem dit, el 1932.

L’únic que en teoria afectà el barri va ser la Carretera de Montcada, que l’abril de 1937 s’acordà substituir per Madrid Heroic, però no va ser portat a la pràctica, segurament perquè els problemes de la rereguarda eren ja d’una envergadura que van deixar en segon pla la seva aplicació pràctica.

D'Azcàrate a Onésimo Redondo

El règim franquista no es va quedar curt. Tots els que tenien nom de sant tornaren a portar el seu antic. Al segle XX només va afectar al carrer Fivaller que tornà a anomenar-se Sant Sebastià.

Els carrers nous que la República va retolar (Rambleta de Jaume Compte, Bardina i de Cossio) es van rebatejar amb els noms actuals de Rambleta del Pare Alegre, Guillem de Muntanyans i Joan Mompeó, respectivament, i el de Primer de Maig retornà al nom anterior de Pare Font.

Azcàrate va ser el que va quedar més malparat ja que passà a anomenar-se Onésimo Redondo, nom d’un polític castellà fundador de las JONS, partit d’ideologia feixista. Després de la mort del dictador, el general Franco, i amb la restauració de les llibertats democràtiques, el govern municipal elegit es va limitar a catalanitzar els noms dels carrers; així, per exemple, Lauria va passar a Roger de Llúria, San Sebastián a Sant Sebastià, etc. , i es van treure els noms dels dirigents franquistes i es van posar populars, com el del General Mola pel carrer de La Rasa.