Jordi Labòria Foto: Joan Manel Oller

Les entitats del Pacte de Terrassa pel Dret a Decidir van debatre en la primera reunió sobre la necessitat de l’existència d’una personalitat que en fes de portaveu. El socialista Jordi Labòria, un dels eterns alcaldables del PSC de Terrassa i representant de la línia més catalanista, va ser l'escollit. "L'etiqueta política que portem alguns és parcialment caducada", afirma. Manuel Royes, exalcalde, va refusar assumir ell el càrrec. Jordi Labòria sempre s'ha destacat per la seva capacitat de diàleg, tant a l'Ajuntament de Terrassa com a la Diputació de Barcelona.

Ara que ja hi ha una pregunta i una data concreta per a la consulta: Jordi Labòria, portaveu del Pacte pel Dret a Decidir de Terrassa, què votarà?
Podem començar per aquí si ho desitja, però no respondré en aquests moments, tot i que ho tinc molt clar. I per una raó. Entenc que el Pacte té una virtut que ens va portar algunes persones a adherir-nos-hi i fins i tot a acceptar una petita responsabilitat. El que pretén és dir clarament que el que es vol és votar.

Què en diu el document d'objectius?
En cap moment diu què s'ha de votar, ni en quin moment. Segurament la majoria de les més de 60 entitats que s'hi han adherit tenen un caire clar independentista.

Però n'hi ha que no el tenen dins del grup?
Exacte. I ho han manifestat en les reunions. És un moment per posar en pràctica la radicalitat democràtica i decidir com desitgem que encaixi o no encaixi Catalunya a Espanya. La solució és votar. I ja decidiré i ja ho faré saber quan sigui el moment. Part de la meva feina és eixamplar la base, i arribar a entitats i gent que possiblement n'és poc sensible. Ningú hauria de tenir por de passar per les urnes. La meva tasca és aquesta. I deixar clar que dret a decidir no vol dir independència.

I no es pot saber què decidirà Jordi Labòria? És un aspecte important, clau, i que la ciutadania voldria saber.
L'important ara per ara és guanyar en el terreny de la informació veraç i objectiva, a fer arribar el missatge. Perquè parlem de com ressituem Catalunya, la seva gent i el seu territori. Cal saber quin serà el camí abans i després de la consulta. I espero que aviat. Ara tenim un calendari, i això és bo perquè ens permetrà avançar cap a un moment clau. El que sí que puc dir és que aniré a votar.

Li agrada la pregunta, o les preguntes?
És molt intel·ligent. I obre les portes a altres partits.

Vol dir al PSC?
És clar. 

Hi ha moltes veus, de diferents partits polítics, entitats i institucions, que diuen que la consulta no la veurem mai. Es farà?
Dífícil. Per això és important que hi hagi moviments cívics com el de Terrassa. Tot va néixer d'un grup de persones i entitats per cridar ben fort: volem votar. Ara pren més sentit que mai la seva existència.

No serà fàcil.
Els opositors s'agafen a aspectes legals, a la manca de voluntat política... 

On no hi ha aquesta voluntat, aquí o allà?
Allà, a Madrid, dit així en genèric, els que no ho volen són majoria. Només s'han mostrat a favor els d'Izquierda Unida. La resta, no. El PSOE no va per aquesta línia, i del PP no cal ni parlar-ne.

I aquí?
La població, per les dades que tenim, està d'acord amb la consulta. Els partits són una altra cosa. N'hi ha que sí i n'hi ha que no. I alguns es desenganxen del que havien dit inicialment i posen al congelador el dret a decidir. Dins algun grup que hi està a favor hi trobem gent que hi està en contra.

El que està clar és que en aquest moments els polítics no poden obviar el que passa al carrer.
És un moviment cívic que porta molts anys manifestant-se. Sobretot a partir del fiasco de l'Estatut. La ciutadania, organitzada o no, va agafar la iniciativa i s'ha sumat a totes les manifestacions privades o de carrer.

Si l'Estatut s'hagués acceptat amb totes les seves conseqüències no seríem on som, no hi hauria hagut resposta.
Sobretot si s'hagués acceptat el que va sortir del Parlament de Catalunya i no se l'hagués passat per l'adreçador. Quan demanem el dret a decidir no estem reclamant coses extraterrestres. La Constitució espanyola hi deixa marge. I se'ns ho van carregar. És molt greu.

És lògic que la gent s'enfadi .
I que no contempli els elements legals que ara per ara hi ha sobre la taula.

I si no hi ha consulta, què passarà?
El que em temo, i no vull exagerar, és que si es van tancant les vies democràtiques per donar resposta a les demandes de Catalunya hi ha un perill de radicalització. I no dic més. No vol dir res i ho vol dir tot. De diàleg per part de l'Estat no n'hi ha, ni després d'una gran expressió col·lectiva. Els partits han de ser valents per gosar preguntar a la gent què en pensa sobre la independència. I després ja ho gestionarem.

Creu que realment el català va ser útil per facilitar la integració a molts indrets de Terrassa?
Sí. I ho van veure com una cosa útil per a ells i per als seus fills i néts. La procedència de la gent no va implicar rebuig al català.

Les segones i terceres generacions de terrassencs filles de la immigració abracen l'independentisme.
Si més no, ho sembla. Bé o malament, saben què és votar. No són com les nostres o les dels nostres pares. El sentit democràtic el tenen. Han après què és la democràcia i volen fer sentir la seva veu.

El Pacte de Terrassa l'ha triat a vostè com a portaveu. Se sent utilitzat? L'han escollit per ser qui és, un socialista històric que més d'un cop ha tingut a tocar l'alcaldia.
En sóc conscient, sí. I ho accepto. Ho tinc molt clar. Manel Royes no va voler, però està al nostre costat. M'havien de nomenar perquè des dels meus inicis sempre he estat portaveu, de tot, a l'Ajuntament, a la Diputació... D'ofici en tinc. És broma. Que jo sigui el portaveu és una forma de dir a la ciutadania que hi cap tothom.

Des del PSC local li han comentat res?
La veritat és que no. Vaig prendre la decisió de distanciar-me'n. He donat la cara molts anys. Em va semblar que durant un temps no havia d'opinar sobre una sèrie de temes. Parlar més del compte de vegades crea elements de distorsió. I per què no dir-ho, de desprestigi personal. Si he acceptat ser el portaveu del Pacte és per radicalitat democràtica. Cert, la gent hi veu al capdavant algú que havia estat al PSC i que s'havia significat.

Però continua al PSC?
No me n'he donat pas de baixa de Terrassa.

Com veu el PSC local?
No pitjor que temps enrere. Té els mals generals del partit. La gent, a Terrassa, al meu parer és honesta. Fan una gestió ordenada. I són prudents. L'Ajuntament està ben endreçat, i és un dels més solvents si parlem d'economia, un aspecte molt seriós en plena crisi. La resta són interrogants i expectatives.

Què passarà en unes eleccions municipals?
Busquem una bola de vidre i respondré. El context polític és molt variable. Hi ha molts factors que no es controlen des de Terrassa i una errada o un encert, en política, poden fer-ho canviar tot d'un dia per l'altre.

Aquest PSC de Terrassa és el seu?
... Sí. Tot i que de vegades no em sento gaire còmode amb el català.

No està amb Pere Navarro, socialista, terrassenc i primer secretari del PSC català?
No és un problema d'estar amb ell o no. En el tema territorial han fet massa giravoltes. Jo tinc una procedència política. Sempre he format part del socialisme catalanista.

Fem política-ficció. En les properes municipals, què passarà a la ciutat?
Hi ha forces emergents a Terrassa. Si he de fer una aposta, considero més fàcil que hi hagi un Ajuntament amb cinc o sis grups que no que es repeteixi el model actual que s'ha anat repetint en la majoria d'eleccions. Però mai se sap què pot passar.

Com veu el fenomen de Ciutadans a Terrassa?
No el veig com un moviment lerrouxista, tot i que pot acabar-hi. Neix d'un grup d'inteÅ€lectuals catalans que s'enfronten a la burgesia tradicional. El que passa és que em fa la impressió que ja han defugit els inicis. I va cap a la radicalització i cap a generar tensió.

Li fa gràcia que li diguin que és el Quim Nadal de Terrassa?
Sí. És veritat, hi ha un fet comparable amb el del company de Girona i molta altra gent de pobles més petits. Conscients d'on venim i d'on volem anar, hem decidit donar la cara. Seria el resum. Ho faig pel que he defensat al llarg dels anys, políticament i també personalment. Per això tinc tant interès a no definir-me encara sobre el vot. Ara, amb la responsabilitat que tinc, trigaré més.