N’hem anat a parlar amb membres de la Coordinadora de Grups de Cultura Popular i Tradicional Catalana de Terrassa, una de les autoritats respecte, si més no, de l’eix vertebrador de la festa, plasmada mitjançant els protocols respectius. I sí que hi ha certa temença des del moment que es percep que, en matèria de cultura tradicional popular, la Festa Major tendeix massa a ser més vista –quan no directament poc o gens percebuda– que no pas viscuda. I preocupa el fet que gran part del públic sigui, malgrat potser la seva assistència, simple espectador fred i aliè al coneixement de les essències de la mateixa. No obstant, des de la mateixa Coordinadora es reconeix que potser s’observen certes tendències positives en algunes excepcions, com el progressiu arrelament del fenomen del Capgròs de l’Any, el Raval Infernal o l’assistència en augment a l’actuació de castells de diumenge al migdia, i tot i així amb algunes reserves.
 
La reflexió d’aquest debat centrat en l’excessiva passivitat del públic gira primerament, doncs, a l’entorn de la poca expectativa que suposa per a molta gent l’arribada de la festa, aspecte que encara contrasta més tenint en compte el ràpid i sorprenent èxit que ha tingut un esdeveniment novell com és la Fira Modernista de principis de maig. I això no respon només a una obsessió de les persones més implicades o de ningú en particular, sinó que parteix de la mateixa definició implícita de patrimoni festiu, centrada almenys per dues grans dimensions: la periodicitat i el grau de vivència capaç d’adduir en el conjunt de la comunitat receptora. Una festa pot ser cosa d’un dia, uns pocs anys o una reiteració més o menys prolongada en el temps. I pot ser molt o poc reconeguda, més o menys participada, esperada i viscuda. Segons aquestes dues variables, doncs, podrem acordar fàcilment que la comunitat i els que l’administren reconeixeran implícitament com a patrimoni festiu el conjunt d’esdeveniments festius reiterats i més o menys viscuts. En la variable cronològica, de la nostra Festa Major hi ha poques objeccions possibles: la festa s’ha celebrat des de temps enllà –en honor als sants patrons de la ciutat, el primer diumenge després de Sant Pere– amb els seus alts i baixos i amb les reinvencions i canvis aportats. Però la cosa es complica quan entra en joc el com concep la comunitat i l’administració en el present la festa en si, realitat que té la seva dimensió més visible en el grau de participació proactiva i de la vivència emocional expressada que l’esdeveniment en si és capaç de desfermar.
 
És en aquesta dimensió de la vivència del patrimoni festiu tal i com es descriu, doncs, on el debat és més viu –valgui la paradoxa–. Des de la Coordinadora se’n fa un diagnòstic clar: la Festa Major de la nostra ciutat deixa veure, si més no pel que fa als actes vertebradors que la conformen segons els protocols, uns mals símptomes respecte la participació activa i proactiva en la mateixa, més enllà de les persones que ja s’hi dediquen formant part dels grups festius. I que cal focalitzar-ne la comprensió i la gestió tenint en compte el model de festa que tenim, segurament poc arrelada o fruit d’una excessiva reinvenció, donades les circumstàncies històriques, socioculturals i polítiques que l’han anat mutilant o afavorint, segons els casos. Però sí que es coincideix que, més enllà del model, la dimensió participativa, de coneixement i reconeixement, són connotacions significativament essencials a l’hora de valorar la salut de tot patrimoni festiu que realment vulgui prendre com a propis els ets i uts d’aquest concepte. Un anàlisi detallat d’aquest element primordial, és a dir, del grau de com la comunitat es fa seva la festa, passa per confrontar aspectes que conformen el patrimoni festiu a mig i llarg termini, com són la seva connexió amb la contemporaneïtat i la seva capacitat de regeneració espontània, entesa com la seva evolució natural i no excessivament forçada; la trama més o menys coneguda i acceptada dels seus ritus, entesa com una sèrie de patrons establerts amb els quals hom es reconeix formant part de la comunitat; i, segurament, entre moltes d’altres consideracions, el grau d’intervenció que des de l’administració o grups dirigents se’n pugui fer.
 
Què falla, doncs, en aquesta Festa Major? Aquí, els actuals responsables de la Coordinadora són claríssims: més enllà dels ajustos en els protocols, organització, horaris, aspecte dels elements festius i, en alguns casos, espais on se celebra la festa, el que sí segur que cal millorar d’aquesta festa n’és la transmissió, el parlar-ne, la difusió, el fet que la Festa Major no sigui cosa només dels quatre dies de celebració, sinó que es pugui crear un caldo de cultiu durant tot l’any propici al coneixement i en pro de que la ciutat s’hi pugui sentir més identificada. Afermar-ne el coneixement i la identificació en reforçaria significativament de retruc la implicació emocional i l’esperit crític i proactiu. Allò que preocupa, desferma passions, precisament perquè hi ha certa estima dipositada en el seu avenir. En definitiva, caldria combatre la certa inèrcia acrítica actual abans que es torni una crosta dura i cada vegada més difícil de guarir.
 
Qui assenyala, també proposa, però. Des de la Coordinadora fa temps que es reivindica, per exemple, la posada en marxa d’un Centre de la Cultura Popular o Casa de la Festa obert tot l’any, un espai que pugui ser visitat per les escoles i la ciutadania i on s’interpreti la Festa Major a fons, aplicant un model d’èxit contrastat a altres localitats (encertats són els casos de la Patum a Berga o a Vilafranca i Tarragona en les seves respectives celebracions). O, considerant que la transmissió dels valors festius i de la Festa Major a les escoles de Terrassa és precària o bàsicament inexistent, es fa notar, també, que des de l’administració local i dels propis grups es podria fer molta més feina conjunta, com seria l’elaboració de material didàctic i divulgatiu apropiat. Cal, doncs, posar-se d’acord amb aquest tema i endegar projectes en xarxa i compartits en aquest sentit, ara per ara pràcticament inexistents. I quan aquestes coses s’abandonen, la salut intrínseca del patrimoni festiu sent recent. La sola existència de la mateixa Coordinadora, com a grup de pressió, centralitzador del debat i de dinamització, ja és un primer pas que cal celebrar, fruit de l’esforç de pràcticament tots els grups de cultura popular tradicional catalana de Terrassa. S’entén que la llavor, doncs, està plantada. Hi haurà prou aigua per fer-la despuntar?

Carles Rué