Gairebé tots coneixem gent que l'han patit. En major o menor intensitat. És evident que sempre hi ha un abans i un després. Per la persona afectada i, alhora, pel seu entorn familiar més immediat.

Poques persones, però, ens en podrien parlar amb tant de coneixement com na Montse Grau Pellicer (fisioterapeuta de l'hospital de Terrassa). No endebades va veure/viure la marxa d'en Lluís Solana Canut, el seu marit. Fa gairebé un any i mig.

Després d'un llarg i lent procés de degradació i lluita conjunta contra la malaltia (més de quinze anys). Ara, ha tibat d'empenta i il·lusió. Amb el record i la motivació d'ell, s'ha vist amb cor de presentar una tesi doctoral sobre la matèria. Porta per títol Efectes d'un programa de rehabilitació basat en l'exercici aeròbic (PREA) per la millora de la condició física i la qualitat de vida en persones que han patit un ictus. Traient temps d'una agenda apretada, ha aconseguit preparar un estudi, llarg, dens i ben documentat. Força orientat a la vida pràctica. N'acaba de fer la presentació -el 10 de juny, a l'Institut Gutmann- tutelada pels doctors Andreu Chamarro, Josep Medina i Bernat-Carles Serdà .

Indubtablement, potser el menys important seria conèixer-ne el resultat o qualificació. Justament en un any on el fil conductor de la Marató de TV3 (el proper Nadal) voltarà per aquests mateixos verals. Quina casualitat! És d'agrair. Tots ens n'hem de congratular. Per mil motius que no cal recordar en aquests moments. En aquesta conjuntura, em ve a la memòria el text d'una cançó d'en Lluís Llach (País petit): "el meu país és tan petit / que quan el sol se'n va a dormir / mai no està prou segur d’haver-lo vist... / Canto i sempre em sabré / malalt d’amor pel meu país ".

Potser, de tant en tant, ens manca creure-nos-ho. Tenir més autoestima. Posar passió en les coses que fem. En les fites que ens marquem. Des de la humilitat, però amb la ferma convicció d'obrir noves escletxes a l'esperança. En aquest cas, bo i sabent que s'obre un nou bri de llum per persones que pateixen aquesta patologia. O bé que han de desenvolupar el rol de cuidadors d'alguna persona afectada.

La Montse és una enamorada de la seva professió. La viu des del convenciment. En un centre sanitari ben nostre. Catalogat -de fa temps- amb el segell de referent per a molts altres hospitals del país. Respirant el neguit constant de la manca d'inversions i, fins i tot, les retallades...

Us imagineu aquesta mateixa experiència en un altre país més preocupat en el recolzament/arrelament del binomi I+D?... Se'm dirà que són figues d'un altre paner, certament. També tinc, tanmateix, tot el dret a somiar. Mentrestant, vull agrair públicament, el treball de recerca i investigació que ha suposat aquesta tesi. "La feina ben feta no té fronteres". En aquest exemple concret, a més a més, hi ha el valor afegit del record emocionat a la figura del seu marit (q.e.p.d.).

Força, Montse! Congratulations! Mai no canviïs!
En Lluís, des d'allà on és, de ben segur que estarà molt orgullós de tu.

Josep Ballbè