Des que la crisi ha fet presència, les més diverses institucions han volgut tancar files, formalment parlant, entorn la Cultura, i exterioritzar-ne el valor social i la necessitat de mantenir-la com un ressort essencial de cohesió i de Cultura amb majúscules.

És a dir, que si no hi ha cultura, no som res, no sabem d’on venim ni on anem, no tenim identitat, etc.. No obstant això, no podem pas dir que les administracions que hi tenen alguna cosa a dir hi hagin abocat el sac, ans el contrari, si l’una n’ha apujat l’IVA, l’altra n’ha retallat les partides pressupostàries, i són molts els camps de la cultura que van fent la viu-viu, tant a nivell dels serveis públics com de les anomenades indústries culturals. Això seria comprensible fins a cert punt tenint en compte com està el pati, però sobretot si fos cert que per a la cultura va existir veritablement l’anomenat període de vaques grasses.

Això que dic em sembla especialment apropiat per a allò que per als nostres dirigents ha estat sinònim de pocs vots. Vet ací. Perquè sovint les inversions no s’han llegit en termes de recerca a curt, mig i llarg termini d’un autèntic estat del benestar, sinó de la necessitat de veure renovada la confiança atorgada a les urnes cada “x” temps.

D’aquí que hagi pesat molt, en la gestió dels serveis, la mirada curta, el nombre d’usuaris directes, el nombre de queixes rebudes per un servei, etc, més enllà de la seva autèntica dimensió cultural amb majúscules. Allò que conec millor és el món dels arxius i dels museus, però des del meu punt de vista també és vàlid per a d’altres com ara el de la música.

Ara que es parla tant d’estructures d’estat, no puc arribar a entendre com per a un futur país normal ens podem conformar amb dos centres superiors d’ensenyament de la música (ESMUC, Liceu). Una mica, el que passa per les grans ments pensants elegides i els seus assessors, és que no cal fer grans esforços en formar els nostres nens i nenes des del punt de vista musical, perquè molt pocs s’hi dedicaran professionalment. I qui de veritat ho vulgui, que s’ho pagui. Si fem un paral·lelisme amb l’escola, seria com dir que no cal ensenyar bé les matemàtiques o la literatura, perquè ben mirat, de matemàtics i d’escriptors ben pocs alumnes n’ esdevindrà.

El que sovint s’oblida és la funció essencial que l’ensenyament musical té per a la formació de persones madures, fetes i dretes, i en dotar de la capacitat de gaudir de l’audició d’un bon concert o de tocar un instrument. O l’estímul que comporta en el desenvolupament de la intel·ligència o, precisament, en l’aprenentatge de les matemàtiques. La ignorància és atrevida, i a vegades un no és capaç de copsar la importància de distingir els instruments a través de la vista o l’oïda, o de distingir la Simfonia del Nou Món d’una òpera de Wagner.

Ben mirat, a molts que no saben res de res no els ha anat pas tant malament, i viuen molt tranquils en la seva ignorància. Per postres, se senten elegits. D’altra banda, les ànsies de democratització de la música han portat a fer propostes populistes per tal que “tothomquehovulguipuguiaccediralensenyamentdelamusicaitocaruninstrument”. Però en aquesta vida està tot inventat, i els professionals de la música saben que hi ha coses que no es poden fer de manera massificada, que requereixen dedicació i s’han de covar poc a poc, com un bon vi. He tocat alguns instruments, i sé de què parlo.

Els conservatoris professionals de música tenen la responsabilitat de formar els seus alumnes, i de fer-ho bé, tant si s’hi volen dedicar com no. No pot ser cosa de quatre burgesos ni es pot massificar de qualsevol manera. Això es fa amb recursos, que si no són públics han de sortir de les butxaques dels pares (ja ho hem notat prou al rebut, multiplicat per tres), però avui més que mai amb un esforç i dedicació encomiables, fruit d’allò que es coneix com a vocació. Amb moltes tasques a deshores i amb la voluntat que la nostra canalla no pateixi en la seva formació els temps que vivim. Per això, el mínim que es pot demanar per a ells és respecte.

Quan un col·lectiu sencer com el claustre del Conservatori de Terrassa aprova per “aclamació” un manifest i el duu als diaris, potser és que en té el pap ple. Pagaria la pena donar-hi alguna volta i anar més enllà d’interpretacions de simple immobilisme corporatiu, i no sortir amb excuses fàcils o amb propostes màgiques com ara la reducció del temps de dedicació per alumne en 1/3. Propostes que, a països com Txèquia, Àustria, Rússia, ni els passarien pel cap.