La situació de la Fundació Busquets és complicada, com la de la resta d'entitats de l'anomenat Tercer Sector. La crisi econòmica ha disparat la demanda dels serveis que ofereix la institució egarenca i els seus responsables reconeixen que estan col·lapsats. En el seu segle d'història poques vegades s'havien viscut moments tan greus. El 2011 es van atendre 7.000 persones, 6.600 en el programa de família (roba més aliments), 320 en els serveis per menjador i 40 al centre residencial per menors.
La xifra és un màxim assumible, però s'hauran de fer esforços perquè davant de les perspectives del que s'està veient en els dos primers mesos d'aquest any tot apunta a un increment significatiu, en tots els programes, sense excepció.

Per aquest augment de les peticions d'ajuda s'ha viscut un aspecte nou, que és el de les llistes d'espera, que s'han desbordat i seguiran engruixint-se en un futur immediat. Si més no, això és el que preveuen els seus responsables, que cerquen solucions i noves propostes per donar resposta a les necessitats de la gent amb menys recursos.

Habitualment, els usuaris de la fundació creada gràcies a les donacions de Salvador Busquets eren persones excloses socialment. Ara, tot ha canviat. Pep Martí, assistent social, recorda que "hi ha molta gent a la corda fluixa. Abans només ateníem persones que ja havien caigut. El ventall actual és molt més ampli, i em temo que les perspectives són que les coses empitjorin". Amb la crisi ha aparegut una nova pobresa, impensable fa només unes dècades.

Refugi en l'alcohol
Han aparegut entre els exclosos molts extreballadors del ram de la construcció, però també persones amb estudis i amb llargues carreres professionals i experiència en els camps més diversos que abans dels problemes econòmics o de passar a les llistes de l'atur tenien una bona estabilitat social. La crisi ha portat molts terrassencs a buscar refugi en l'alcohol, i això ha derivat en un alt risc d'exclusió social.

D'altra banda, la Fundació Busquets atén cada cop menys immigrants, un dels gruixos habituals. Una bona part han retornar als seus països d'origen, "on possiblement ara mateix tenen més possibilitats de trobar feina que aquí. Parlen castellà, han estat formats i se'ls obren perspectives laborals interessants, a més de retrobar-se amb el seu entorn familiar", afirma Pep Martí. La crisi no només ha generat un augment de la demanda de serveis, sinó que també ha provocat una disminució de les donacions de la ciutadania. Els terrassencs ara ofereixen menys roba i la que aporten gairebé és de menys qualitat. S'atribueix a l'estalvi en material de vestir i a la menor despesa que se'n fa.

"Segurament, la gent es posa més la roba d'altres temporades i, per tant, no la duu a la Fundació Busquets o a altres entitats de caràcter social." Hi ha hagut moments de l'hivern, quan les temperatures van baixar per sota dels zero graus, que no vàrem poder cobrir la demanda i algunes famílies es van quedar sense mantes, jaquetes i altres peces per resguardar-se del fred".

Amb 426 euros al mes
La terrassenca i catalanoparlant Mercè és una de les usuàries habituals. Amb 52 anys, la Fundació és l'única solució que té per viure amb dignitat.  Des que es va quedar sense feina, només rep 426 euros al mes, diners que no li arriben per fer front als mínims costos del pis de lloguer on viu. Sempre havia treballat, fins i tot 20 anys en una mateixa empresa. Ara, ho veu tot de color negre "i no veig una sortida laboral malgrat fer mans i mànigues. La família no m'ajuda, i els meus dos fills, de 34 i 25 anys, són més un llast que una ajuda i de vegades em demanen diners".

El Marroc, Cervera, Terrassa
Un altre cas és del de Muhammad S., sense família, que fa deu anys va deixar el Marroc per treballar a Lleida, a Cervera. Però l'atur també li va arribar "i vaig venir, fa quatre mesos a Terrassa. Em pensava que en una ciutat gran hi hauria més oportunitats. Però em vaig equivocar. No obstant, s'ha de ser optimista i creure que en el futur tot serà molt millor". La sort que té, diu, és haver "rebut el suport de la Fundació Busquets, que li facilita el pis, menjar i roba. Passi el que passi, no pensa tornar al Marroc, "perquè allà també hi ha crisi, i encara menys oportunitats laborals".

Protesta via mail
El cas del Rafael, de 51 anys, és especial. No té res, només una barraca a la muntanya feta amb restes que ha anat recollint. Però no perd l'esperança. Baixa cada dia a peu fins la Fundació, on menja, es dutxa i es canvia, i es forma, aprenent anglès per si sorgeix alguna oportunitat de feina a l'estranger o en algun local de la platja, "ara que comença a fer bon temps, i a l'estiu".

Ha aconseguit, a més, el permís de conduir, "per veure si puc fer algun tipus de transport. No em preocupen els horaris ni el lloc on s'hagi d'anar". "Puc ser vigilant, puc netejar, puc fer qualsevol cosa".

Fins que es va quedar a l'atur la seva vida era relativament normal. Després, a partir del 2008, un buit, un forat del qual es recupera de mica en mica. Es va quedar "sense diners, sense habitatge, sense família, sense menjar...". Té una filla, de qui no en parla massa. "Va entrar en una secta i fa la seva vida. No en sé gaires coses més".

Té moments tristos quan pensa en el darrer Nadal i el darrer dia de Reis. "És molt dura la vida sense aigua, sense llum, sense aliments, sense mitjà de transport, pernoctant en una barraca convertida en llar. Costa estar sempre sol allà dalt. De vegades no sembla que visquem al Primer Món, sinó en un lloc perdut de l'Àfrica. Però "no penso llançar la tovallola. Lluitaré, fins al final.