"Només vull que el meu fill sàpiga que no el vaig abandonar, que me'l van robar. No demanem diners, ni compensacions ni càstig, només volem que aquells que ho van fer ho diguin i expliquin què van fer amb tots els nostres fills", diu la terrassenca Concepción Morante, i exclama "em sento molt impotent perquè tinc el convenciment que el meu fill és viu, però no sé on és". Ella és una de les víctimes del robatori de nens que va tenir lloc durant el franquisme i els primers anys de la democràcia.

A Catalunya hi ha 160 denúncies interposades per aquest motiu mentre que s'han posat en contacte amb l'associació SOS Bebés Robados unes 300 persones. Segons la seva presidenta, Ana Martín, a Terrassa hi ha registrats, de moment, 34 casos. El cas més recent que es té constància és el de la família Fernández Izquierdo, de l'any 1980, però la dècada dels 70 va ser la més prolífica.

El denominador comú és l'hospital on tot va començar. 32 dels 34 casos corresponen a Mútua de Terrassa. Els altres dos són de l'Hospital Sant Llàtzer i de la Clínica del Remei. Martín matisa que  no tots els casos de Mútua són a Terrassa, "tenim casos de mares ateses per metges que treballaven a Mútua però atenien a Vall d'Hebron o a Sant Joan de Déu".

Fa tot just un mes el govern espanyol va fer oficial que es comprometien a investigar els casos de robatoris de nadons. Aquest missatge, però, ha estat rebut des de SOS Bebés Robados amb escepticisme. Els motius de tanta desconfiança és que consideren que les famílies estan patint tota meva d'obstacles a l'hora d'aconseguir papers. "Seria bàsic per avançar en la investigació accedir als historials clínics", diu Martín que explica que, primer li van dir que tots els historials clínics de Mútua Terrassa es trobaven a Viladecavalls, però que quan hi va anar per demanar l'historial de la seva mare allà no hi era. En aquest sentit es queixa que "Mútua es nega rotundament a lliurar qualsevol document".

"No perdem l'esperança"
Sembla ser que hi ha un denominador comú en les víctimes afectades de robatori de nens. Es tractava en la majoria dels casos d'una dona que paria per primer cop, jove, i que anessin soles. Encaixa en el perfil pràcticament en la totalitat, Asunción Izquierdo. L'inici es remunta a l'any 1980 quan portava set mesos embarassada. Era un embaràs de risc a causa de la seva malaltia. Izquierdo va anar al metge perquè patia dolors molt forts. Aquest, li va dir que era infecció d'orina. Els dolors van anar en augment i va anar a Mútua de Terrassa.

Allà la van monitoritzar i va poder comprovar com el cor del nadó bategava. La van entrar a quiròfan després de sedar-la totalment. Després de sortir ningú no li va dir res sobre què havia passat durant el part. Poca estona després se li van presentar dos persones perquè firmés uns papers. Ella va preguntar què era, i li van respondre que era el permís per fer l'autòpsia al nadó. Amb prou feines podia obrir els ulls però va acabar firmant "perquè em van obligar a fer-ho". No recorda què hi posava en aquells papers. Li van dir que rebria els resultats de l'autòpsia en quinze dies i mai més n'ha sabut res.

Quan més tard el metge va comunicar a Asunción i al seu marit, Juan Luis Fernández, que la nena havia mort, el matrimoni va reclamar veure-la però el doctor va insistir en què l'estat del nadó -ja que per treure'l li havia aixafat el cap- no era aconsellable. "Mai la vam poder veure, per molt que vam insistir. Ni tan sols ens van donar cap capsa per poder enterrar-la, ens van dir que ells s'ocuparien de tot", explica Izquierdo, i Fernández matisa "i això que teniem l'assegurança de Santa Lucía que ens cobria l'enterrament".

Aquí estaven sols, tenien vint i pocs anys, espantats i sense família, "érem unes víctimes molt fàcils". "Quan li vaig explicar a la meva mare em va dir que havia firmat una renúncia de la meva filla". L'any passat, van anar a denunciar-ho als Mossos. A més, diuen que quan van demanar l'historial a Mútua -després de tres cops d'insistir-hi- es van trobar que d'aquell dia no hi ha cap document, enlloc consta que la van ingressar o que va entrar a quiròfan. Res. Només té un paper sense firma de cap metge en què s'indica que Izquierdo havia tingut un part amb nen mort.
Al Registre Civil no hi ha cap lligall d'avortament. "Estic gairebé segura que em van treure la meva filla", confessa Izquierdo. José Luis Fernández subratlla que "em van ignorar en tot moment, em van dir que el nen havia sortit mort però no me'l van deixar veure". "Vull trobar i conèixer la meva filla, i l'esperança és l'últim que perdrem", conclou Izquierdo. 

"Aquell nen no era nostre"
A Terrassa s'han fet dues exhumacions. Martín afirma que des del cementiri posen impediments sobretot quant a fosses comunes. "Les fosses ens volen fer creure que és inviable obrir-les, i no és cert. Diuen que en aquell temps es treballava malament, sense control administratiu o que es llençaven els nens que morien a un mateix forat. Legalment encara a la fossa els cossos estan numerats per carrer, nínxol i caixa".

Una d'aquestes exhumacions correspon a la família d'Ana Martín. El novembre de 1975, quan ella tenia dos anys, la seva mare va donar a llum a Mútua de Terrassa. El part va ser complicat però no pel nadó sinó per la mare, de 22 anys. La nena va néixer a les quatre de la matinada i el seu pare la va poder tenir en braços. Una infermera va agafar la criatura i se la va endur. Aquell va ser l'últim cop que la van veure. Les complicacions en el part va fer que la mare al cap d'una hora de patir una hemorragia la traslladessin a Vall d'Hebron. El pare la va acompanyar. A les 7.15 hores, havia mort. Al migdia, els seus tiets van anar a Mútua a veure la nena i els van comunicar que s'havia mort però no van deixar que veiessin la criatura. Els van dir que l'endemà al cementiri, quan enterressin la mare un home portaria una caixa amb la nena a dins. El dia de l'enterrament l'àvia també va demanar poder veure la nena, però la caixa estava clavada amb claus, impossible d'obrir.

Amb els anys, Ana sentia com el seu pare sempre deia que havia tingut una filla però que no tenia res que ho demostrés, ni un paper que digués que aquella nena va néixer. La inquietud de Martín va anar creixent amb els anys fins que va decidir començar a buscar tots els papers relacionats amb el part de la seva germana. Fa cinc anys el seu pare li va confessar que volia exhumar el cos. I la sorpresa va ser que "les restes de la capseta després d'analitzar-les són d'un nen, i no, no coincideix en ADN ni amb la meva mare ni amb el meu pare". Però les suspicàcies ja havien començat quan en el lligall d'avortament constava que el nadó era una nena però que havia nascut morta. Després, han pogut demostrar que en el paper hi ha falsificació de firmes.

A més, s'han trobat que enlloc consta que la seva mare va ser ingressada a Vall d'Hebron. Només tenen el certificat de defunció on diu que la mare va morir a aquest hospital. Per tot plegat, van decidir interposar una denúncia. "Al meu pare li van destrossar la vida, perquè des d'aleshores mai va poder tornar a ser feliç. Només vull trobar la meva germana", diu Martín.

Sense permís d'exhumació
A qui no els deixen exhumar el cos és a la família Morante. Una tarda del maig de 1969 va anar a Mútua Terrassa per donar a llum el seu cinquè fill. El part va ser correcte i en cap moment ningú li va dir que hi havia complicacions o que el nen havia nascut mort. Fins i tot ella diu que va poder veure com el nen es movia. Al seu costat hi havia tres persones, la llevadora i dues assistents. L'endemà del part, una enfermera li va comunicar que el nadó havia mort tot just al néixer.

Morante explica que no va firmar cap paper conforme a la defunció del fill, que en cap moment va poder veure el nadó però sí que explica que van aprofitar quan el seu marit va tornar al matí per dir-li a ell que firmés uns papers. "Però és que no sabia llegir ni escriure, només sabia firmar, per tant no va saber mai què estava firmant en realitat", subratlla Manoli, una de les filles de Concepción, i afegeix "els meus germans recorden que el meu pare va arribar aquella nit del part a casa i els va dir que el nen estava bé això vol dir que ell sí que el va poder veure i per tant, el nen estava ben viu". Malgrat això en el lligall d'avortament consta que el nen va morir just al néixer.

Després de comunicar-los la defunció del nadó en cap moment els hi van deixar veure, ni poder endur-se'l per enterrar-lo, "ens van dir que ells s'ocuparien de tot". La sensació i l'angoixa de Concepción que li havien robat el nen va anar creixent quan van aparèixer diversos casos als mitjans de comunicació. Fa dos anys van decidir començar la investigació i reunir tots els papers per presentar una denúncia. A Mútua de Terrassa els diuen que en l'historial mèdic no hi consta cap paper conforme Concepción donés a llum aquell dia. Segons la policia judicial, "el lligall d'avortament està falsificat i en el registre del cementiri consta que va entrar un fetus masculí a nom del meu pare, cosa que tampoc és legal".

Han demanat al cementiri i a l'Ajuntament obrir la fossa comuna on en el primer moment els van dir que estaria enterrat, però s'hi neguen al·legant que "no es pot obrir tota la fossa ja que són 500 metres, però és que nosaltres no volem que s'obri tota, només els 8 o 10 metres en què ens van dir que estava enterrat. A més, tampoc demanem que ens ho pagui l'Ajuntament o qui sigui, ja ho pagarem nosaltres, només volem obrir-la per veure qui hi ha enterrat i si és el nostre germà doncs podrem tancar un capítol", manifesta Manoli Morante.

SOS Bebés Robados
L'Associació SOS Bebés Robados ( catalunya@sos-bebesrobados.es ) va néixer per estar més a prop de l'afectat i poder-lo assessorar, fos una família que busca un dels seus membres, fos un dels nens adoptats que busca els seus familiars. Amb cobertura a tot Catalunya, la seva seu és a Terrassa, a l'Associació de Veïns de La Cogullada (avinguda Joaquim de Sagrera, 15) i està presidida per Ana Martín. Entitat sense ànim de lucre agrupa a 75 socis (que això no vol dir afectats), els quals han omplert un formulari amb totes les dades del seu cas per així introduir-ho a la base de dades de SOS i poder contrastar-les amb la resta, no només de Catalunya sinó d'arreu de l'Estat. Enrique Vila és l'advocat que gestiona tots els tràmits judicials i l'entitat col·labora amb un laboratori per realitzar proves d'ADN i poder introduir-les al banc estatal que tenen.