A propòsit de l’efemèride de l’aniversari dels 100 anys de l’escriptor Josep Vallverdú i Aixalà aquest proppassat diumenge 9 de juliol –vagi per endavant la felicitació per la fita per part de qui signa l’article, un ex alumne de l’Escola Alba que presumeix amb orgull d’haver estat escolaritzat en una de les moltes iniciatives culturals i educatives en que l’escriptor participà– sembla pertinent recordar que, a banda de la prolífica obra literària i l’amplitud humana del personatge que ja han estat subratllades en tota mena d’articles, una de les aportacions més importants i, paradoxalment, menys reconegudes que ha fet Vallverdú en el terreny intel·lectual, al meu parer, ha estat la conceptualització, divulgació i normalització del terme “Ponent”.
Segons feia constar Josep Vallverdú el 1972 en l’obra Viatge entorn de Lleida, podem considerar “Ponent” com la porció de territori i comarques occidentals que «tenen el pas barrat al nord pel Montsec, a l’est pels lloms segarrencs i al sud per la Serra de la Llena i el Montsant», és a dir, el Segrià, el Pla d’Urgell, les Garrigues, la Noguera, l’Urgell i la Segarra i, sense cap mena de dubte, també, el Baix Cinca i la Llitera franjolines.
L’encert d’encunyar i socialitzar el concepte al llarg de tota l’obra literària que ens ha llegat l’autor, en paral·lel a les aportacions toponímiques d’arrel fusteriana teoritzades per altres intel·lectuals i pensadors com són els termes “País Valencià”, “Illes Balears” o “Catalunya Nord”, té per finalitat establir una terminologia en clau de construcció nacional que contempla el conjunts dels territoris dels Països Catalans. I ho fa des de la seva pluralitat i, alhora, posant-les al servei d’un projecte polític de nació compartida.
En el cas de Ponent, l’insistent aposta de Josep Vallverdú pel terme, no tan sols té l’encert de trencar amb el centralisme intrínsec a les denominacions d’arrel provincial –i provinciana– de «Lleida», «plana de Lleida» o «terres de Lleida» que fa dècades que se’ns volen imposar –en un territori, que, precisament per haver conegut com cap altre els estralls derivats del centralisme barceloní, hauria de ser molt curós en no reproduir el fenomen en l’escala regional–, sinó, que, a més a més, delimita els confins territorials de la nació respecte un eix o punt central, és a dir, la seva capital. A nivell referencial, doncs, no és el mateix definir-te com a part integrant del levante espanyol o mediterráneo –on l’eix al voltant del que es bascula és Madrid i situes el territori al servei del projecte nacional espanyol– o ser part del ponent o l’occident català –girant al voltant de Barcelona i situant-lo al servei del projecte nacional català–. Una denominació i l’altra, gens innocents, configuren un marc simbòlic i nacional determinat i n’exclouen l’altre.
D’altra banda, res resulta més grotesc que ser d’Arbeca, de Balaguer, d’Agramunt o de Cervera i en ser interpel·lat pel teu origen, respondre acomplexadament dient que ets de Lleida, com si estiguessis donant massa pistes més sobre la teva realitat a un interlocutor forà per qui tant desconeguda és la capital regional com el teu poble o vila situat a 50 quilòmetres d’aquesta. I ja no parlem de lo còmic que pot resultar vindicar la teva imaginada lleidatanitat si ets originari de La Pobla de Segur, de Vilaller o de Bausen –aquí s’escauria una adscripció pirinenca o aranesa, en tot cas–. Bandejar l’ús del terme “Lleida” per referir-se al conjunt del territori i no a una ciutat en particular, fent de la part el tot, és un primer acte alliberador que, un cop experimentat, de tant plaent que resulta, no s’abandona mai més.
Sintetitzant i anant al gra, feu-vos vallverdunians i militeu en el vallverdunisme de nació completa a tothora. Sigueu-ho a l’hora de batejar nominalment el vostre comerç o empresa, a l’hora d’adscriure’s com originaris d’una realitat geogràfica concreta davant qualsevol persona o administració o a l’hora de mostrar-vos orgullosos de la idiosincràsia o les costums del vostre petit racó de món. Feu-ho sense vergonya o sense patir pel grau de coneixement del terme “Ponent“ i dels gentilicis “ponentí” o “ponentina” que tindrà el vostre interlocutor: Si us en demana un aclariment, serà una fantàstica oportunitat per divulgar el terme i la finalitat pretesa pel seu encunyador i gran normalitzador, Josep Vallverdú. Una finalitat que no és altra que ajudar a construir, simbòlica i referencialment, també, un país que va de Fraga fins a Maó i de Salses fins a Guardamar.
Segons feia constar Josep Vallverdú el 1972 en l’obra Viatge entorn de Lleida, podem considerar “Ponent” com la porció de territori i comarques occidentals que «tenen el pas barrat al nord pel Montsec, a l’est pels lloms segarrencs i al sud per la Serra de la Llena i el Montsant», és a dir, el Segrià, el Pla d’Urgell, les Garrigues, la Noguera, l’Urgell i la Segarra i, sense cap mena de dubte, també, el Baix Cinca i la Llitera franjolines.
L’encert d’encunyar i socialitzar el concepte al llarg de tota l’obra literària que ens ha llegat l’autor, en paral·lel a les aportacions toponímiques d’arrel fusteriana teoritzades per altres intel·lectuals i pensadors com són els termes “País Valencià”, “Illes Balears” o “Catalunya Nord”, té per finalitat establir una terminologia en clau de construcció nacional que contempla el conjunts dels territoris dels Països Catalans. I ho fa des de la seva pluralitat i, alhora, posant-les al servei d’un projecte polític de nació compartida.
En el cas de Ponent, l’insistent aposta de Josep Vallverdú pel terme, no tan sols té l’encert de trencar amb el centralisme intrínsec a les denominacions d’arrel provincial –i provinciana– de «Lleida», «plana de Lleida» o «terres de Lleida» que fa dècades que se’ns volen imposar –en un territori, que, precisament per haver conegut com cap altre els estralls derivats del centralisme barceloní, hauria de ser molt curós en no reproduir el fenomen en l’escala regional–, sinó, que, a més a més, delimita els confins territorials de la nació respecte un eix o punt central, és a dir, la seva capital. A nivell referencial, doncs, no és el mateix definir-te com a part integrant del levante espanyol o mediterráneo –on l’eix al voltant del que es bascula és Madrid i situes el territori al servei del projecte nacional espanyol– o ser part del ponent o l’occident català –girant al voltant de Barcelona i situant-lo al servei del projecte nacional català–. Una denominació i l’altra, gens innocents, configuren un marc simbòlic i nacional determinat i n’exclouen l’altre.
D’altra banda, res resulta més grotesc que ser d’Arbeca, de Balaguer, d’Agramunt o de Cervera i en ser interpel·lat pel teu origen, respondre acomplexadament dient que ets de Lleida, com si estiguessis donant massa pistes més sobre la teva realitat a un interlocutor forà per qui tant desconeguda és la capital regional com el teu poble o vila situat a 50 quilòmetres d’aquesta. I ja no parlem de lo còmic que pot resultar vindicar la teva imaginada lleidatanitat si ets originari de La Pobla de Segur, de Vilaller o de Bausen –aquí s’escauria una adscripció pirinenca o aranesa, en tot cas–. Bandejar l’ús del terme “Lleida” per referir-se al conjunt del territori i no a una ciutat en particular, fent de la part el tot, és un primer acte alliberador que, un cop experimentat, de tant plaent que resulta, no s’abandona mai més.
Sintetitzant i anant al gra, feu-vos vallverdunians i militeu en el vallverdunisme de nació completa a tothora. Sigueu-ho a l’hora de batejar nominalment el vostre comerç o empresa, a l’hora d’adscriure’s com originaris d’una realitat geogràfica concreta davant qualsevol persona o administració o a l’hora de mostrar-vos orgullosos de la idiosincràsia o les costums del vostre petit racó de món. Feu-ho sense vergonya o sense patir pel grau de coneixement del terme “Ponent“ i dels gentilicis “ponentí” o “ponentina” que tindrà el vostre interlocutor: Si us en demana un aclariment, serà una fantàstica oportunitat per divulgar el terme i la finalitat pretesa pel seu encunyador i gran normalitzador, Josep Vallverdú. Una finalitat que no és altra que ajudar a construir, simbòlica i referencialment, també, un país que va de Fraga fins a Maó i de Salses fins a Guardamar.