Les eleccions municipals del maig són al caure. Les maquinàries dels partits fa mesos que s’engreixen i les llistes amb candidats i alcaldables es van tancant en el seu ritual cíclic. Una convocatòria electoral més, sembla ser que això també es repetirà, els franjolins partidaris de la independència de Catalunya i, per extensió, s’entén, que de la integració d’aquestes comarques en un hipotètic estat català, no disposaran de cap candidatura a la que dipositar-hi la seva confiança. I, pitjor encara, tots plegats seguirem sense poder quantificar-los i mantindrem el dubte latent sobre si la idea que compartim, seria susceptible de fer-se amb un espai polític propi i competir amb els altres ja existents, en aquest territori fronterer.
En les darreres eleccions europees del 2019 on la circumscripció única permet prendre el pols a l’arrelament electoral de l’independentisme a la Franja de Ponent, dos dels tres partits amb representació al Parlament de Catalunya que es reclamen d’aquest espai, sense fer-hi campanya ni disposar de cap estructura local de suport, van assolir 516 dels 22.756 sufragis emesos, suposant un minso 2,17% sobre el conjunt. Per opcions, Junts, encapçalada per Carles Puigdemont en va aconseguir 339 (1,49%) i Ara Repúbliques, amb Oriol Junqueras al capdavant, 177 (0,78%), si ens basem en el còmput publicat pel periodista elcampelló Marcel Pena.
Aquest és l’únic precedent electoral al que ens podem agafar després d’anys d’incompareixença. Les apostes fallides d’implantació del nacionalisme o l’independentisme a la Franja de Ponent són a punt de complir tres legislatures. Ni l’envit per CDF (Convergència Democràtica de la Franja) –submarca de CDC, fundada el 2009 a partir de la candidatura local fragatina d’Alternativa Cívica– que va assolir quatre regidors i l’alcaldia a el Pont de Montanyana el 2011, ni tampoc l’obtenció d’un controvertit regidor per part d’ERC-Entesa a Calaceit, que va acabar facilitant el govern municipal al PP, van conduir enlloc. El model basat en la importació de franquícies catalanes, lluny d’arrelar, va dur a ambdues marques polítiques i a les respectives candidatures locals –massa personalistes i sense disposar de la cobertura ni fiscalització d’assemblees i menys encara d’una política de pactes comprensible o d’un projecte polític definit d’intervenció política per al conjunt de la Franja de Ponent– a l’extinció dels dos projectes en una sola legislatura.
Tampoc ha resultat massa fructífera l’opció d’incorporar candidats franjolins a les llistes electorals per la circumscripció de Lleida en les eleccions al Parlament de Catalunya que va encetar l’abril del 1984 l’EEC (Entesa del l’Esquerra Catalana) amb la candidata tamaritenca Maria Àngels del Prat i, que, anys després, ha repetit la CUP-Guanyem en diverses ocasions. Més enllà de recordar-li de tant en tant a la pròpia parròquia l’extensió i els límits del mapa complert de la nació, l’aposta no ha generat cap signe visible d’articulació política o d’avanç de posicions de l’independentisme en un territori que es manté erm per als seus propòsits. Malgrat els estirabots que la inclusió del candidat franjolí de torn sol suscitar en algun digital aragonès poden resultar estimulants, són efímers i no generen cap debat social a la pròpia Franja de Ponent més enllà d’algun escàs comentari tronat a les xarxes.
Hi ha una opció, però, que encara no s’ha explorat mai ni per part del moviment popular independentista ni per les federacions regionals ponentines dels tres partits que el representen parlamentàriament. És l’opció de renunciar a les pròpies sigles polítiques i a la tutela, reunint els escassos recursos humans existents a la Franja de Ponent i impulsant una opció política plural, autocentrada i de base municipalista que sota el paraigües d’un independentisme de tall progressista, no renunciï al gradualisme polític en l’articulació administrativa de la Franja de Ponent, tot i adaptant la fórmula al ritme i idiosincràsia propis d’una part del país que porta desconnectada políticament –no pas culturalment i afectiva– de Catalunya des de fa segles. És a dir, una marca política sobirana i exclusivament franjolina que fixi l’horitzó de la integració a Catalunya però que en el dia a dia desplegui una agenda política en defensa de la llengua catalana, de la industrialització del territori o de l’articulació d’unes infraestructures i comunicacions dignes amb Lleida que són claus per al manteniment del vincle econòmic i afectiu dels franjolins amb la resta de ponentins i catalans, per citar algun dels camps d’actuació on podria incidir.
En definitiva, que tot i que en aquestes eleccions municipals del 2023 és mantindrà inaudita la fórmula del paraigües o casa comuna dels independentistes de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, la zona nord-occidental de la Terra Alta i el Matarranya, seria desitjable, almenys per aquells que encara creuen en la necessitat de vertebrar administrativament i políticament els Països Catalans, que aquesta fos la darrera vegada que això succeeix. Altrament, la inacció seguirà aplanant el terreny als que ens neguen l’existència com a un mateix poble.
En les darreres eleccions europees del 2019 on la circumscripció única permet prendre el pols a l’arrelament electoral de l’independentisme a la Franja de Ponent, dos dels tres partits amb representació al Parlament de Catalunya que es reclamen d’aquest espai, sense fer-hi campanya ni disposar de cap estructura local de suport, van assolir 516 dels 22.756 sufragis emesos, suposant un minso 2,17% sobre el conjunt. Per opcions, Junts, encapçalada per Carles Puigdemont en va aconseguir 339 (1,49%) i Ara Repúbliques, amb Oriol Junqueras al capdavant, 177 (0,78%), si ens basem en el còmput publicat pel periodista elcampelló Marcel Pena.
Aquest és l’únic precedent electoral al que ens podem agafar després d’anys d’incompareixença. Les apostes fallides d’implantació del nacionalisme o l’independentisme a la Franja de Ponent són a punt de complir tres legislatures. Ni l’envit per CDF (Convergència Democràtica de la Franja) –submarca de CDC, fundada el 2009 a partir de la candidatura local fragatina d’Alternativa Cívica– que va assolir quatre regidors i l’alcaldia a el Pont de Montanyana el 2011, ni tampoc l’obtenció d’un controvertit regidor per part d’ERC-Entesa a Calaceit, que va acabar facilitant el govern municipal al PP, van conduir enlloc. El model basat en la importació de franquícies catalanes, lluny d’arrelar, va dur a ambdues marques polítiques i a les respectives candidatures locals –massa personalistes i sense disposar de la cobertura ni fiscalització d’assemblees i menys encara d’una política de pactes comprensible o d’un projecte polític definit d’intervenció política per al conjunt de la Franja de Ponent– a l’extinció dels dos projectes en una sola legislatura.
Tampoc ha resultat massa fructífera l’opció d’incorporar candidats franjolins a les llistes electorals per la circumscripció de Lleida en les eleccions al Parlament de Catalunya que va encetar l’abril del 1984 l’EEC (Entesa del l’Esquerra Catalana) amb la candidata tamaritenca Maria Àngels del Prat i, que, anys després, ha repetit la CUP-Guanyem en diverses ocasions. Més enllà de recordar-li de tant en tant a la pròpia parròquia l’extensió i els límits del mapa complert de la nació, l’aposta no ha generat cap signe visible d’articulació política o d’avanç de posicions de l’independentisme en un territori que es manté erm per als seus propòsits. Malgrat els estirabots que la inclusió del candidat franjolí de torn sol suscitar en algun digital aragonès poden resultar estimulants, són efímers i no generen cap debat social a la pròpia Franja de Ponent més enllà d’algun escàs comentari tronat a les xarxes.
Hi ha una opció, però, que encara no s’ha explorat mai ni per part del moviment popular independentista ni per les federacions regionals ponentines dels tres partits que el representen parlamentàriament. És l’opció de renunciar a les pròpies sigles polítiques i a la tutela, reunint els escassos recursos humans existents a la Franja de Ponent i impulsant una opció política plural, autocentrada i de base municipalista que sota el paraigües d’un independentisme de tall progressista, no renunciï al gradualisme polític en l’articulació administrativa de la Franja de Ponent, tot i adaptant la fórmula al ritme i idiosincràsia propis d’una part del país que porta desconnectada políticament –no pas culturalment i afectiva– de Catalunya des de fa segles. És a dir, una marca política sobirana i exclusivament franjolina que fixi l’horitzó de la integració a Catalunya però que en el dia a dia desplegui una agenda política en defensa de la llengua catalana, de la industrialització del territori o de l’articulació d’unes infraestructures i comunicacions dignes amb Lleida que són claus per al manteniment del vincle econòmic i afectiu dels franjolins amb la resta de ponentins i catalans, per citar algun dels camps d’actuació on podria incidir.
En definitiva, que tot i que en aquestes eleccions municipals del 2023 és mantindrà inaudita la fórmula del paraigües o casa comuna dels independentistes de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, la zona nord-occidental de la Terra Alta i el Matarranya, seria desitjable, almenys per aquells que encara creuen en la necessitat de vertebrar administrativament i políticament els Països Catalans, que aquesta fos la darrera vegada que això succeeix. Altrament, la inacció seguirà aplanant el terreny als que ens neguen l’existència com a un mateix poble.