En els dies posteriors al cop d’estat del 18 i 19 de juliol del 1936 i en paral·lel a l’inici de la Guerra Civil, la vida als carrers de Lleida es veu condicionada d’una banda pel bullici de l’activitat revolucionària en la rereguarda i, per l’altra, per l’alçament de columnes de voluntaris de tots els pelatges per part de partits i sindicats d’esquerres. A principis d’agost i en una dinàmica que durarà mesos, la ciutat esdevé l’autèntic centre neuràlgic de la distribució de milicians, equipaments i armament per abastir el Front d’Aragó.
Des de l’endemà mateix de l’alçament i amb els sollevats esclafats als carrers de la ciutat, el Castell de la Seu muta d’ordenada caserna militar a un concorregut i caòtic centre d’allistament i partida de desmanegats contingents direcció al front de guerra, en una activitat frenètica que contagia a la resta de ciutat.
Aviat, també, les escenes del pas de milícies foranies vingudes de la resta de la geografia catalana i que, ineludiblement, creuen la ciutat i aprofiten per desfilar per les seves principals artèries concloent les marxes a la transitada Avinguda de la República –actuals Rbla. de Ferran i Av. Francesc Macià– es converteixen en un espectacle habitual on els lleidatans hi assisteixen nombrosament per a retre els darrers honors als voluntaris que es desplacen a combatre a primera línia.
Lleida en conjunt i, en especial, l’Av. de la República, la gran via on la majoria de partits, sindicats i organismes populars i revolucionaris hi tenen radicats els seus estatges socials, casernes militars i parcs mòbils, es converteix en el que avui anomenem un hub logístic. És a dir, en una àrea on s’hi situen els magatzems i instal·lacions logístiques i administratives relacionades amb el transport, la classificació, l’expedició i la distribució de mercaderies, en aquest cas, de tropes i equipament militar per a la guerra contra el feixisme. Un paper capital, afavorit per la privilegiada ubicació geogràfica de Lleida com la darrera gran ciutat camí del Front d’Aragó i per ser un nus de comunicacions que permet combinar el transport d’avituallaments, armes i reforços, tant per ferrocarril com per carretera –la multimodalitat en el transport, en diríem avui–.
A partir del 21 de novembre de 1936, amb l’aprovació del decret dictat pel govern de la Generalitat de Catalunya que suposa la dissolució de les milícies populars i la conseqüent militarització de la tropa per articular el naixent Exèrcit Popular de la República, Lleida, de nou, es manté inalterable com la capital de l’activitat militar catalana, amb la decisió de l’estat major republicà d’instal·lar-hi el quarter general de l’Exèrcit de l’Est. És, doncs, des de les oficines de l’Av. de la República, des d’on es prendran les decisions de major calatge sobre els moviments de les tropes republicanes desplegades primer a tot el Front d’Aragó i, més tard, al de Catalunya, amb la caiguda de l’anterior i l’aixecament de la línia defensiva republicana al llarg del curs del riu Segre.
Amb tals precedents i fixant la mirada en el centenari de l’inici de la Guerra Civil que la propera dècada es commemorarà, Lleida ha de decidir quin paper vol jugar tant en els actes de record de la macro-efemèride, com en el període posterior de reflexió que s’obrirà, imaginant si vol veure-la passar sense pena ni glòria o bé si vol adoptar un rol similar al jugat en els tres anys de conflicte bèl·lic, esdevenint una autèntica capital irradiadora del memorialisme i l’epicentre dels centenars d’actes de record que es programaran, de la publicació de la multitud d’estudis que afloraran i, ves a saber si també, del contagi i reviscolament dels valors republicans que al seu redós seran posats en valor.
És per això que sembla pertinent la idea d’aixecar un centre d’interpretació a la capital lleidatana que els darrers mesos ha interromput en el debat ciutadà i, que, al meu parer hauria d’anar lligada ineludiblement a la condició d’explicar l’activitat al conjunt del Front d’Aragó i del Segre. Un espai al que s’hi podrien vincular altres espais memorialistes menors que s’han anat habilitant els darrers anys com el Centre d'Interpretació del Patrimoni de la Guerra Civil ErmengolPiró d'Alcoletge i la xarxa de vestigis com l’espai museïtzat del Merengue a Camarasa, l’Espai Memòria de la Batalla del Baix Segre al Tossal de Sant Miquel de Soses o la recentment inaugurada ruta Robert Capa a Aitona. Un centre de referència que complementaria la tasca d’aquests petits espais, que generaria estudi i divulgació d’aquell fet i període històrics i que vertebraria i cohesionaria la ciutat a través de la memòria del principal esdeveniment que marcà a foc el segle XX dels lleidatans i catalans, seria una fantàstica manera d’exercir la capitalitat de Lleida com el darrer gran bastió de l’oest català que vol ser.
No obstant, un equipament com aquest ni s’improvisa ni s’aixeca d’un dia per l’altre i aprovar una moció al ple municipal no és garantia de res: si hi ha voluntat política i consens, cal organitzar i assignar els recursos econòmics, humans i materials necessaris per arribar a commemoració del macro-centenari de l’inici de la Guerra Civil amb la feina feta.
Des de l’endemà mateix de l’alçament i amb els sollevats esclafats als carrers de la ciutat, el Castell de la Seu muta d’ordenada caserna militar a un concorregut i caòtic centre d’allistament i partida de desmanegats contingents direcció al front de guerra, en una activitat frenètica que contagia a la resta de ciutat.
Aviat, també, les escenes del pas de milícies foranies vingudes de la resta de la geografia catalana i que, ineludiblement, creuen la ciutat i aprofiten per desfilar per les seves principals artèries concloent les marxes a la transitada Avinguda de la República –actuals Rbla. de Ferran i Av. Francesc Macià– es converteixen en un espectacle habitual on els lleidatans hi assisteixen nombrosament per a retre els darrers honors als voluntaris que es desplacen a combatre a primera línia.
Lleida en conjunt i, en especial, l’Av. de la República, la gran via on la majoria de partits, sindicats i organismes populars i revolucionaris hi tenen radicats els seus estatges socials, casernes militars i parcs mòbils, es converteix en el que avui anomenem un hub logístic. És a dir, en una àrea on s’hi situen els magatzems i instal·lacions logístiques i administratives relacionades amb el transport, la classificació, l’expedició i la distribució de mercaderies, en aquest cas, de tropes i equipament militar per a la guerra contra el feixisme. Un paper capital, afavorit per la privilegiada ubicació geogràfica de Lleida com la darrera gran ciutat camí del Front d’Aragó i per ser un nus de comunicacions que permet combinar el transport d’avituallaments, armes i reforços, tant per ferrocarril com per carretera –la multimodalitat en el transport, en diríem avui–.
A partir del 21 de novembre de 1936, amb l’aprovació del decret dictat pel govern de la Generalitat de Catalunya que suposa la dissolució de les milícies populars i la conseqüent militarització de la tropa per articular el naixent Exèrcit Popular de la República, Lleida, de nou, es manté inalterable com la capital de l’activitat militar catalana, amb la decisió de l’estat major republicà d’instal·lar-hi el quarter general de l’Exèrcit de l’Est. És, doncs, des de les oficines de l’Av. de la República, des d’on es prendran les decisions de major calatge sobre els moviments de les tropes republicanes desplegades primer a tot el Front d’Aragó i, més tard, al de Catalunya, amb la caiguda de l’anterior i l’aixecament de la línia defensiva republicana al llarg del curs del riu Segre.
Amb tals precedents i fixant la mirada en el centenari de l’inici de la Guerra Civil que la propera dècada es commemorarà, Lleida ha de decidir quin paper vol jugar tant en els actes de record de la macro-efemèride, com en el període posterior de reflexió que s’obrirà, imaginant si vol veure-la passar sense pena ni glòria o bé si vol adoptar un rol similar al jugat en els tres anys de conflicte bèl·lic, esdevenint una autèntica capital irradiadora del memorialisme i l’epicentre dels centenars d’actes de record que es programaran, de la publicació de la multitud d’estudis que afloraran i, ves a saber si també, del contagi i reviscolament dels valors republicans que al seu redós seran posats en valor.
És per això que sembla pertinent la idea d’aixecar un centre d’interpretació a la capital lleidatana que els darrers mesos ha interromput en el debat ciutadà i, que, al meu parer hauria d’anar lligada ineludiblement a la condició d’explicar l’activitat al conjunt del Front d’Aragó i del Segre. Un espai al que s’hi podrien vincular altres espais memorialistes menors que s’han anat habilitant els darrers anys com el Centre d'Interpretació del Patrimoni de la Guerra Civil ErmengolPiró d'Alcoletge i la xarxa de vestigis com l’espai museïtzat del Merengue a Camarasa, l’Espai Memòria de la Batalla del Baix Segre al Tossal de Sant Miquel de Soses o la recentment inaugurada ruta Robert Capa a Aitona. Un centre de referència que complementaria la tasca d’aquests petits espais, que generaria estudi i divulgació d’aquell fet i període històrics i que vertebraria i cohesionaria la ciutat a través de la memòria del principal esdeveniment que marcà a foc el segle XX dels lleidatans i catalans, seria una fantàstica manera d’exercir la capitalitat de Lleida com el darrer gran bastió de l’oest català que vol ser.
No obstant, un equipament com aquest ni s’improvisa ni s’aixeca d’un dia per l’altre i aprovar una moció al ple municipal no és garantia de res: si hi ha voluntat política i consens, cal organitzar i assignar els recursos econòmics, humans i materials necessaris per arribar a commemoració del macro-centenari de l’inici de la Guerra Civil amb la feina feta.