El passat 23 de desembre de 2023, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament d’Alcarràs presentaven públicament un principi d’acord per a la compra de Cal Macià-Casa Vallmanya, la que fou residència del president Francesc Macià, al terme d’Alcarràs. Ho feien després d’anys –25! d’ençà de les primeres negociacions per la seva compra pública– de manca d’interès, de desacords i de tacticisme partidista i politiqueig de curta volada.
Malgrat haver tingut tot el temps del món per lligar-ho, ho feien de manera apressada, sense haver tancat cap acord amb el propietari del complex d’edificacions i confiant que, aquest, com havia manifestat sempre, s’hi posaria bé si les administracions aconseguien fer primer allò que semblava impossible, posar-se d’acord entre elles. 5 mesos després de l’anunci, les desavinences amb la propietat semblen insalvables i la llista de contrapartides i permisos que sol·licita el propietari, han dut al trencament de les negociacions. Han estat 5 mesos més, en que la Iniciativa Popular i el teixit associatiu hem estat pacients i comprensius perquè ens semblava que, ara sí, la voluntat del l’Ajuntament i la conselleria de Cultura era sincera i volien executar l’operació. Els hem fet confiança i acompanyat malgrat cap dels nombrosos representants polítics amb els que hem hagut de bregar des del 2017, havien fet mèrits per merèixer-la. Ans al contrari.
Arribats en aquest punt, és pertinent recordar un parell de qüestions claus per entendre on ens trobem i quins són els passos que cal emprendre d’immediat. La primera és que Casa Vallmanya, en l’actualitat, està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local i, segons la Llei de Patrimoni Cultural Català, és obligació de l’Ajuntament d’Alcarràs fer preservar el bé catalogat i instar al seu propietari a reparar els desperfectes que presenta o fer-ho ell de forma subsidiària i passar-li després la factura a aquest. És una obligació de la que el consistori sempre ha dimitit, tot i fent veure que no s’enfonsava i negligint de les funcions legalment atorgades, en una actitud que ha ratllat el delicte de la prevaricació.
Anem amb la segona. Amb la recent obertura de l’expedient de catalogació de Casa Vallmanya en la categoria de Bé Cultural d’Interès Nacional que s’ha incoat a petició de la Iniciativa Popular –5 mesos ha tardat la conselleria en realitzar el tràmit, deunidó quin altre paperot més galdós!– , i segons fa constar de nou la Llei de Patrimoni Cultural Català, la casa ja gaudeix de la mateixa protecció que si s’hagués acabat el procés de declaració com a BCIN. I, en aquest cas, estableix que pot emprendre la via administrativa de l’expropiació, sense ni tan sols haver hagut de requerir amb anterioritat al propietari perquè reparés els desperfecte que presenta el bé. És a dir, ras i curt, amb l’obertura de l’expedient de declaració del BCIN, la llei dona la potestat a l’Ajuntament d’Alcarràs perquè incorpori l’element protegit al seu patrimoni com a bé públic.
En conseqüència, i donat l’enrocament del propietari i la urgència que requereix l’operació de salvament de la casa, ha arribat l’hora de moure i fitxa i expropiar Casa Vallmanya. La Llei ho avala i no passa absolutament res per fer complir la llei. Més aviat et pot passar alguna cosa si ets l’encarregat de fer-la complir i desisteixes de fer-ho. No hauria de ser necessari en aquestes alçades recordar que no estem parlant d’una casa més, els seus valors, història i importància, han estat àmpliament divulgats per historiadors en llibres i recerques, tenen l’aval de l’Institut d’Estudis Catalans i la demanda de la preservació és generalitzada i compartida pel conjunt de la societat i opinió pública ponentina i catalana.
Si un ajuntament qualsevol de Catalunya en la seva activitat ordinària expropia tot sovint finques, terrenys o immobles per ampliar marges de carreteres, per obrir passos o alinear carrers amb la finalitat der facilitar la mobilitat i seguretat de vehicles i vianants o per esponjar la trama urbana fent-la més amable, perquè hauria de tenir cap inconvenient ara l’Ajuntament d’Alcarràs en expropiar una casa per posar-la al servei de la memòria nacional i la cultura democràtica del país tenint com té una indubtable singularitat que la fa única?