L’any 2016, l’aleshores alcalde de Lleida Àngel Ros, anunciava el retorn a la ciutat del fons bibliogràfic del lleidatà Antoni Blàvia i Esquirol, mort a Caracas el 1998. Un fons de 460 llibres avui encara dipositat, sense massa criteri, en unes vitrines del segon pis de la Sala Alfred Perenya, a la regidoria de Cultura de la Paeria. Presentat com el primer pas que havia d’obrir la porta a l’arribada de la resta del fons documental de l’exiliat lleidatà, de gran valor històric, transcorreguts cincs anys de la fita, res més lluny de la realitat.
Anem a pams, però. Qui fou Antoni Blàvia, més enllà de la persona que dona nom a un carrer del barri de Pardinyes, es preguntarà el lector? Doncs resumint molt, un militar i maçó afiliat a Estat Català i fidel a la República qui, en el transcurs de les primeres jornades posteriors al cop feixista del 36, organitzarà l’aplacament, fusell en mà i adquirint fama de valerós home d’acció, dels dretans sollevats que volien prendre els carrers de Lleida subvertint la legalitat republicana.
Ja en el transcurs de la Guerra Civil, que viu a primera línia de foc, amb els combatents procedents de la Columna Volant Catalana (Estat Català) i la Columna Macià-Companys (ERC) s’encarrega d’estructurar i dirigir la 132 Brigada Mixta, de 1.500 combatents i enquadrada en la 30 Divisió, quan es crea l’Exèrcit Popular de la República. Batut en retirada l’any 1938 i sabedor que és una de les preses més cobejades pels franquistes per haver estat un dels militars republicans més brillants al camp de batalla, s’exilia a França, Anglaterra i, posteriorment, a Amèrica, des d’on mantindrà contactes estrets amb l’FNC i les comunitats catalanes a l’exili. Allí refarà la seva vida sense separar-se mai de la maleta de cuir negre que conté tota la seva documentació personal i de la 132 Brigada Mixta.
A partir d’aquest instant, la vida professional del lleidatà prendrà un nou rumb que el durà a consagrar-se com a prestigiós i reconegut economista a nivell mundial, movent-se en cercles acadèmics, intel·lectuals i professionals molt destacats: impartirà classes a la Universitat Simón Bolívar de Caracas, serà director de l’Oficina d’Estudis i Desenvolupament del Banc Universal de Veneçuela, s’incorporarà més tard a l’Institut Francès del Petroli, serà vicepresident de l’Instituto de Cooperación Iberoamericana i serà professor convidat en diverses universitats xineses, d’aquí la publicació d’un dels seus llibres més destacats: China, un coloso que despierta (Madrid: Alhambra, 1985).
En el terreny polític, restarà proper al Partit Radical xilè, mantenint una relació propera i d’amistat amb Salvador Allende, qui serà president del govern de la Unitat Popular i, més tard, en concordança amb el seu ideari ideològic social-demòcrata, membre de la direcció internacional del veneçolà Partido de Acción Democràtica, arribant a representar-lo en la Internacional Socialista, mantenint sempre el vincle estret amb les comunitats catalanes a l’exterior, especialment, amb les de Sud-Amèrica. Aquesta basta trajectòria bastida en l’exili, no serà posada en valor a casa nostra fins a l’aparició d’un brillant article de Jordi Finestres al setmanari El Temps, el març del 1997: Antoni Blàvia, un il·lustre desconegut.
La peça, publicada dins del monogràfic que desllorigava al complert l’estructura, el quadre de comandament i tota mena d’informacions inèdites de la 132 Brigada Mixta a partir de la documentació consultada pel periodista provinent d’una de les maletes que la família Blàvia havia guardat intacta durant quaranta anys a Caracas. Una documentació que aportava llum a episodis desconeguts de la guerra que el lleidatà havia guardat gelosament a l’espera de materialitzar la vella idea que sempre li havia rondat pel cap de dipositar-la en una petita fundació que portés el seu nom. Segons l’historiador Gabriel Cardona: «l'explotació del fons podria aclarir, juntament amb la personalitat d'en Blàvia, aspectes històricament importants, relatius a les operacions de la guerra civil a Catalunya, al funcionament de les forces armades republicanes i a les tensions polítiques a la rereguarda».
Avui, però, el risc de perdre la pista definitiva d’aquesta valuosa documentació és altíssim degut al pas del temps i a la inestable situació que la família Blàvia travessa a Veneçuela. Cal, doncs, que els tímids i irregulars intents de la regidoria de Cultura per concloure la repatriació documental es converteixin en una ofensiva d’una ciutat que vol preservar la seva memòria republicana i antifeixista més destacada i, Antoni Blàvia, il·lustre i desconegut independentista de Lleida, amb una vida pròpia del guió d’una pel·lícula, ho mereix. En definitiva, que si les maletetes no tornen soles de Caracas, algú les hauria d’anar a buscar. I ràpid.
Anem a pams, però. Qui fou Antoni Blàvia, més enllà de la persona que dona nom a un carrer del barri de Pardinyes, es preguntarà el lector? Doncs resumint molt, un militar i maçó afiliat a Estat Català i fidel a la República qui, en el transcurs de les primeres jornades posteriors al cop feixista del 36, organitzarà l’aplacament, fusell en mà i adquirint fama de valerós home d’acció, dels dretans sollevats que volien prendre els carrers de Lleida subvertint la legalitat republicana.
Ja en el transcurs de la Guerra Civil, que viu a primera línia de foc, amb els combatents procedents de la Columna Volant Catalana (Estat Català) i la Columna Macià-Companys (ERC) s’encarrega d’estructurar i dirigir la 132 Brigada Mixta, de 1.500 combatents i enquadrada en la 30 Divisió, quan es crea l’Exèrcit Popular de la República. Batut en retirada l’any 1938 i sabedor que és una de les preses més cobejades pels franquistes per haver estat un dels militars republicans més brillants al camp de batalla, s’exilia a França, Anglaterra i, posteriorment, a Amèrica, des d’on mantindrà contactes estrets amb l’FNC i les comunitats catalanes a l’exili. Allí refarà la seva vida sense separar-se mai de la maleta de cuir negre que conté tota la seva documentació personal i de la 132 Brigada Mixta.
A partir d’aquest instant, la vida professional del lleidatà prendrà un nou rumb que el durà a consagrar-se com a prestigiós i reconegut economista a nivell mundial, movent-se en cercles acadèmics, intel·lectuals i professionals molt destacats: impartirà classes a la Universitat Simón Bolívar de Caracas, serà director de l’Oficina d’Estudis i Desenvolupament del Banc Universal de Veneçuela, s’incorporarà més tard a l’Institut Francès del Petroli, serà vicepresident de l’Instituto de Cooperación Iberoamericana i serà professor convidat en diverses universitats xineses, d’aquí la publicació d’un dels seus llibres més destacats: China, un coloso que despierta (Madrid: Alhambra, 1985).
En el terreny polític, restarà proper al Partit Radical xilè, mantenint una relació propera i d’amistat amb Salvador Allende, qui serà president del govern de la Unitat Popular i, més tard, en concordança amb el seu ideari ideològic social-demòcrata, membre de la direcció internacional del veneçolà Partido de Acción Democràtica, arribant a representar-lo en la Internacional Socialista, mantenint sempre el vincle estret amb les comunitats catalanes a l’exterior, especialment, amb les de Sud-Amèrica. Aquesta basta trajectòria bastida en l’exili, no serà posada en valor a casa nostra fins a l’aparició d’un brillant article de Jordi Finestres al setmanari El Temps, el març del 1997: Antoni Blàvia, un il·lustre desconegut.
La peça, publicada dins del monogràfic que desllorigava al complert l’estructura, el quadre de comandament i tota mena d’informacions inèdites de la 132 Brigada Mixta a partir de la documentació consultada pel periodista provinent d’una de les maletes que la família Blàvia havia guardat intacta durant quaranta anys a Caracas. Una documentació que aportava llum a episodis desconeguts de la guerra que el lleidatà havia guardat gelosament a l’espera de materialitzar la vella idea que sempre li havia rondat pel cap de dipositar-la en una petita fundació que portés el seu nom. Segons l’historiador Gabriel Cardona: «l'explotació del fons podria aclarir, juntament amb la personalitat d'en Blàvia, aspectes històricament importants, relatius a les operacions de la guerra civil a Catalunya, al funcionament de les forces armades republicanes i a les tensions polítiques a la rereguarda».
Avui, però, el risc de perdre la pista definitiva d’aquesta valuosa documentació és altíssim degut al pas del temps i a la inestable situació que la família Blàvia travessa a Veneçuela. Cal, doncs, que els tímids i irregulars intents de la regidoria de Cultura per concloure la repatriació documental es converteixin en una ofensiva d’una ciutat que vol preservar la seva memòria republicana i antifeixista més destacada i, Antoni Blàvia, il·lustre i desconegut independentista de Lleida, amb una vida pròpia del guió d’una pel·lícula, ho mereix. En definitiva, que si les maletetes no tornen soles de Caracas, algú les hauria d’anar a buscar. I ràpid.