Nova tongada de ruixats sobre Catalunya i, com no, també sobre el Baix Segre i, Vallmanya, més en concret. Més de dos dies d’intensa precipitació i prop de 56,2 litres acumulats per metre quadrat després, es fa difícil intuir quin pot ser avui l’estat de la masia familiar dels Lamarca-Macià, on ja fa dies que una part del sostre va ensorrar-se parcialment, obrint un esvoranc d’uns 10 m2 al teulat del casalot. Litres i litres d’aigua s’han anat filtrant aquests dies per l’interior i, de ben segur, han malmès noves àrees fins ara conservades en relatiu bon estat. Mentrestant, els precs per una actuació urgent de les nostres administracions no arriben a les orelles de polítics sords.
La tongada de pluges ha fet present –i cruent– una efemèride prou rellevant: Aquest novembre s’han complert quatre (!) anys d’aquella primera jornada popular organitzada el 2017 pel Centre d’Estudis Comarcals del Segrià a Vallmanya per posar en relleu els valors associats a la Casa i alçar la veu per la seva conservació. I ja fa alguns mesos que també es van complir quatre anys (!) d’aquelles primeres reunions a la Diputació de Lleida amb l’ex alcalde Miquel Serra per convèncer-lo de la importància d’adquirir i preservar la Casa, impulsades pel llavors diputat provincial de la CUP. Dos episodis paral·lels, que de ben segur van ajudar a impulsar la primera i esperançadora operació de compra acordada el 2019 amb l’actual propietari. Portem, doncs, quatre anys d’esforços, dedicació, divulgació i mobilització altruistes des de la societat civil envà, per no avançar ni un pam en la solució.
De llavors ençà, hem anat de despropòsit en despropòsit i de retrocés en retrocés, fins arribar a l’atzucac actual, on polítics curterminsites d’un partit i altre es dediquen a passar-se el mort i no moure’s perquè l’altre tampoc ho fa, especulant amb qui sortirà més malparat en la tràgica fotografia final que s’albira. Al llarg d’aquest camí, però, no han faltat les pertinents rondes de fotografies de postureig a Vallmanya: moltes i de tots colors.
S’hi ha anat a retratar la Presidenta del Parlament Laura Borràs i la Secretària General adjunta d’ERC Marta Vilalta; l’anterior consellera de Cultura Àngels Ponsa –la segona dels tres consellers que han passat pel càrrec en quatre anys– i el delegat del govern a Lleida Bernat Solé– el segon representant del govern que veiem desfilar–; l’alcalde Jordi Janés– el tercer alcalde que hem vist passar els defensors de la Casa– i el delegat de Cultura a Lleida Albert Turull –també el tercer diferent a qui hem tingut el plaer de conèixer des del 2017–.
De frases ben sonants sobre la necessitat de salvar-la i sobre disposicions personals de contribuir a conservar el patrimoni arquitectònic, memorístic i cultural intrínsec a Casa Vallmanya, en quatre anys també se n’han dit i sentit moltes i de tots colors. N’han dites el Conseller Jaume Giró fa no pas massa i el President de la Diputació de Lleida Joan Talarn ja en fa més. I n’han verbalitzades en públic o en la intimitat consellers a l’exili, diputades provincials segrianenques, diputats autonòmics ben clenxats, presidents rockers de consells comarcals i afinadors de violins de tota índole.
Als fotografiats i dispensadors de frases esperançadores d’ahir i d’avui, els hem interpel·lat a tots i totes aquests quatre (!) anys. Amb poc èxit i fins al punt que avui els qui governen les tres institucions del país en joc: Ajuntament, Diputació i Generalitat, ni ens atenen, ni ens concedeixen audiència. A pesar de tot, nosaltres seguirem insistint-hi, evidentment, mentre en la cursa contrarellotge que lliurem quedi un sol metre de camí per recórrer.
Però si no hi arribem a temps i es dona l’ensorrament total de la Casa, i amb ella desapareix una part de la memòria del President Macià –el més estimat i valorat dels presidents de la història del país– no caurà només una casa. De retruc s’abatrà també una part substancial de la confiança de la gent del carrer cap als seus gestors polítics i la seva capacitat per resoldre problemes i afrontar els reptes plantejats. Aquell dia, quan els intrigats representants busquin explicacions a la desafecció i a la baixa valoració popular de la seva tasca pública, hauran d’anar a remenar sota les runes de Vallmanya on, entre l’aigua verdosa i el fang, en trobaran algun vestigi.
Fins llavors, per repetir-ho que no quedi: cal un acord urgentíssim de les tres administracions implicades per salvar Casa Vallmanya, on tothom hi cedeixi i tothom assumeixi compromisos de despesa. I si aquest acord no és possible a tres bandes, cal que ho sigui a dues i ja vindran temps millors: prou excuses tots plegats!
La tongada de pluges ha fet present –i cruent– una efemèride prou rellevant: Aquest novembre s’han complert quatre (!) anys d’aquella primera jornada popular organitzada el 2017 pel Centre d’Estudis Comarcals del Segrià a Vallmanya per posar en relleu els valors associats a la Casa i alçar la veu per la seva conservació. I ja fa alguns mesos que també es van complir quatre anys (!) d’aquelles primeres reunions a la Diputació de Lleida amb l’ex alcalde Miquel Serra per convèncer-lo de la importància d’adquirir i preservar la Casa, impulsades pel llavors diputat provincial de la CUP. Dos episodis paral·lels, que de ben segur van ajudar a impulsar la primera i esperançadora operació de compra acordada el 2019 amb l’actual propietari. Portem, doncs, quatre anys d’esforços, dedicació, divulgació i mobilització altruistes des de la societat civil envà, per no avançar ni un pam en la solució.
De llavors ençà, hem anat de despropòsit en despropòsit i de retrocés en retrocés, fins arribar a l’atzucac actual, on polítics curterminsites d’un partit i altre es dediquen a passar-se el mort i no moure’s perquè l’altre tampoc ho fa, especulant amb qui sortirà més malparat en la tràgica fotografia final que s’albira. Al llarg d’aquest camí, però, no han faltat les pertinents rondes de fotografies de postureig a Vallmanya: moltes i de tots colors.
S’hi ha anat a retratar la Presidenta del Parlament Laura Borràs i la Secretària General adjunta d’ERC Marta Vilalta; l’anterior consellera de Cultura Àngels Ponsa –la segona dels tres consellers que han passat pel càrrec en quatre anys– i el delegat del govern a Lleida Bernat Solé– el segon representant del govern que veiem desfilar–; l’alcalde Jordi Janés– el tercer alcalde que hem vist passar els defensors de la Casa– i el delegat de Cultura a Lleida Albert Turull –també el tercer diferent a qui hem tingut el plaer de conèixer des del 2017–.
De frases ben sonants sobre la necessitat de salvar-la i sobre disposicions personals de contribuir a conservar el patrimoni arquitectònic, memorístic i cultural intrínsec a Casa Vallmanya, en quatre anys també se n’han dit i sentit moltes i de tots colors. N’han dites el Conseller Jaume Giró fa no pas massa i el President de la Diputació de Lleida Joan Talarn ja en fa més. I n’han verbalitzades en públic o en la intimitat consellers a l’exili, diputades provincials segrianenques, diputats autonòmics ben clenxats, presidents rockers de consells comarcals i afinadors de violins de tota índole.
Als fotografiats i dispensadors de frases esperançadores d’ahir i d’avui, els hem interpel·lat a tots i totes aquests quatre (!) anys. Amb poc èxit i fins al punt que avui els qui governen les tres institucions del país en joc: Ajuntament, Diputació i Generalitat, ni ens atenen, ni ens concedeixen audiència. A pesar de tot, nosaltres seguirem insistint-hi, evidentment, mentre en la cursa contrarellotge que lliurem quedi un sol metre de camí per recórrer.
Però si no hi arribem a temps i es dona l’ensorrament total de la Casa, i amb ella desapareix una part de la memòria del President Macià –el més estimat i valorat dels presidents de la història del país– no caurà només una casa. De retruc s’abatrà també una part substancial de la confiança de la gent del carrer cap als seus gestors polítics i la seva capacitat per resoldre problemes i afrontar els reptes plantejats. Aquell dia, quan els intrigats representants busquin explicacions a la desafecció i a la baixa valoració popular de la seva tasca pública, hauran d’anar a remenar sota les runes de Vallmanya on, entre l’aigua verdosa i el fang, en trobaran algun vestigi.
Fins llavors, per repetir-ho que no quedi: cal un acord urgentíssim de les tres administracions implicades per salvar Casa Vallmanya, on tothom hi cedeixi i tothom assumeixi compromisos de despesa. I si aquest acord no és possible a tres bandes, cal que ho sigui a dues i ja vindran temps millors: prou excuses tots plegats!