Són dies de parlar de cinema, tant si ets un cinèfil de tota la vida com si ets un nouvingut en la matèria. La pel·lícula «Alcarràs», premiada a la Berlinale, és en boca de tothom, convertint-se en el mainstream ponentí i catalunyesc del moment: Si no vols semblar fora de lloc i context, toca parlar-ne.
En paral·lel a l’estrena de la pel·lícula, al mateix poble d’Alcarràs on ens situa la cineasta barcelonina i, més en concret, en el seu nucli agregat de Vallmanya, en un episodi també digne d’una pel·lícula, aquest cap de setmana descobríem que la caixa forta lligada a la família del President Macià que restava a l’interior de la seva casa pairal, havia estat robada. En ple any 2022 revivim un nou episodi d’espoli cultural no molt allunyat dels perpetrats en aquestes comarques per René Alphonse Van der Berge –més conegut com Erik el belga– cap allà als anys 90. No n’aprenem i, probablement, ja mai sabrem si la caixa contenia documentació valuosa sobre el President, la família Macià i/o el país.
El problema, però, és que en aquesta ocasió les administracions estaven alertadíssimes: l’alcalde d’Alcarràs i el delegat de Cultura de la Generalitat ho sabien per boca de l’entitat Salvem Cal Macià-Casa Vallmanya i, el primer dels dos, en declaracions als mitjans, va arribar a manifestar fins i tot que trucaria al propietari de la casa –qui tenia tota la disposició del món a cedir la caixa a qualsevol administració– per veure que s’hi podia fer. Resulta, però, que no era veritat, i contrandit-se a ell mateix, en un episodi que es mou entre l’immobilisme i la negligència i que ha suposat una pèrdua irreparable de patrimoni, va passar del tema olímpicament. El propietari de la casa encara espera, assegut per si de cas, qualsevol trucada de tots dos.
L’entitat Salvem Cal Macià-Casa Vallmanya, fent la feina de control que les administracions no fan –la de vetllar per la protecció d’un BCIL– ha explicat que feia dies que havia detectat gent pernoctant a la casa i que alhora es preparava el robatori de la instal·lació de coure interior que algú ja estava amuntegant els tubs a la porta d’entrada principal, com a pas previ. Donant com a versemblant l’opció que aquest algú també s’endugués la caixa de ferro, prou valorada al mercat negre, va decidir demanar empara a les administracions per no haver d’incórrer els seus integrants en el delicte d’entrar en una propietat privada i endur-se la caixa per tal de protegir-la. A més, no era necessari fer-ho, el propietari estava disposat a cedir-la a les administracions, tan sols feia falta que aquestes es posessin en contacte amb ell. Cosa que no ha passat, com ha quedat palès.
La pel·lícula de Vallmanya, doncs, s’està convertint com a mínim en una tragicomèdia all’italiana que en deien, digna de Totò e Peppino y... la malafemina, de Divorzio all'italiana o qualsevol altra de l’univers creat per Cinecittà on, tot i el rerefons dramàtic del tema plantejat, uns personatges exagerats i histriònics es dediquen a un humor particular poc comprensible per aquestes contrades, interpretant guions rocambolescs i plens d’embolics. Uns polítics-actors que, casualment, aquest dies es retraten a tort i a dret al costat de la premiada cineasta, d’un cartell de la pel·lícula «Alcarràs» o d’un simple palot de fruita, aprofitant el rebuf de l’èxit assolit pel film per tal de gaudir d’una mica de notorietat pública: són els mateixos que porten mesos condemnant Casa Vallmanya, i tot allò que representa, a la seva desaparició física i memorística.
Millor, doncs, parlem del premiat i suggerent film de Carla Simón, el que amb encert i sensibilitat ens apropa a les arrels i valors intrínsecs al sector agrari i a les famílies que el mantenen dempeus. Aquell món que és a punt de desaparèixer: l’estima a la terra, a la seva gent i al treball de les generacions que ens han precedit. El de l’esforç dels pagesos i jornalers, el de l’arribada de l’aigua del Canal d’Aragó i Catalunya i la transformació del paisatge i el del respecte a la memòria dels que ens han precedit. Un món que se’ns escorre a les mans dia rere dia exemplificat amb l’agonia de la que fou la casa pairal del President més estimat de la història contemporània del país.
Voleu dir que Vallmanya no simbolitza i sintetitza en una sola casa tot aquest univers i els valors que la Carla Simón ens descriu al seu film i que al mateix temps no seria un lloc fantàstic des d’on explicar-los al món? Doncs en cap cas és compatible defensar-los públicament de boqueta i alhora deixar caure la casa, sense incórrer en un notable exercici de cinisme interpretatiu.
En paral·lel a l’estrena de la pel·lícula, al mateix poble d’Alcarràs on ens situa la cineasta barcelonina i, més en concret, en el seu nucli agregat de Vallmanya, en un episodi també digne d’una pel·lícula, aquest cap de setmana descobríem que la caixa forta lligada a la família del President Macià que restava a l’interior de la seva casa pairal, havia estat robada. En ple any 2022 revivim un nou episodi d’espoli cultural no molt allunyat dels perpetrats en aquestes comarques per René Alphonse Van der Berge –més conegut com Erik el belga– cap allà als anys 90. No n’aprenem i, probablement, ja mai sabrem si la caixa contenia documentació valuosa sobre el President, la família Macià i/o el país.
El problema, però, és que en aquesta ocasió les administracions estaven alertadíssimes: l’alcalde d’Alcarràs i el delegat de Cultura de la Generalitat ho sabien per boca de l’entitat Salvem Cal Macià-Casa Vallmanya i, el primer dels dos, en declaracions als mitjans, va arribar a manifestar fins i tot que trucaria al propietari de la casa –qui tenia tota la disposició del món a cedir la caixa a qualsevol administració– per veure que s’hi podia fer. Resulta, però, que no era veritat, i contrandit-se a ell mateix, en un episodi que es mou entre l’immobilisme i la negligència i que ha suposat una pèrdua irreparable de patrimoni, va passar del tema olímpicament. El propietari de la casa encara espera, assegut per si de cas, qualsevol trucada de tots dos.
L’entitat Salvem Cal Macià-Casa Vallmanya, fent la feina de control que les administracions no fan –la de vetllar per la protecció d’un BCIL– ha explicat que feia dies que havia detectat gent pernoctant a la casa i que alhora es preparava el robatori de la instal·lació de coure interior que algú ja estava amuntegant els tubs a la porta d’entrada principal, com a pas previ. Donant com a versemblant l’opció que aquest algú també s’endugués la caixa de ferro, prou valorada al mercat negre, va decidir demanar empara a les administracions per no haver d’incórrer els seus integrants en el delicte d’entrar en una propietat privada i endur-se la caixa per tal de protegir-la. A més, no era necessari fer-ho, el propietari estava disposat a cedir-la a les administracions, tan sols feia falta que aquestes es posessin en contacte amb ell. Cosa que no ha passat, com ha quedat palès.
La pel·lícula de Vallmanya, doncs, s’està convertint com a mínim en una tragicomèdia all’italiana que en deien, digna de Totò e Peppino y... la malafemina, de Divorzio all'italiana o qualsevol altra de l’univers creat per Cinecittà on, tot i el rerefons dramàtic del tema plantejat, uns personatges exagerats i histriònics es dediquen a un humor particular poc comprensible per aquestes contrades, interpretant guions rocambolescs i plens d’embolics. Uns polítics-actors que, casualment, aquest dies es retraten a tort i a dret al costat de la premiada cineasta, d’un cartell de la pel·lícula «Alcarràs» o d’un simple palot de fruita, aprofitant el rebuf de l’èxit assolit pel film per tal de gaudir d’una mica de notorietat pública: són els mateixos que porten mesos condemnant Casa Vallmanya, i tot allò que representa, a la seva desaparició física i memorística.
Millor, doncs, parlem del premiat i suggerent film de Carla Simón, el que amb encert i sensibilitat ens apropa a les arrels i valors intrínsecs al sector agrari i a les famílies que el mantenen dempeus. Aquell món que és a punt de desaparèixer: l’estima a la terra, a la seva gent i al treball de les generacions que ens han precedit. El de l’esforç dels pagesos i jornalers, el de l’arribada de l’aigua del Canal d’Aragó i Catalunya i la transformació del paisatge i el del respecte a la memòria dels que ens han precedit. Un món que se’ns escorre a les mans dia rere dia exemplificat amb l’agonia de la que fou la casa pairal del President més estimat de la història contemporània del país.
Voleu dir que Vallmanya no simbolitza i sintetitza en una sola casa tot aquest univers i els valors que la Carla Simón ens descriu al seu film i que al mateix temps no seria un lloc fantàstic des d’on explicar-los al món? Doncs en cap cas és compatible defensar-los públicament de boqueta i alhora deixar caure la casa, sense incórrer en un notable exercici de cinisme interpretatiu.