La polèmica pels negocis immobiliaris de Sergi Vélez, parella de la portaveu del PSOE i diputada al Congrés, Montse Mínguez, ha esclatat en un moment especialment delicat per als socialistes lleidatans. Amb la vista posada en les eleccions generals del 29 de novembre, el cas amenaça de convertir-se en un factor afegit en la disputa per l’últim escó de la demarcació, una plaça que el PSC va retenir el 2023 i que el PP va tenir a una distància considerable, però no insalvable.
La possibilitat que els socialistes perdin un dels dos diputats que tenen actualment obre un escenari en què els populars podrien trobar una oportunitat per entrar al Congrés, sempre que aconsegueixin capitalitzar el desgast del rival i que l’ascens de Vox no els resti massa vots.
El context no és menor. El PSC ha ratificat Mínguez com a cap de llista per Lleida en plena controvèrsia per les informacions sobre les activitats empresarials de la seva parella, a qui s’atribueix la gestió d’un grup amb onze societats, principalment vinculades al sector immobiliari, i una trentena d’habitatges de lloguer.
Les informacions també han situat sota el focus dues societats a Panamà i els procediments de desnonament vinculats a empreses del grup. Mínguez ha defensat que es tracta d’un negoci familiar que compleix la legalitat i ha qualificat la polèmica d’atac personal. Pedro Sánchez, per la seva banda, li ha reiterat públicament la confiança.
La controvèrsia ha adquirit una dimensió política perquè afecta un dels àmbits centrals del discurs socialista: l’habitatge. El PP ha aprofitat les informacions per qüestionar la coherència entre les polítiques defensades pel PSOE i els negocis de la parella de la seva portaveu. Els perfils a les xarxes de la formació que lidera Alberto Núñez Feijóo s'han encés contra la diputada lleidatana.
Més enllà de les acusacions partidistes, el cas situa Mínguez davant la dificultat de gestionar una crisi que coincideix amb l’inici de la precampanya i que pot condicionar la imatge de la candidatura. En unes eleccions ajustades, el debat no és només si la polèmica tindrà conseqüències electorals, sinó si serà prou intensa per mobilitzar una part de l’electorat socialista o per desplaçar vots cap a altres formacions.
El precedent del 2023
Els resultats de les últimes generals ofereixen una referència clara de la fragilitat del repartiment a Lleida. El 23 de juliol del 2023, el PSC va obtenir dos dels quatre diputats de la demarcació, amb prop del 29,5% dels vots. ERC i Junts es van repartir les altres dues places, mentre que el PP, malgrat situar-se com a quarta força amb un 12,8%, es va quedar sense representació. Vox va aconseguir un 6,8% dels sufragis.
La clau és que el quart escó va ser per al segon diputat socialista, no pas per a la quarta força en nombre de vots. El sistema d’Hondt premia les candidatures amb més suport acumulat i fa que el repartiment depengui de la distància entre els quocients electorals de cada partit. Per això, una formació pot quedar-se sense representació malgrat superar àmpliament altres candidatures que sí que aconsegueixen un escó.
El PP va sumar uns 23.700 vots, davant dels més de 54.000 del PSC. La diferència entre els dos partits era considerable en vots totals, però la comparació rellevant per al repartiment d’escons és una altra: el quocient del segon escó socialista va ser d’uns 27.200 vots, per sobre dels 23.700 que va obtenir el PP. La distància entre tots dos quocients va ser, per tant, d’uns 3.500 vots. És aquest marge el que dona sentit a la hipòtesi que un retrocés del PSC podria reobrir la batalla pel quart diputat.
La polèmica al voltant de Mínguez no determina, per si mateixa, cap resultat. Però arriba en un moment en què qualsevol variació en el suport de les candidatures pot tenir conseqüències en una circumscripció que només reparteix quatre representants. Si el PSC perd una part del vot que el 2023 li va permetre obtenir el segon escó, el PP podria aspirar a ocupar aquesta plaça. Perquè això passi, però, no n’hi ha prou amb el desgast socialista: també caldrà observar com evolucionen la participació, la mobilització dels diferents electorats i el vot a les altres candidatures.
El factor Vox complica els càlculs del PP
L’altra incògnita és l’evolució de Vox. El partit va quedar lluny d’obtenir representació el 2023, però va reunir més de 12.500 vots a la demarcació. Un creixement d’aquesta formació podria modificar els equilibris entre les candidatures de dreta i condicionar les opcions del PP d’aconseguir el quart escó.
L’efecte no és automàtic. Si Vox creix principalment a costa del PP, els populars poden veure reduïdes les seves possibilitats d’entrar al Congrés, fins i tot si el PSC perd suport. Si, en canvi, l’ascens de Vox es nodreix de l’abstenció o de votants d’altres procedències, el PP podria mantenir una base suficient per disputar el diputat als socialistes. També hi ha la possibilitat que una part del vot conservador es concentri en el PP davant l’expectativa d’obtenir representació, un comportament que dependrà de la campanya i de la percepció que tingui l’electorat sobre les opcions reals de cada partit.
Aquesta és la paradoxa per als populars: el desgast del PSC pot obrir-los una finestra d’oportunitat, però un Vox més fort no necessàriament els ajuda a aprofitar-la. En una demarcació amb només quatre escons, la fragmentació del vot pot ser determinant. La batalla no es lliura únicament entre el PSC i el PP, sinó també en la capacitat de cada partit per retenir els seus votants i evitar que una part dels sufragis quedi sense traduir-se en representació.
Una crisi que arriba en plena precampanya
La decisió del PSC de mantenir Mínguez com a cap de llista, ratificada per unanimitat per la federació lleidatana, indica que els socialistes han optat per tancar files al voltant de la seva candidata. La resposta de Sánchez reforça aquesta estratègia i evita, de moment, que la controvèrsia es converteixi en una crisi interna oberta. Això no resol, tanmateix, el repte electoral: la candidata haurà de defensar el seu discurs polític mentre el cas continua ocupant espai mediàtic.
La incidència electoral dependrà de la durada de la polèmica, de les informacions que puguin aparèixer els pròxims dies i de la capacitat dels socialistes per situar el debat en altres àmbits de la campanya. També serà rellevant comprovar si el PP aconsegueix convertir les crítiques en una mobilització efectiva del seu electorat o si la controvèrsia queda circumscrita a l’enfrontament entre les direccions dels dos partits.
La qüestió de fons és que el cas Mínguez ha introduït un element d’incertesa en una pugna que ja tenia un component aritmètic molt clar. El segon escó socialista és la plaça que podria obrir la porta al PP, però el desenllaç dependrà tant del desgast del PSC com de la distribució del vot entre les altres forces. De moment, el quart escó no és de ningú.
