Pel febrer de 1951 vaig anar al cinema Kursaal de Barcelona a l'estrena de la pel·lícula 'Pánico en las calles' de l'Elia Kazan, amb el no precisament formós Jack Palance. I qui m'havia de dir que seria una premonició de l'anomenada vaga de tramvies a la ciutat onze dies després?. Perquè, efectivament, arran de l'augment de tarifes en el bitllet dels tramvies aprovat en Consell de Ministres, de 50 a 70 cèntims, tingué lloc la primera acció vaguística popular en massa de la ciutadania sota el franquisme i un altre 'pánico en las calles' autòcton.  

Els primers incidents els varen produir els estudiants el dia 23 de febrer (vet-ho aquí, un altre 23 F) en organitzar un monumental apedregament de tramvies i la trencadissa d'un sorprenent i meticulós inventari de 3.041 vidres. En sortir junt amb els companys de l'Escola d'Agricultura i arribar a l'alçada de la part del darrera de l'Hospital Clínic, els estudiants de Medicina que aleshores eren assetjats pels 'grisos', ens van demanar que els hi féssim arribar tomàquets del veí mercat municipal del Ninot (a l'illa Mallorca-Casanovas-Provença-Villarroel) per tal de seguir llançant-ne contra els polis assetjants.

Tot un espectacle de 'tomatina' perquè a la fi vam entrar en el recinte hospitalari pel costat de darrera i des de l'escalinata del davant, rere les reixes que la tancaven, protegides llavors per una filera d'agosarades infermeres a primera línia, els 'gallines' que érem al darrere ens vam dedicar a aquest esport de tir al blanc, o millor al 'gris'. Per cert, un company va llançar des de les escales una tomatada amb tan poc impuls que va caure damunt la fila zero d'infermeres, empastifant la blancor dels seus uniformes.
 
Per la tarda la festa va continuar amb la trencadissa de vidres i amb el bolcat d'alguns tramvies en col·locar peces de ferro a la via per fer-los trabucar o descarrilar, sobretot en els giravolts i desviaments. L'emprenyament i la mobilització popular determinà el boicot gairebé total a pujar als tramvies, ja que sols hi pujaren el 2,3% dels usuaris habituals, i el tancament de comerços durant els dies següents. La consigna era: 'No hay solución, o 0,50 o peatón'. El periodista Néstor Luján (1922-1995) en un article a 'Destino' del mes de març, per no dir 'vaga de tramvies' usava l'eufemisme d''abstención de usuarios'.
 
El diumenge 4 de març, el públic que anava al camp del Barça no pujà tampoc als tramvies malgrat el fort aiguat i enlloc dels més de mig milió de bitllets habituals, només se'n van despatxar 487. Tot i retornar a les tarifes anteriors, ara els treballadors acordaren una aturada general de les fàbriques pel dia 12 i varen aconseguir que tallers i botigues tanquessin i que deixessin de circular els tramvies, autobusos i taxis. Descontrolada la situació pel moviment cívic de masses al carrer, llavors van fer sortir més de mil guàrdies civils i l'endemà arribaven 3.000 'grisos' i unitats de la infanteria de marina desembarcades del creuer i els tres destructors arribats a port. El desafiament al règim havia estat impressionant, però el dia 15 tothom, esporuguit davant les amenaces de les autoritats, va tornar a la feina.
 
Un any després d'aquests fets s'abolia el racionament de queviures (pa, oli, sucre) que venia funcionant des de maig de 1939 amb la famosa 'cartilla', però encara subsistí uns anys la restricció en el subministrament de combustibles i primeres matèries (cotó, carbó, benzina). De fet, el règim el que va fer és 'racionar la fam' durant anys i panys i afavorir la corrupció, el tràfic il·legal i l'estraperlo, donant origen a la formació de grans fortunes i a l'aparició del grup social dels anomenats 'nous rics'.