"Hi ha moments en què no suporto els meus fills: la seva explosivitat emocional em supera. A vegades soc capaç de respirar, posar-me a la seva alçada i acompanyar-los, però hi ha dies que no... Perquè no puc més". Va arribar un dia en què Alba Culell Boix (Manresa, 1983) va decidir que ja n'hi havia prou de mostrar únicament la cara bona de la maternitat i de la criança. Perquè darrere d'aquell nou rol que li havien atribuït les dues criatures que més estimava del món i que ella mateixa havia gestat i parit, s'hi amagava una transformació brutal i absoluta que -n'estava segura- era compartida amb la gran majoria de mares.
Així doncs, aquell dilluns 11 de maig del 2020, enmig de l'estricte confinament pandèmic -que, en el seu cas, va viure acompanyada de la seva parella i els seus dos fills (de 4 anys i deu mesos, aleshores)- va obrir un perfil d'Instagram, Porteig i Acompanyament, per compartir no només emocions i sentiments que la travessaven i la removien, sinó també reflexions i coneixements al voltant de la seva professió (és mestra d'Educació Infantil i psicopedagoga), però també de la seva passió: la criança conscient.
Ara, quatre anys després, la protagonista d'aquesta història ha decidit recopilar tots els seus escrits, cavil·lacions, aprenentatges i pensaments a S.O.S. soc mama!, un llibre que, a cavall entre la comicitat i la cruesa, busca acompanyar emocionalment totes aquelles mares que se sentin soles o sobrepassades en algun moment de la seva vida i que, actualment, es troba en procés de ser una realitat: Culell ha decidit obrir una campanya de micromecenatge per fer-lo possible que culminarà el 3 de juliol.
Diu que els seus fills han estat el principi del seu tot.
Des del primer moment que vaig agafar el Roc, el meu fill gran, en braços, em vaig adonar que estava a punt de viure la transformació més bèstia de la meva vida. Totes les meves prioritats, creences i idees preconcebudes es van desmuntar, i aquí va començar la gran feina que fem les mares: sostenir alhora que ens anem auto reconstruint.
En què ha consistit (o en què consisteix) aquesta auto reconstrucció, en el seu cas?
La maternitat em va ajudar -i m'està ajudant- a posar consciència a molts pensaments i maneres de fer que fins que no van arribar els meus fills, no m'havia parat a pensar si eren propis o els reproduïa per amor al meu sistema familiar. En aquest sentit, aquesta auto reconstrucció podríem dir que, en certa manera, ha passat per reflexionar sobre què vaig rebre jo quan era nena i què és el que jo vull traspassar als meus fills.
Parla de valors?
Més que de valors, al que em refereixo és a la manera d'acompanyar. És normal que com a mares vulguem salvar els nostres infants d'emocions o sentiments desagradables, però també hem d'entendre que ells també hi han de passar, per aquí. Igual que hi vam haver de passar nosaltres. En aquest sentit, si posem consciència i connectem amb la nena que vam ser, podrem acompanyar els nostres fills com ens hagués agradat que ens acompanyessin a nosaltres; amb una altra mirada. Saps què penso, moltes vegades?
Què?
Que m'agradaria que els meus fills, sempre que els passi alguna cosa, pensin: "Necessito explicar-li a la mama" i no pas: "Merda, que no se n'assabenti mai!".
"Tant de bo que quan als meus fills els passi alguna cosa, pensin: «Necessito explicar-li a la mama» i no pas: «Merda, que no se n'assabenti mai!»"
Per teixir aquest vincle de confiança, però, cal temps de qualitat, i la societat de la immediatesa i de la conciliació impossible no ens ho posa fàcil...
Sembla que quan ens fem grans, no recordem que nosaltres també vam ser nens i nenes, que vam necessitar presència i dedicació per part dels nostres pares i mares. Les bases de qui seran els que avui són infants estan en les cures i en el temps compartit amb el sistema familiar. És molt fort perquè vivim en un món que no deixa que, durant la criança, ocupem l'espai que ens pertany i que constantment ens està fent escollir entre el nostre jo d'abans i el nostre jo d'ara!
Què vol dir?
Que la maternitat és un abisme: passes un dol perquè deixes de ser qui havies estat fins llavors; deixes anar amistats, el sentiment de culpa i decepció t'assola perquè no et reconeixes ni et reconeixen. I et sents molt sola, molt. I això, en gran part, és culpa d'una societat que no ha donat a la criança ni a la maternitat el valor que es mereix i que, en cap cas, posa la vida al centre.
En aquest abisme a què es refereix també hi entra, la relació amb la parella?
Per suposat! En el meu cas, va canviar moltíssim, bàsicament perquè les nostres prioritats també ho van fer. Però aquest canvi no té perquè ser negatiu sempre: la veritat és que nosaltres vam formar un gran equip i el seguim formant, encara que faci un temps que ens hem separat.
La seva separació, de fet, la va compartir obertament a les xarxes, sense amagar-se de com se sentia. Fins i tot va fer vídeos plorant.
Penso que les xarxes són una arma de doble tall on pots decidir si vendre una realitat fictícia o ser genuïna i mostrar-te tal com ets. Jo, efectivament, faig això segon: sempre he dit el que penso, perquè per molt que les relacions de parella, la maternitat i l'acompanyament a infants i a famílies m'apassionin, no tot són flors i violes. I això s'ha de dir. Tot té les seves llums i les seves ombres, i crec que és important parlar de totes dues coses. És molt fàcil estar feliç quan tot rutlla, i ve més de gust compartir-ho. Però és vital transmetre que no sempre tot va bé, perquè al cap i a la fi, el que estàs fent és donar el missatge que no estem soles, i que totes formem part de la mateixa roda.
"És vital transmetre que no sempre tot va bé"
Vostè ha treballat en escoles bressol des d'abans de ser mare. Com ha canviat la seva manera d'acompanyar els infants?
Buf! D'una manera abismal! Quan vaig reincorporar-me després del primer fill, vaig veure que podia entendre molt millor les famílies i, de retruc, els nens i nenes. Ser acompanyant de la petita infància i, alhora, mare amb consciència, t'obliga a encarar-te a totes les teves ferides, a treballar-les i a poder tenir una mirada lliure de creences i judicis. Tothom té la seva motxilla i fa el que bonament pot, amb ella.
Durant molt temps, l'embaràs i la maternitat s'han idealitzat. Semblava que quan gestaves havies de sentir-te esplèndida i un cop amb la criatura fora del ventre, la persona més realitzada del món mundial. Creu que això està canviant o seguim tenint la necessitat malaltissa de fer veure que tot és sempre perfecte?
Ens han educat per no molestar i per comportar-nos ‘com toca', com suposadament la societat espera de nosaltres. Si vols ser mare, ho pots ser, però llavors no et queixis, que n'hi ha moltes que no poden. Si tens parella, ni se t'acudeixi dir res, que hi ha gent que està molt sola. I el mateix amb la feina i amb tants altres temes.
Queda malament, queixar-se.
Sí. I tant és així, que hem acabat assumint que no tenim dret a rèplica. Ens hem cregut que no podem reivindicar i que no podem demanar més del que tenim. Però el cert és que per avançar, sempre hem de voler més; anar a la recerca del que ens fa sentir bé. I si pel camí ens hem de queixar, doncs fem-ho, només faltaria!