Tant de bo les eleccions espanyoles fossin cosa dels veïns. Tant de bo poguéssim mirar les enquestes amb la distància de qui desitja que a les esquerres espanyoles els vagi tan bé com sigui possible, però sense sentir que ens hi juguem res. Tant de bo. Però, ara mateix, el que passa a Madrid acaba condicionant el que passa als nostres pobles i ciutats. I el 29 de novembre també ens juguem el futur de Manresa, del Bages i de la Catalunya Central.
Perquè, encara que de vegades ens faci mandra mirar cap a Madrid, moltes de les coses que ens preocupen es decideixen allà: el preu de l'habitatge, els salaris, les pensions, les infraestructures o els recursos per a la sanitat i l'educació. Les decisions del Congrés i del Senat acaben arribant a casa nostra. Ens agradi més o menys, és allà on es decideixen lleis i pressupostos que condicionen la nostra vida.
Pensem en l'habitatge. A Manresa i a molts municipis del Bages, trobar un pis de lloguer a un preu assumible s'ha convertit gairebé en una cursa d'obstacles. Persones que es veuen obligades a compartir pis, famílies que destinen bona part del sou al lloguer o persones que han de marxar del poble on han viscut sempre.
Els ajuntaments poden fer-hi molt: comprar habitatges per ampliar el parc públic, recuperar pisos buits o impulsar alternatives com l'habitatge cooperatiu. Però no poden fer miracles. Necessiten recursos i eines que, en bona part, depenen del Congrés. No podem demanar als municipis que solucionin la crisi si no els donem instruments per fer-ho. Cal més habitatge públic, posar límits a l'especulació i garantir que l'habitatge serveixi per viure-hi, no per fer-hi negoci.
Per això és tan important anar a votar. Necessitem una majoria d'esquerres i una veu forta de l'independentisme que pugui condicionar les polítiques de l'Estat i fer avançar drets. Perquè tenir representació està bé, però tenir força per canviar les coses és el que realment importa.
I aquesta força també es construeix sumant. A Esquerra Republicana tenim clar que no podem afrontar sols els reptes que tenim al davant. Per això hem teixit aliances amb forces que comparteixen bona part dels nostres objectius, sense haver de pensar sempre igual.
Aquesta voluntat també es reflecteix en les candidatures. Som presents al conjunt dels Països Catalans, amb ERC a Catalunya, Compromís al País Valencià i Ara Més a les Illes. Tres realitats diferents, però una mateixa voluntat de defensar la llengua, la cultura, la sobirania i els drets socials. Al Senat, també ens presentem conjuntament amb EH Bildu. Perquè sumar no vol dir renunciar a qui som, sinó entendre que, quan compartim objectius, tenim més força per aconseguir-los.
I aquesta força és especialment necessària en un moment en què l'extrema dreta avança, normalitza discursos d'odi i qüestiona drets que pensàvem consolidats. No podem donar per fet que les conquestes socials són irreversibles. Els drets de les dones, la diversitat, la igualtat o els drets de les persones migrades també estan en joc.
El feixisme es combat al carrer, però també defensant la sanitat i l'educació públiques, el dret a l'habitatge i unes condicions de vida dignes. Perquè difícilment podem parlar de llibertat si una persona no pot pagar el lloguer, arribar a final de mes o viure sense por de ser discriminada.
Per això no n'hi ha prou amb dir que som antifeixistes. Cal construir majories capaces d'impedir que l'extrema dreta governi i faci retrocedir drets i llibertats. Esquerra Republicana és una eina per fer-ho: un projecte que uneix la defensa de la sobirania de Catalunya amb l'esquerra, el republicanisme, el feminisme i la justícia social.
Les coses no canvien soles. Cal organització, cal valentia, cal capacitat d'entesa i, sobretot, cal que la gent hi sigui. Perquè cada vot que mobilitzem és una oportunitat per guanyar drets, per guanyar sobirania i per fer avançar el país. I perquè, tant de bo no hagués de ser així, però el futur de Manresa, del Bages i de la Catalunya Central també es decideix el 29N.