El 29 de juliol, al diari Regió7, es va publicar un article de Salvador Salat titulat La informació ens fa lliures... també el biogàs. Ara ens en trobem un altre, de Francesc Reguant, a Via Empresa, titulat Biogàs per endreçar i sanejar el país. Ja només els queda dir allò de "limpia, fija y da esplendor".

No confonguem el biogàs amb les macroplantes

L'article esmentat atribueix a les plantes de biogàs una llarga llista de virtuts: convertir residus en productes de valor, eliminar contaminació, produir fertilitzants, evitar olors, sanejar sòls i aigües, produir energia renovable i, fins i tot, contribuir a la salut i al benestar. Aquestes afirmacions són del tot inexactes i confonen la gent.

Una macroplanta de biogàs fa essencialment dues coses: genera biogàs i genera digestat. I el digestat continua contenint la càrrega de nutrients i contaminants pròpia de les dejeccions d'entrada. La digestió anaeròbia transforma i extreu sobretot una part de la matèria orgànica per produir biogàs; no fa desaparèixer el nitrogen ni converteix màgicament els purins en aigua neta. 

I aquí apareix un altre truc retòric: presentar com una virtut del biogàs qualsevol tractament posterior que es faci del digestat. Per exemple, afegir àcid sulfúric per transformar l'amoníac en sulfat d'amoni, un fertilitzant nitrogenat. Però això també es pot fer amb el purí d'entrada. Per tant, atribuir aquesta propietat al biogàs és tan absurd com instal·lar un artesà cisteller en una dependència de la planta i anunciar que "gràcies al biogàs tenim cistells".

El metà sí que és útil, però...

No negarem allò que és evident: el metà és un recurs energètic útil i capturar-lo pot tenir sentit. I gràcies a la digestió anaeròbia s'extreu matèria orgànica del purí de manera que el digestat emetrà molt menys metà. El problema és convertir aquesta utilitat concreta en una carta blanca per a construir macroplantes arreu. No es tracta només de què s'emet, sinó d'on es concentra, en quina quantitat i què cal transportar per fer-ho possible.

Per exemple, a la planta projectada a Sant Mateu de Bages s'hi calcula una producció de 54,39 GWh anuals de metà, equivalent, segons el projecte, al consum d'unes 8.000 famílies. Està molt bé però això no converteix automàticament una macroplanta en una infraestructura beneficiosa en tots els altres aspectes.

"Endreçar i sanejar". De debò?

Es compara la gestió dels residus orgànics amb les depuradores d'aigua. Però, per favor! Una depuradora no fa desaparèixer la contaminació per art de màgia: tracta un flux dins un sistema dissenyat específicament per controlar-lo.

Prenent novament l'exemple de la planta de Sant Mateu, parlem de 200.000 tones anuals de matèries primeres i d'un flux de sortida d'unes 188.750 tones de digestat i aigua osmotitzada. Comptant entrades i sortides, transportar aquest volum equival a uns 35.341 viatges anuals de camions de 22 tones (val a dir que aquest nombre està en discussió).

Això és "sanejar" el país? Ah!, i no: fer servir camions tancats no fa desaparèixer el trànsit, ni les emissions, ni el desgast de les carreteres, ni el risc d'accidents.

No és igual una planta arrelada al territori que una macroplanta

Aquí hi ha una diferència fonamental que l'article passa per alt. No es nega la utilitat de les plantes de biogàs; el que es qüestiona és el model de macroplantes que concentren enormes quantitats de dejeccions que cal transportar a desenes de quilòmetres.

L'Estratègia Catalana del Biogàs defensa la construcció de plantes distribuïdes territorialment, dimensionades d'acord amb els residus orgànics locals i en models descentralitzats. Es recull com a referència una planta mitjana de 25.000-50.000 tones anuals.

Continuant amb la planta de Sant Mateu, s'ha projectat per a 200.000 tones anuals: això no és precisament "arrelament al territori". I encara menys quan, segons dades de l'IDESCAT, tant Súria com Callús, els dos pobles més propers, són dels que tenen menys càrrega ramadera de la comarca. A més, al Bages no hi ha excedent generalitzat de dejeccions i sí prou capacitat agrícola per a absorbir les dejeccions generades.

Qui beneficia realment aquest model?

Aquí arribem al moll de l'os. Les macroplantes d'aquestes dimensions no són tan sols una instal·lació per a "sanejar" residus. Són també infraestructures que facilitaran la concentració de la ramaderia, perquè permeten allunyar geogràficament una part del problema originat per les macrogranges. 

I això va exactament en la direcció contrària del que hauríem de fer. Tinguem en compte que: Catalunya té al voltant de 8 milions de porcs, pràcticament tants com habitants, i sis comarques concentren prop del 44% de la cabana porcina. És de les regions d'Europa amb més densitat de porcs; per exemple, en tenim tants com tot Itàlia.

Per alimentar-los necessitem importar una part important de cereal: segons la collita anual, entre el 40% i el 60% dels cereals utilitzats s'han d'importar perquè no tenim prou sòl agrari per a alimentar tant porc. La soja ve tota del Brasil i el blat, el blat de moro i altres cereals venen de l'Argentina, dels Estats Units, de França, de l'Aragó i fins i tot d'Ucraïna.

I després tenim l'aigua. Amb una estimació de 9 litres per porc i dia, vuit milions de porcs representen uns 26,3 hm³ anuals, dels quals 22,4 hm³ corresponen només a l'abeurament. És més que els 24 hm³ de capacitat del pantà de Sant Ponç.

És a dir: hem construït un sistema ramader que concentra milions d'animals, importa alimentació de centenars o milers de quilòmetres de distància, consumeix enormes quantitats d'aigua -reduint la capacitat de regeneració dels aqüífers- i genera enormes quantitats de dejeccions que han nitrificat molts aqüífers. I ara hi ha qui pretén dir que la solució és construir macroplantes per gestionar-ne les conseqüències. No. Això és el negoci d'uns quants a costa de la salut i el benestar de molts.

Si realment volem endreçar i sanejar el país, cal reduir el nombre de porcs i avançar cap a models econòmics més sostenibles, territorials i diversificats, no pas construir infraestructures que permetin continuar fent créixer indefinidament les macrogranges en detriment del petit ramader.

I aquí resulta especialment revelador que la planta projectada a Sant Mateu sigui de Norbiogas Biometano V, del grup Nortegas. I els inversors de Nortegas són JP Morgan Asset Management (75%), Swiss Life Asset Management (15%) i Covalis Capital (10%). Per tant, potser convindria deixar de presentar aquests projectes com si fossin una mena de servei públic altruista.

I la gent que protesta?

A l'article es contraposen les protestes a la responsabilitat col·lectiva i s'arriba a parlar del fenomen NIMBY (al pati de casa meva, no). 

Doncs que quedi clar d'una vegada per totes: la gent té tot el dret i tota la legitimitat de protestar contra una infraestructura que considera que pot modificar el seu entorn o afectar la seva salut, la seva qualitat de vida o el seu territori. Això no és insolidaritat. És exercir un dret.

De fet, qui resulta profundament insolidari és qui pretén fer negoci amb macroplantes instal·lades a prop de nuclis habitats seguint criteris únicament econòmics. En el cas de la planta de Sant Mateu de Bages, per exemple, aquests criteris són més que evidents en el plantejament de la infraestructura.

I si hi ha protestes, i fins i tot fenomen NIMBY, sovint és degut a la presència prèvia d'un altre fenomen, molt més freqüent encara, que ho provoca. Que sapiguem, a aquest fenomen encara no s'hi ha posat nom, però ara li'n posem: MIURSME, és a dir, "M'Importes Un Rave Si M'Enriqueixo". 

Reclamar que una macroinfraestructura s'instal·li en un altre lloc, que tingui una dimensió adequada o que directament no es faci no és insolidaritat.

En el cas del Bages, és legítim preguntar-se per què una zona ja castigada per nitrats i salinització (de les mines) ha d'assumir encara dues grans plantes de biogàs: projectes de 200.000 i 125.000 tones anuals a Sant Mateu i Sant Fruitós.

També és legítim preguntar-se per la pudor, pel trànsit i pel digestat. I és legítim preguntar-se per què els costos territorials els han d'assumir uns i els beneficis econòmics uns altres. Això no és anar contra el progrés. És preguntar quin progrés volem.

El biogàs pot tenir un lloc en una economia circular ben dimensionada i realment vinculada als residus del territori. Però convertir-lo en l'excusa per a mantenir i ampliar un model ramader intensiu, centralitzar residus i fer circular camions carregats de dejeccions per tot el país no és "endreçar i sanejar" Catalunya. És posar una etiqueta verda a un problema que continua existint.

I, finalment, una pregunta: a banda de camions carregats de caca circulant per tot Catalunya, no se'ns pot acudir res millor per sanejar-la i endreçar-la?