Imagineu-vos un migdia d'estiu qualsevol caminant per Manresa. El sol pica de valent, l'asfalt crema sota els peus i trobar una ombra es converteix en una odissea. No és cap ficció distòpica; és el dia a dia d'una ciutat que es transforma a passes de gegant en un forn urbà a causa d'un govern municipal instal·lat en la inacció. Un govern que, quan finalment decideix moure's, ho fa gairebé sempre per prioritzar el gris de les superfícies dures per davant del verd. L'efecte d'illa de calor urbana no és un fenomen inevitable de la naturalesa, sinó el resultat directe d'unes polítiques urbanístiques molt poc ambicioses que continuen girant l'esquena a la crisi climàtica que ja tenim a sobre.
La història d'aquest despropòsit té capítols difícils d'entendre, com el que hem viscut recentment al ple municipal. Des de Fem Manresa vam presentar una moció per a l'adaptació urgent de l'espai públic a les altes temperatures. Demanàvem mesures de pur sentit comú: la instal·lació de tendals mòbils o sistemes d'ombreig temporal a les places més exposades de la ciutat -com Sant Domènec, la plaça Europa o Puigmercadal-, així com l'estudi i l'execució de fonts recreatives urbanes i espais d'aigua de tipus spray park a la plaça Simeó Selga. Quina va ser la resposta del bloc de govern? Un vot en contra rotund. Amb la seva negativa, bloquegen solucions immediates, senzilles i econòmiques per protegir la salut de la gent gran, dels infants i de les famílies durant els mesos més calorosos de l'any.
Però el cinisme polític de l'actual govern de Manresa no s'acaba aquí. El llastimós historial de promeses incomplertes en matèria de refugis climàtics ve de lluny. El juliol de 2024 es va aprovar una moció de Fem Manresa per a la creació de noves piscines recreatives públiques, una mancança històrica que la ciutadania reclama resoldre des de fa dècades i que cada estiu obliga molts manresans i manresanes a pelegrinar a piscines d'altres municipis de la comarca. Dos anys després, no s’ha fet res, i el projecte anunciat pel mateix govern a l'entorn del parc de l'Agulla ha desaparegut completament del mapa sense que s'hagi fet absolutament res. I el que és encara més greu: tenen la barra de justificar aquest fracàs excusant-se davant l'opinió pública en un suposat "procés participatiu" que ho hauria desaconsellat. És una mentida flagrant. La realitat és una altra: van ser els propietaris privats dels terrenys els qui van dir que no, i l'executiu local va acatar la decisió amb els braços plegats, sense lluitar pel bé comú ni buscar cap alternativa viable.
Per si aquesta paràlisi no fos prou, la cirereta d'aquesta nefasta gestió urbanística l'hem trobada a les obres de la plaça Neus Català. En lloc de dissenyar un espai verd, amable i permeable per al veïnat, l'Ajuntament ha optat per la via més insostenible: cobrir-la de ciment de dalt a baix. Convertir una plaça pública -que precisament porta el nom d'un referent de la dignitat, la memòria i la resistència- en una esplanada grisa, inhòspita i desolada és un insult a la intel·ligència i a la transició ecològica. En ple segle XXI, continuar creant deserts de formigó que actuen com a autèntics imants de calor al mig de la ciutat és una vergonya majúscula. És un urbanisme mandrós, desconnectat de les necessitats reals de la gent i, diguem-ho clar, profundament ridícul.
De fet, just després que la plaça quedés coberta de ciment, hi havia gent que em preguntava si allò era definitiu. Ingenu de mi, els contestava que, després de gastar-se una milionada en el conjunt de les obres del carrer Guimerà, segur que allò no es quedaria així. Però en política sempre hi ha lloc per a les sorpreses, i no acostumen a ser bones. Així que la realitat em va posar al meu lloc.
No ens podem resignar a viure en una ciutat que es comporta com un forn per culpa de la covardia i la manca de visió dels seus governants. Continuarem plantant cara a cada ple i exigint solucions reals: espais permeables, naturalització urbana, ombres arreu i un accés digne a l'aigua. Manresa mereix un rumb alternatiu, un urbanisme que posi la gent al centre, i no una grisor de ciment que ens condemna a patir cada vegada més calor.