La meva mare acaba de fer vuitanta anys. Quan jo era adolescent, sovint m'explicava coses de la seva joventut que jo escoltava amb l'interès amb què s'escolten les històries d'un món extingit. M'explicava que quan ella era jove una dona necessitava el permís del marit per obrir un compte corrent, per treballar, per obtenir un passaport, per reservar una habitació en un hotel. M'explicava que el divorci no existia i que l'adulteri era delicte per a les dones, però no per als homes. Que moltes coses no estaven prohibides perquè sí, sinó perquè senzillament ningú imaginava que una dona pogués fer-les o fos capaç de prendre decisions per ella mateixa. Jo l'escoltava amb sorpresa, però també amb la tranquil·litat de qui creu que ha tingut la sort de néixer en una altra època. Pensava que les lluites de les dones de la seva generació havien valgut la pena i em sentia immensament agraïda perquè havien permès que les dones de la meva visquéssim en un mon més just. Pensava que, malgrat que encara queden desigualtats que s'han d'aconseguir erradicar, els drets fonamentals de les dones eren una conquesta consolidada. Pensava, honestament, que a mi ja no em tocaria haver de defensar els drets més bàsics.
Però, de vegades, una idea s'esfondra de cop.
Ahir vaig saber que en una conferència celebrada al Centre Cultural el Casino de Manresa sobre l'atenció sanitària en zones de conflicte on un cirurgià va explicar la seva experiència mèdica a Gaza els homes seien a una banda de la sala i les dones a l'altra. Un company i la seva parella hi van assistir. Ella va anar a seure amb les dones. Ell va romandre dret al seu costat, però des de la banda dels homes algú es va aixecar per oferir-li un lloc, convidant-lo, implícitament, a ocupar l'espai que li corresponia pel simple fet de ser home.
Jo no hi era. No sé què hauria fet. M'agradaria pensar que hauria tingut el coratge que l'any 1955 van tenir Claudette Colvin primer, i Rosa Parks després quan, en un autobús a Alabama, van decidir romandre assegudes allà on les normes no escrites de l'època deien que no els hi tocava ser perquè eren negres. M'agradaria pensar que hauria anat a seure on fos amb tota naturalitat o millor, que hauria anar expressament a seure on suposadament no em tocava per ser dona. Però no ho sé. No ho sé perquè anar a escoltar una conferència a Manresa, a casa meva, no hauria de convertir-se en un acte de resistència. Ningú, sigui quin sigui el seu gènere, no hauria de trobar-se amb el dilema d'haver de decidir si planta cara a un clar acte de segregació o si, per evitar tensions, simplement seu on li indiquen. Aquest no hauria de ser el dilema. I, tanmateix, gairebé ningú n'ha parlat. Per què?
Un altre cas que ha esfondrat la meva idea de que els valors més fonamentals ja els teníem garantits és ben diferent, però la inquietud que em desperta és la mateixa. Un professor de secundària que havia mantingut una relació sentimental amb una alumna de més de setze anys explica la història amb orgull, afirmant que és l'amor de la seva vida. A partir d'aquí, una part de la discussió pública del fet a les xarxes gira al voltant d'un únic argument: "Era legal." Sí, és l'edat legal de consentiment sexual. Però des de quan la legalitat és l'únic criteri ètic que ens queda? Jo soc docent i soc plenament conscient que com a docents exercim una autoritat evident sobre el nostre alumnat. No és, ni ha de ser, una relació entre iguals. Existeix una diferència d'edat, de maduresa, de poder i de responsabilitat que no desapareix perquè una llei fixi una determinada edat de consentiment. No sé què hauria fet si hagués estat professora en aquell institut. M'agradaria pensar que no hauria callat. Potser hauria parlat amb el company. Potser amb l'alumna. Potser amb tots dos. La veritat és que no ho sé. Però aquesta no és l'angoixa que m'acompanya, que també.
La meva angoixa no és tant saber què hauria fet jo en situacions que vull creure que son excepcionals i no el pa nostre de cada dia. La meva angoixa és descobrir què estem fent nosaltres com a societat. Per què una acció de segregació entre homes i dones en un acte públic passa gairebé desapercebuda? Per què convertim en una simple història d'amor allò que també mereix una reflexió sobre els límits del poder, la responsabilitat i la protecció dels més vulnerables? Per què sembla que ens incomodi més qüestionar aquestes situacions que no pas acceptar-les? I aquí és on crec que ens equivoquem si ho convertim en un debat sobre religions, cultures o moralitats. No va d'Islam contra Occident o a l'inrevés. No va d'esquerres o dretes. No va de progressistes o conservadors.
Va de dones. Va de respecte. Va de no normalitzar que una dona hagi d'acceptar que el seu lloc en un espai públic depèn del seu gènere. Va de no romantitzar relacions en què existeix una desigualtat evident de poder. Va de no banalitzar situacions que, anys enrere, ens haurien indignat. Les conquestes socials no desapareixen sempre amb grans derogacions de lleis. De vegades, retrocedeixen d'una manera molt més subtil: quan deixem de considerar importants determinades coses. Quan preferim no incomodar. Quan ens diem que "no passa res". Quan convertim en anecdòtic allò que, en realitat, ens hauria d'interpel·lar.
Potser la generació de la meva mare tenia més motius que la meva per lluitar. Però jo començo a tenir la sensació que nosaltres tenim una responsabilitat diferent: no donar per fet que aquella lluita ja està guanyada. Perquè els drets de les dones no desapareixen de cop. Desapareixen quan ens acostumem a mirar cap a una altra banda i ens adormim.