N'hi ha que aprofiten la frase La informació ens farà lliures (que per cert és una variació de La veritat us farà lliures, de l'evangeli de Joan) per escombrar cap a casa i sentenciar: "El biogàs també".

Precisament per aquest motiu convé començar per una pregunta molt senzilla: què significa exactament afirmar que el biogàs ens farà lliures?

Lliures de què? Del gas natural? De la dependència energètica exterior? Dels combustibles fòssils? O potser lliures del problema que representa haver concentrat milions d'animals i milions de tones de dejeccions ramaderes en determinades zones del territori?

Posem-hi xifres, perquè si alguna cosa ens fa lliures és poder discutir a partir de magnituds i no d'eslògans.

El Joint Research Centre de la Comissió Europea ha calculat el potencial energètic de les dejeccions de bovins, porcs, aviram i altres animals de granja. Si recollíssim totes les dejeccions ramaderes de la Unió Europea susceptibles de ser aprofitades i les portéssim a digestió anaeròbia, el potencial realista seria d'uns 16.000 milions de metres cúbics de biometà anuals, equivalents aproximadament a 160 TWh d'energia. El potencial teòric, fins i tot suposant una recollida molt més completa, seria d'uns 23.000 milions de metres cúbics, uns 230 TWh. 

És molta energia? Sí. Ens farà energèticament lliures? No. Ni de bon tros.

Amb els ordres de magnitud que hem utilitzat en els càlculs anteriors, estaríem parlant aproximadament de l'1,5% al 2% de les necessitats energètiques de la Unió Europea. És a dir: imaginem que aconseguim una cosa extraordinàriament ambiciosa -recollir les dejeccions de centenars de milions d'animals de 27 països, transportar-les, tractar-les i aprofitar-ne tot el potencial energètic- i encara estaríem parlant d'una fracció petita del consum energètic europeu.

Aquesta dada no significa que el biogàs no tingui utilitat. En pot tenir en determinats contextos. El que qüestiona la dada és convertir una tecnologia de tractament i aprofitament de dejeccions ramaderes en una mena de relat de salvació energètica.

Una planta dimensionada per tractar els residus que es generen localment, minimitzant transports i aprofitant l'energia a prop d'on es produeix, pot tenir tot el sentit. Una altra cosa molt diferent és utilitzar l'etiqueta d'energia verda per justificar macroplantes que necessiten concentrar enormes quantitats de matèria orgànica procedent d'un territori cada vegada més extens per ser rendibles.

Aquí és on la informació, efectivament, ens hauria de fer lliures.

El purí no desapareix

Hi ha una altra qüestió que massa sovint queda enterrada sota expressions com economia circular, gas verd, valorització o transició energètica. Una planta de biogàs no fa desaparèixer les dejeccions.

La digestió anaeròbia n'extreu una part del carboni en forma de biogàs, però al final del procés queda el digestat. El nitrogen, el fòsfor, el potassi i bona part dels altres components minerals s'hi mantenen.

Per tant, si el problema d'un territori és que concentra una quantitat de bestiar desproporcionada respecte de la superfície agrícola disponible per absorbir-ne els nutrients, fer passar el purí per un digestor no elimina automàticament aquest desequilibri.

El biogàs pot formar part de la gestió del problema. Però no hauríem de confondre tractar una conseqüència amb resoldre'n la causa.

I aquí apareix una pregunta incòmoda: les macroplantes solucionen el problema de la ramaderia intensiva o poden acabar proporcionant-li una nova infraestructura que permeti perpetuar-lo?

Aquesta és una discussió que el món rural té tot el dret a plantejar; molt més encara quan fa ben poc hem sabut que a Osona i al Moianès s'ha posat fi a la moratòria que limitava l'ampliació de granges, i que ja hi ha diverses sol·licituds de grans explotacions per ampliar capacitat.  

Qui explica les bondats del model?

També hauríem de parlar de qui participa en aquest debat. Per una banda tenim certes agrupacions i entitats que ens diuen que són neutres i no tenen cap ànim de lucre. I cal creure (tot i que de vegades costa) que és així, però això també ho podem dir de les persones que les integren? 

Prenem com a exemple el Clúster de Bioenergia de Catalunya. Quan un entra al web del Clúster descobreix una cosa perfectament legítima però molt rellevant per entendre el debat: la seva junta està integrada per representants d'empreses energètiques, empreses tecnològiques, enginyeries, centres de recerca i organismes relacionats amb el sector. El mateix Clúster explica que representa tota la «cadena de valor» de la bioenergia. 

No hi ha res d'il·legítim en això. El que resulta difícil d'acceptar és que els interessos econòmics siguin tractats com si no existissin. Les empreses energètiques tenen interessos. Les enginyeries que projecten aquestes instal·lacions tenen interessos. Els promotors tenen interessos. Els ramaders que necessiten una sortida per a les dejeccions tenen interessos. Els propietaris dels terrenys en tenen. Els inversors en tenen.

I, naturalment, els veïns també tenen interessos: respirar un aire de qualitat, conservar el paisatge, evitar un trànsit incessant de camions, protegir l'aigua, mantenir el valor de casa seva i decidir quin model econòmic i territorial volen per al lloc on viuen.

Per què els primers interessos acostumen a presentar-se sota paraules com progrés, innovació, ciència i transició energètica, mentre que els segons són massa sovint reduïts a por, desinformació o oposició al progrés? Aquesta asimetria sí que mereix una reflexió.

Ciència, sí. Però també independència

I després hi ha els experts. Naturalment que necessitem científics, enginyers, ambientòlegs, agrònoms i investigadors. Precisament perquè les decisions són complexes. Però invocar la paraula «ciència» no converteix automàticament qualsevol posicionament en neutral.

Quan un expert participa en estructures sectorials, treballa en projectes finançats pel mateix sector o col·labora amb empreses interessades en el desplegament d'una tecnologia, això no invalida necessàriament els seus coneixements. Però sí que fa necessari declarar amb absoluta transparència els possibles conflictes d'interès.

El Clúster mateix mostra aquesta interrelació entre empreses, tecnologia i recerca: a la seva junta hi trobem representants empresarials al costat de membres d'Eurecat, el Centre Tecnològic BETA de la UVic-UCC o l'Institut de Recerca en Energia de Catalunya.

Que treballin conjuntament pot ser positiu. Però aquesta proximitat fa encara més necessari diferenciar entre coneixement científic independent, promoció sectorial i interessos empresarials.

La bata blanca no hauria de servir mai per convertir una decisió política o empresarial en una veritat científica indiscutible.

I la política?

Aquí arribem probablement al problema més profund. Quan administracions, promotors, grans empreses energètiques, determinades organitzacions sectorials i una part del món tècnic comparteixen objectius, el ciutadà té dret a preguntar-se qui està defensant l'interès general i qui està defensant un model de negoci.

No cal afirmar que els polítics estan venuts per denunciar un problema igualment greu: la política energètica pot acabar capturada pels incentius econòmics dels sectors que hauria de regular.

Quan això passa, l'Administració deixa de preguntar-se "quin model necessita aquest territori?" i comença a preguntar-se "com podem aconseguir que aquest projecte tiri endavant?". I són preguntes radicalment diferents.

Una administració rigorosa no hauria de ser ni promotora ni detractora d'una macroplanta. Hauria d'exigir que es demostressin, amb dades independents, els balanços de massa, les procedències de les dejeccions, els quilòmetres de transport, les emissions, els consums d'aigua, la destinació del digestat, l'impacte acumulatiu amb altres explotacions i plantes i els efectes sobre la població i el territori.

I després decidir. No al revés.

El biogàs pot ser útil. El gigantisme és una altra cosa

Aquesta crítica no necessita negar la digestió anaeròbia. Seria absurd. Capturar metà que d'altra manera podria acabar a l'atmosfera, aprofitar energèticament residus inevitables i recuperar nutrients pot ser ambientalment positiu. La mateixa Comissió Europea defensa particularment el biometà procedent de residus i dejeccions, en lloc de cultius destinats expressament a alimentar digestors. 

Però d'aquí no se'n deriva que com més gran sigui una planta, millor.

Ni que qualsevol projecte que produeixi biometà sigui sostenible.

Ni que transportar residus desenes de quilòmetres sigui economia circular.

Ni que concentrar-los sigui descentralització energètica.

Ni que una instal·lació sigui beneficiosa per al territori simplement perquè el gas que produeix pugui portar l'etiqueta de renovable.

La pregunta correcta no és "biogàs sí o no?".

La pregunta és: quin biogàs, amb quins residus, de quina procedència, a quina escala, transportats quants quilòmetres, amb quin consum de recursos, amb quines emissions, amb quin destí del digestat, amb quin benefici per al territori i, sobretot, al servei de qui?

La llibertat comença dient tota la veritat

Per això potser hauríem de completar el títol: La informació ens fa lliures. El biogàs només és una tecnologia.

No ens farà lliures substituir una dependència per una altra. Tampoc convertir el món rural en el lloc on les ciutats i les grans activitats econòmiques instal·len tot allò que necessiten però no volen veure: macrogranges, línies d'alta tensió, grans parcs fotovoltaics, aerogeneradors, plantes de residus i macroplantes de biogàs.

Necessitem energies renovables. Sens dubte. Però la transició energètica no pot consistir simplement a substituir el model fòssil centralitzat per un model renovable igualment extractiu sobre el territori rural.

Abans de cobrir hectàrees de camps amb plaques, omplir carenes d'aerogeneradors o convertir determinades comarques en grans centres de recepció de dejeccions, potser hauríem de plantejar-nos la pregunta menys rendible de totes: quanta energia necessitem realment i quanta en podem deixar de consumir?

Eficiència, autoconsum, generació distribuïda, aprofitament de teulades i zones ja antropitzades, comunitats energètiques, reducció del malbaratament i instal·lacions dimensionades segons els residus realment generats al territori haurien d'anar abans que el gigantisme.

I sobretot necessitem una cosa que no produeix cap digestor: transparència.

Que els promotors expliquin què hi guanyen.

Que les enginyeries expliquin per a qui treballen.

Que els experts declarin els seus vincles.

Que l'Administració expliqui per què pren cada decisió.

Que les xifres completes siguin públiques.

I que ningú no confongui legítims interessos empresarials amb l'interès general.

Perquè si realment creiem que la informació ens fa lliures, aleshores la llibertat no vindrà d'un dipòsit de formigó ple de purins.

Ens farà lliures que qui defensa aquests projectes tingui la valentia de posar totes les cartes damunt la taula. Sense eslògans, sense mitges veritats i sense disfressar de necessitat col·lectiva allò que també és -i sovint és sobretot- una oportunitat de negoci.

El biogàs pot produir energia. Joan tenia raó: la veritat és la que produeix llibertat.