Fa catorze anys que no es convoca una vaga general a escala estatal. Dit així, ras i curt, semblaria que haguessin estat quasi tres lustres de bonança en què els sindicats majoritaris (aquest duet poc dinàmic conformat per CCOO i UGT) no han trobat raons per aturar la producció. Però, lluny del que la seva paràlisi semblaria indicar, durant tot aquest temps la classe treballadora hem patit les conseqüències d'una crisi ja crònica. Tot i esclatar el 2008, les conseqüències més nefastes van tardar uns anys més a arribar: més de 170.000 desnonaments efectuats a Catalunya des de llavors, xifres d'atur rècord, polítiques d'austeritat que han anat desmantellant els serveis públics, i un llarg etcètera fins a arribar a una pandèmia mundial que va col·lapsar el sistema sanitari (precaritzat per les retallades ja esmentades) i va aturar l'economia. Per acabar-ho d'adobar, hem patit una crisi inflacionària i de subministraments causada per la patronal que, excusant-se amb la Covid-19 i la guerra d'Ucraïna, ha multiplicat els seus beneficis i el nostre cost de la vida. Tot això ha afectat de manera desastrosa dos problemes estructurals crònics a casa nostra: les dificultats per accedir a un habitatge i la precarietat laboral.
"Un dia de vaga no canviarà les coses", "Les vagues no serveixen per a res" o "Aquesta vaga l'ha convocat el PSOE" són un exemple dels mantres que s'estan escampant aquests dies amb l'objectiu de deslegitimar la convocatòria de la vaga general de l'11 de novembre. Òbviament, fer un dia de vaga no acabarà amb la misèria perpetrada pel sistema capitalista en el qual vivim. Però no actuar i quedar-se de braços plegats, encara menys.
La vaga general obre una escletxa que ens permet escapar de la falsa dicotomia entre els qui volen deixar-ho tot en mans del mercat i els qui, com el PSOE-PSC, intenten apagar els focs a base de mesures tèbies que no resolen els problemes de la classe treballadora ni a mitjà ni a llarg termini. Un exemple clar: intentar aprovar un decret de mínims insuficient i, posteriorment, utilitzar la vaga general per tapar les seves vergonyes de cara a les eleccions de finals de mes.
I és des d'aquesta escletxa des d'on podem intervenir. La vaga general ens ha de servir per assenyalar els culpables d'aquesta situació i obrir un nou cicle de mobilitzacions, protestes i conquestes de drets per a la nostra classe. Ens cal, doncs, una vaga que aturi la producció i la distribució, que buidi els centres de treball i les aules i que ompli els carrers de centenars de milers de persones. Una vaga que, alhora, reverteixi en més mobilització i organització per al després que vindrà.
L'11 de novembre anem a la vaga amb unes demandes ben clares: la baixada de lloguers, contractes indefinits, prou desnonaments, expropiació de bancs i fons voltor, construcció d'un parc d'habitatge públic, reconeixement dels drets sindicals d'habitatge, augment del salari mínim, reducció de la jornada laboral a 35 hores, increment dels salaris amb la pèrdua de poder adquisitiu i defensa de tots els serveis públics.
Fa molts anys que patim una ofensiva sostinguda contra les condicions de vida de la classe treballadora. En els darrers anys hem vist com l'habitatge s'ha convertit en un bé pràcticament inaccessible per a molts de nosaltres. El somni d'una societat de petits propietaris, que va néixer a partir dels anys seixanta durant la dictadura franquista, s'està esfondrant. El jovent amb prou feines pot emancipar-se; moltes famílies han de triar entre pagar el lloguer o alimentar els seus fills; els cognoms han esdevingut una barrera d'entrada per accedir a un pis; i la recerca d'un lloguer assequible s'ha convertit en una absoluta quimera. A més, tenir una feina ja no és cap garantia de viure amb dignitat, i cobrar un salari no assegura accedir a un habitatge digne.
Per tant: si no és ara, quan? I si no prenem consciència de la nostra força i capacitat per decidir quan s'atura o no l'economia, quan ho serà?
L'11 de novembre ho hem d'aturar tot. Per demostrar que som nosaltres qui fem funcionar el món. Recuperar tot allò que és nostre: les nostres cases, els nostres salaris, el nostre temps i les nostres vides.