Anem cap al desastre absolut. Estem en una situació en què els que venen darrere –fills i néts– ens condemnaran a tots pel que vam poder fer i no vam fer. Així de clar. Les dades de l'escalfament global i les seves conseqüències són aclaparadores. Si no hi posem remei i les revertim, les catàstrofes naturals; les sequeres; les inundacions; els huracans, i les onades de calor, seguiran creixent exponencialment en els propers anys. 

No només es tracta de l'augment de la intensitat i de la freqüència dels fenòmens meteorològics adversos, sinó de com la societat capitalista porta a terme un desenvolupament insostenible, augmentant enormement la seva exposició a les tragèdies ambientals.

El canvi climàtic, per variar, és una font, també, de desigualtats, on certs grups socials i regions del món estan més exposats i en pateixen més greument les conseqüències. Entre les persones i regions més afectades s'hi troben els que tenen, per exemple, més risc de salut precària, pobresa, habitatges inadequats o que viuen en territoris propensos a la sequera. 

L'excusa de gran part dels països, inclòs Espanya, te nom i cognoms: transició energètica. Un tema d'especial preocupació, ja que en el cas de l'Estat espanyol i, més concretament, les conques mineres, la manca d'alternatives està provocant un greu problema social, tant per la pobresa i les desigualtats que genera, com pels processos de despoblació de l'entorn rural associats clarament a l'eliminació de llocs de treball. 

Cal tenir clar que els canvis i la remodelació del sector energètic han d'anar acompanyats de plans d'ocupació que garanteixin que els treballadors que abandonen el sector en què han estat treballant tota vida, rebin les compensacions econòmiques i la formació necessària per poder seguir desenvolupant activitats professionals dins de les energies netes; cal recolzar iniciatives com el Pacte Mundial dels Alcaldes per al Clima i l'Energia, que és una eina molt útil, i vetllar perquè s'hi adhereixin el màxim de ciutats possibles, i és obligat sancionar, contundentment, la decisió dels EUA de retirar-se dels acords de París. 

Donald Trump demostra que, a més d'un incompetent amb el seu país, és, també, un irresponsable de proporcions planetàries. Però vist el desastre al qual ens dirigim, s'ha de treballar per salvaguardar el nostre món i proposar i treballar iniciatives globals. S'han d'incentivar polítiques de mitigació i adaptació que contribueixin a prendre les decisions adequades perquè puguem aconseguir una millora en la qualitat de vida de la ciutadania de manera sostenible. I per aconseguir-ho, hem d'assumir que la indústria i les ciutats tenen una gran responsabilitat en l'escalfament global, i malgrat ser els punts de màxima vulnerabilitat, també constitueixen un gran potencial per aportar les solucions, ja que la major part dels gasos d'efecte hivernacle els elles. 

Cal ser conscients que la lluita contra el canvi climàtic no és una cosa que depengui només dels governs locals, sinó que en les esferes públiques i privades hi molts actors que en són tan o més responsables. La resposta a través d'accions coordinades entre tots els actors, tant verticalment com transversal, és una condició obligatòria. És necessari establir objectius regionals i estatals que abastin qüestions com la reducció d'emissions regionals de gasos d'efecte hivernacle, de la demanda energètica i de les emissions sectorials, i que apostin fermament per les energies renovables.

Necessitem plans reals d'ocupació perquè la transició energètica cap a un desenvolupament mediambiental sostenible, hi inclogui, també, la vessant social. Aquesta transició, a més, requereix canvis fonamentals en la tecnologia i en l'economia, i una modificació en les finances i en la pròpia societat. 

Hi ha d'haver coherència absoluta entre les polítiques de medi ambient i altres polítiques: si no es compleixen, s'han d'establir sancions contundents. Paral·lelament, cal respondre a les causes del canvi climàtic reduint i limitant l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, principalment a través de la reducció del consum d'energia potenciant la renovable. Hem de seguir treballant en matèries com el transport, la construcció d'edificis, la gestió de residus, la planificació urbana i l'ordenació territorial amb l'objectiu de descongestionar les ciutats. S'han de desenvolupar campanyes de conscienciació i participació ciutadanes reals, no fictícies, hem d'avaluar l'impacte financer de les mesures de lluita contra el canvi climàtic en el temps. I per a fer-ho, serà essencial una cooperació interregional i transfronterera.

L'egoista decisió dels Estats Units de retirar-se dels acords de COP21, tenint en compte que és el segon país que més CO2 produeix, amb un 15% de les emissions mundials, és una mostra de com d'insolidari és el capitalisme. I no ens oblidem de la Xina, que malgrat que fa esforços per reduir les emissions del CO2, en genera un 30%. La Unió Europea, per la seva banda, hi contribueix amb un 9% de les emissions mundials, de les quals tres quartes parts es generen a les ciutats. 

És absolutament necessari revertir aquesta situació. I això no ho aconseguirem fent malabars amb els números per reduir l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, sinó que ho assolirem canviant el model de producció agrària actual, una transformació que passa per reduir els adobs nitrogenats; per prohibir d'una vegada per totes la ramaderia i l'agricultura industrials; per evitar els canvis en els usos del sòl que afavoreixen un model industrial insostenible, i per acabar amb la transformació dels aliments durant el seu transport. 

És urgent i necessari conservar els boscos autòctons i engrandir la seva massa forestal perduda, però també ho és tenir una quantitat suficient de superfície agrària que garanteixi la seguretat i la sobirania alimentària local. És urgent i imprescindible mantenir, respectar i millorar el medi ambient. Ens hi va el planeta. Ens hi va la vida.