Feia més d'un any que no m'animava a escriure un article d'opinió, no per que n'hagi deixat de tenir, sinó perquè m'està costant molt trobar estones per escriure. També fa una mica més d'un any que he estat pare, així que era fàcil que tornés a escriure per parlar d'aquesta etapa tan brutal de la vida. Sempre havia pensat que el primer article que fes després de ser pare, el faria per parlar dels malabars que fan moltes famílies que estan absolutament en contra del racisme, però porten les seves petites a l'escola que està més lluny de casa, no fos cas que entre totes fem caure la segregació escolar. 

Però el que m'ha fet posar-me a escriure és quelcom més senzill i, si em perdoneu, banal: el campament reial que ha organitzat l'Ajuntament de Manresa, per tal que les més petites de la ciutat puguin gaudir d'un Nadal com cal. I no ho faré per criticar a l'Ajuntament de Manresa, que això ho faig massa sovint i, després de tant temps sense escriure per aquí, no voldria ser tan previsible.

El que m'ha fet agafar ganes d'escriure aquest article és la reacció de moltes mares i pares a la gestió de l'Ajuntament amb aquesta qüestió. D'acord que el sistema no ha estat el més àgil i que segur que tots trobarem mil maneres de fer-ho millor però, honestament, penso que hi ha temes sobre la taula prou importants com per perdre els nervis justament amb això. Però, més enllà de la gestió de tot plegat, això d'avui fa sortir una frase de la boca de moltes mares i pares que és realment la que m'ha dut a opinar: "la meva filla és el més important del món". 

Aquesta frase entranya un dels temes més preocupants per al futur de la nostra societat; una mirada individualista. Allò meu és el més important, la resta pot anar esperant. I és que moltes criances vestides de modernes i transformadores es basen en aquest JO -en aquest cas representat a través de les nostres petites- que no construeixen un futur gaire encoratjador, un futur que al capdavall és el que viuran elles. 

No, la meva filla no és el més important del món. Allò important és que ella pugui ser feliç al món i, per això, és evident que cal transformar una realitat on moltes persones ni saben on dormiran la setmana vinent, ni què menjaran demà passat. Quin sentit té centrar tota la nostra energia en la criança de les nostres filles i oblidar-nos de ser actius en lluitar per escenaris millors, on totes les petites puguin ser felices? És millor per al futur de la nostra filla portar-la a l'escola més progre de la ciutat, o ho és deixar-nos la pell per fer que totes les escoles siguin espais de llibertat, autonomia i creació? Perquè, al final, la pregunta que toca fer-nos és si les nostres filles podran viure dignament en aquest món i, com tot apunta a una resposta negativa, el millor que podem fer per elles és transformar-lo. 

Amb tot això, vull dir que per molt Pikler o Montessori (o altres metodologies pedagògiques transformadores) que ho intentem fer tot, per molta fusta ecològica que fem anar, haurem de fer un esforç col·lectiu si volem que tot això serveixi d'alguna cosa. Que l'individualisme, que pensar-nos el melic del món i -de retruc- fer sentir a les més petites de casa que són el melic del món, ens porten a escenaris de misèria i despotisme, on la felicitat i la justícia brillin per la seva absència.

Amb tot això vull dir, que si aquest any amb una pandèmia mundial, el sistema de salut pública desbordat, amb més famílies que mai al llindar de la pobresa, no podem portar a les més petites a veure als Reis, doncs no passa res. I que clar que ens podem queixar, però espero que ho fem amb molta més força, pels milers d'infants que seran desnonats de casa seva durant els propers mesos. 

Així que no, la meva filla no és el més important del món i que quedi clar, que me l'estimo amb tota la força del món i que mai ningú no m'havia fet bategar el cor d'aquesta manera. Malen, si mai llegeixes això, ja ho saps: el pare t'estima, i juntes farem una realitat que valgui la pena. Per tu i per totes les criatures del món.