El cas de la C-55 és la il·lustració de dos paranys que, per molt que siguin coneguts, encara sorprenen als que hi queden atrapats.

Al primer parany hi cau aquell que pensa que, mirant la realitat des de la seva talaia, podrà trobar la solució idònia a un problema, convençut que els que el pateixen no poden descobrir-la. Considera que aquests hi estan massa embolicats per tenir una visió de conjunt, i a més el seu punt de vista no pot ser prou objectiu. I per això decideix seguir els consells d'experts aliens, sense parar atenció a les propostes dels afectats, que jutgen massa subjectives.

Un cop posades les orelleres als usuaris de la C-55 amb la mitjana que separa els carrils oposats, i amb això haver reduït certament la gravetat de la sinistralitat de la via, no entenen per què al Bages estem tan empipats i diem que ens han pres el pèl. Certament volíem eliminar accidents greus, però amb alguna solució més imaginativa que no a costa d'empitjorar molt més la fluïdesa de la via, i convertir-la en una ratera quan hi ha un qualsevol dels freqüents incidents. En pocs mesos ha quedat palès que les preteses mesures pal·liatives no resolen gran cosa.

Pensaven que amb uns quants descomptes a la C-16 aconseguirien desviar-hi bona part del trànsit, però la realitat és tossuda i l'efecte ha sigut molt poc apreciable. Tampoc varen atendre els nostres advertiments sobre el previsible increment del transport de mercaderies, que realment està evolucionant a l'alça. Aquest difícilment es desviarà per la C-16, la seva orografia fa que el consum dels camions carregats no sigui rendible passant per l'autopista, peatge al marge. Total, tothom enfadat i el cost de la logística de les empreses cada dia pitjor, mal auguri per a la competitivitat de la comarca.

No hi ha volta de full, el futur passa per desdoblar la C-55, encara que sigui canviant-ne el traçat d'algun tram. És l'única solució per un transport de mercaderies eficient que necessita pendents suaus com el que suposa seguir el curs del Llobregat. Però això és impossible executar-ho en un termini curt. Calen voluntat política, finançament i uns quants anys.

I mentrestant què fem? No hi ha cap altra solució que la de bonificar totalment el peatge de la C-16 per turismes, encara que sigui transitòriament mentre no estigui desdoblada la C-55, i així aconseguir desviar a l'autopista bona part dels vehicles lleugers. Cal exigir també l'activació dels treballs de la B40 per enllaçar Terrassa amb Abrera, altrament serà una solució a mitges.

El segon parany del cas és l'aparent però no real unitat de reivindicació del territori. Encara que sembli que tots anem d'acord, no és així, i quan les administracions i societat civil locals anem a reivindicar aquestes solucions tan clares, acaba semblant una olla de grills perquè en el fons no demanem tots el mateix. Tot són matisos i reivindicacions de caire molt local, cada municipi té la seva demanda específica. I sovint s'hi barregen confrontacions polítiques o electorals. Al Govern li posem fàcil esquivar la qüestió i dilatar la solució. Ha sigut així des que es va inaugurar la C1411, i encara no n'hem après.

Si no ens posem realment d'acord i ens centrem a reivindicar exclusivament allò realment essencial (desdoblament de la C-55 i mentrestant, gratuïtat de la C-16 per turismes), sense més matisacions, no ens en sortirem. Ja hauríem d'estar prou escarmentats per entendre-ho.