Si li demaneu un lloc per exprimir, gaudir i descobrir, Jordi Pesarrodona ho té clar: El Vallespir!

 Més informació en aquest enllaç.  

 

2. Costoja, l'encantador poblet dels carrers originals

Hi ha pobles que només pel sol fet de passejar-s'hi ja són dignes de visitar. Aquest és, sens dubte, el cas de Costoja, un dels municipis més al sud de la Catalunya Nord que fa frontera amb l'altempordanès Maçanet de Cabrenys i que a primer cop d'ull podríem dir que no té res, però si ens hi aturem i hi fem una volta, ens adonarem que ho té tot. I no parlem de serveis turístics -perquè no en disposa-, sinó que ens referim al singularíssim encant dels seus carrers i places.
 
Amb menys d'un centenar d'habitants, aquest llogarret envoltat de natura per tots cantons podríem dir que és com una espècie de joc de pistes en ell mateix. O encara millor: un joc de pistes ple de lírica i originalitat. Fins i tot els més menuts, que a vegades això de visitar perquè sí no és sant de la seva devoció, sabran trobar-li l'atractiu. I és que entre les parets de pedra de les cases que conformen el poble, s'hi amaguen petits tresors poètics en forma de plaques que són les que donen nom als carrers. Així, passejant-vos per Costoja, topareu amb el carrer del Darrer Traginer; amb el Racó de les Espardenyes; amb l'Atzucac de les Paraules Callades, o amb el Via Crucis dels Somnis Inconfessables. Per posar-ne només un exemple, perquè la sensació és que hi ha més plaques que noms de carrers. Però realment, assegura el Jordi, val la pena de veure, i més encara tenint en compte que tots estan en català
 
Però Costoja té més coses per oferir, sobretot vinculades amb l'arquitectura i la història. D'una banda, dintre del nucli de casetes, s'hi troba l'església de Santa Maria de Costoja, una autèntica joia pels amants del romànic amb una portalada amb arquivoltes i timpà que per a molts és considerada de les més belles i espectaculars del romànic català. L'altre atractiu que no us podeu perdre si us agrada la història contemporània és el monòlit dedicat als exiliats republicans amb una rajola de fang esculpida on hi posa: "En record de tots els homes i dones que en temps de feixisme van fer d'aquests passos camins de llibertat".
 
 Més informació en aquest enllaç.

 

3. Sant Llorenç de Cerdans, el "país" de l'ós i de l'espardenya

A cinc quilòmetres encara no de Costoja, una mica més al nord, trobem Sant Llorenç de Cerdans, que ens rep amb un cartell d'allò més original: "Benvinguts al país de l'os i de l'espardenya". El rètol s'acompanya d'un escut amb la senyera i de les paraules "país català", així com també del dibuix d'un simpàtic os amb faixa, barretina i espardenyes vigatanes (gairebé idèntiques a les de set vetes) que beu a galet amb un porró. Vuit paraules per descriure a la perfecció l'essència d'aquest municipi de poc més de mil habitants que manté una estreta relació amb la cultura catalana. I és que, ¿sabeu amb quin poble està agermanat? Amb Tortellà, una de les meques catalanes de la cobla i la sardana sense cap mena de dubte, però també el poble d'origen de dues de les peces més conegudes del nostre calçat tradicional: la xiruca i l'espardenya.
 
Actualment, la fabricació espardenyaire ja no és idiosincràsica d'aquest petit municipi garrotxí, perquè se'n fan a tot arreu (encara que sigui barroerament). Tot i així, qui sí que segueix sent referent en aquesta indústria artesana és Sant Llorenç de Cerdans. I diem 'segueix' perquè a mitjan segle passat, gairebé dues terceres parts de la població del municipi treballaven en el sector de l'espardenya i del tèxtil en un moment en què hi havia més de vint fàbriques! Davant d'aquest passat industrial (però molt artesà), el Jordi suggereix aprofitar l'estada al poble per visitar les fàbriques de Création Catalane (especialitzada en espardenyeria) i de Les Toiles du Soleil (productora de teles d'alta qualitat). Totes dues ofereixen, si es reserven amb antelació, visites guiades. Així mateix, disposen d'un espai de showroom on adquirir els seus productes.

I ara tornem enrere un moment: recordeu què deia el cartell d'entrada al poble? "El país de l'os i de l'espardenya". Ens falta, doncs, parlar de l'os! I és que com ja hem comentat quan parlàvem de Prats de Molló, hi ha tres municipis del Vallespir que celebren les populars Festes de l'Os. Un d'ells és Sant Llorenç de Cerdans, que és qui s'encarrega de tancar els tres caps de setmana seguits de rauxa i disbauxa. De fet, en aquest poble concret, la festivitat s'emmarca dintre de tres dies de propostes carnavalesques que culminen amb la Festa de l'Os. Per tant, tot i que el diumenge és el dia que reuneix més públic, divendres i dissabte la gresca també hi és ben present i on les disfresses en són, sens dubte, les protagonistes.
 
A diferència de la de Prats de Molló, la Festa de l'Os de Sant Llorenç de Cerdans compta amb molts més personatges. A banda de l'os (que en aquí només és encarnat per una persona), dels caçadors i dels barbers, a la llista de figures imprescindibles s'hi troben el Menaire (que és qui s'encarrega de conduir la festa i qui s'atribueix el mèrit d'haver caçat l'os); la Monaca (un personatge misteriós, amb dos caps, quatre cames i quatre braços, que evita que la gent faci mal a l'os i viceversa), i el Gamarús (un home vestit d'ocell que encarna la figura d'observador-testimoni).
 
Així mateix, també tenen una rellevància important els Botifarrons (homes vestits de blanc que acompanyen l'os i embruten la gent amb botifarrons negres sucats en cervesa); la Brueta (una comparsa formada per un home vestit de nen petit que jau damunt d'un carretó i que acompanya els Botifarrons); la Figuereta (dones amb pals d'on hi pengen figues i que estampen a la cara de la gent), i el Vell i la Vella (una parella d'ancians que duen un escalfador on hi cremen pèl de porc i es dediquen a passar-lo per l'entrecuix de les noies). El caos està servit.

 Més informació en aquest enllaç.

 

4. Joies patrimonials, artesania i meravelles naturals: el magnetisme d'Arles 

Benvingudes i benvinguts al poble on hi reposa l'abadiacarolíngia més antiga de Catalunya: la de Santa Maria (segle VIII), un dels atractius majúsculs d'aquesta localitat, que cada any rep milers de visitants que volen contemplar de ben a prop el seu claustre gòtic, el primer que es va construir a tot el Vallespir i el Rosselló; l'església romànica i els seus frescs originals, i l'anomenada Santa Tomba, un sarcòfag de marbre blanc del segle V que, segons diu la llegenda, del seu interior en brolla, ininterrompudament, aigua amb propietats miraculoses.
 
És interessant -assegura el Jordi-, passejar-se pel temple, en silenci i sense pressa, i captar-hi l'energia tel·lúrica que se'n desprèn; una energia que, de fet, també es pot percebre en molts altres racons del municipi. Potser és per això que aquesta localitat és una de les més artístiques de la contrada, amb la presència del Moulin des Arts et de l'Artisanant (el Molí d'Arts i Oficis), un espai de creació de nombrosos artesans i artistes que està obert al públic i que permet visitar els diferents tallers. Pintors, escultors, ceramistes, artesans del vidre i del ferro... Tots ells, sempre disposats a explicar d'on venen, què fan, com treballen... Fins i tot a ensenyar el seu ofici! I si només per això ja val la pena treure-hi el cap, encara us acabarà de convèncer el fet que el local, abans, era una fàbrica tèxtil que a dia d'avui encara conserva els telers i la maquinària emprada durant la Revolució Industrial.
 
A banda d'aquesta vessant més arquitectònica i artística, Arles destaca, també, pel patrimoni natural que l'envolta, igual que la resta de municipis del Vallespir: excursions en bicicleta, caminades de més o menys intensitat... Tot plegat, amb l'imponent Canigó de fons, que podríem dir que és com el Montserrat els vallespirencs. Però una de les coses que fan únic l'entorn d'Arles són Les Gorges de la Fou, el congost més estret del món. Es tracta d'un canyó de 1.739 metres de longitud que l'aigua ha anat excavant a la roca calcària durant centenars de milers d'anys i que té una profunditat que en alguns casos arriba als 250 metres. La particularitat principal d'aquesta meravella natural és que compta amb trams estretíssims, d'encara no 70 centímetres d'amplada. És per això que quan els visitants comencen la ruta (de 2 quilòmetres i escaig i apta per fer amb canalla), se'ls entrega un casc que han de dur posat en tot moment.
 
Es tracta d'una passejada imperdible, assegura l'activista bagenc, que permet descobrir, a través dels plafons informatius instal·lats durant tot el recorregut, les característiques geològiques del congost, la flora i la fauna present i algunes curiositats al voltant de la història i les llegendes que envolten aquest indret. ¿Sabíeu que com que se les relacionava amb bruixeria i màgia obscura, Les Gorges de La Fou no van ser explorades fins a principis del segle XX? De fet, i segons està documentat, el primer cop que un grup de persones va travessar el congost de cap a cap va ser l'any 1928. Abans d'això (mitjan segle XIX), es diu que els trabucaires de la zona s'hi refugiaven per amagar-se dels Miquelets.
 
I ara sí: ens acomiadarem d'Arles parlant breument de la seva Festa de l'Os. A diferència de la de Prats de Molló -potser la més primitiva i salvatge de totes-, la d'aquest municipi dona més protagonisme a la dramatúrgia i teatralització de la llegenda. A través d'una sèrie de personatges principals (entre els quals hi ha l'os, anomenat Martí; la jove Roseta, o el Trappeur, el cap dels caçadors), la celebració transcorre alegrement pels principals carrers del poble i acaba a la plaça principal, on la bèstia és afaitada i transformada en ésser humà.
 

 

5. Ceret, meca dels amants de l'art, de les cireres i dels pobles de conte

Ceret... Ai, Ceret! La gran musa del Jordi! Es podria passar hores i dies passejant pels seus pintorescos carrers, impol·luts i amarats d'una història agredolça que es pot percebre pràcticament a cada cantonada. Aquest poble d'encara no 7.700 habitants és la capital del Vallespir i, possiblement, el bastió català més important de la comarca: ni les disputes territorials ni el ferotge Tractat dels Pirineus van aconseguir esborrar el vincle amb la seva cultura mare; un vincle que cada any es materialitza amb el Festival de la Sardana, un esdeveniment amb gairebé 70 anys d'història que reuneix centenars de dansaires d'arreu del Principat per gaudir i donar a conèixer aquesta dansa tan bella que es fa i es desfà, amb permís de Joan Maragall.
 
I parlat de sardanes, ¿sabíeu que Picasso va regalar, l'any 1953, el quadre Sardana de la pau als comunistes de Ceret i que actualment es troba exposat al Museu d'Art Modern d'aquesta mateixa localitat? De fet, no és cap secret que el pintor malagueny tenia una relació molt especial amb la capital del Vallespir. Ja hi havia fet alguna estada abans de la Guerra, però va ser sobretot arran de l'arribada de Franco que va freqüentar-lo molt més. Tant és així que al bell mig de la vila hi ha una font en honor seu.

Però la relació de Ceret amb l'art va molt més enllà: Chagall, Matisse, Miró, Dalí, Tàpies... Tots ells van sentir-se atrets per aquest municipi i van ser els responsables de convertir-lo en el gran centre cultural que és ara. Sense anar més lluny, són molts els que el consideren la meca del cubisme, i d'aquí la importància del museu que abans hem citat -el d'Art Modern-, de visita obligada tant pels experts en la matèria com pels turistes més amateurs. Però això no és tot, i és que si parlem de creativitat i d'equipaments culturals, també hem de mencionar el Museu de la Música, amb fascinants col·leccions d'instruments tradicionals i populars d'arreu del món.
 
Com que sap que no acabaria mai d'anomenar-ne tots els encants, el Jordi, per culminar la visita a Ceret, recomana enèrgicament no perdre's el Pont del Diable, una de les grans icones del poble. De fet, és el pont d'un sol arc més gran del món que va construir-se al segle XIV. Segons diu la llegenda, qui va alçar el pont va ser el diable després que els vilatans del lloc li ho demanessin. A canvi, ell s'enduria l'ànima del primer que el creués, que va resultar no ser una persona, sinó un gat negre.
 
Ah, una última cosa! Si dubteu de quan visitar Ceret, el Jordi suggereix fer-ho cap a la primavera, que és quan els centenars de cirerers que envolten la vila es troben en la seva màxima esplendor. A més, potser esteu de sort i enxampeu la Festa de la Cirera, una de les celebracions gastronòmiques més destacades de la Catalunya Nord. I és que les cireres de Ceret són apreciades arreu, i el poble els havia de fer un homenatge a l'alçada del seu sabor inigualable.