L'any 2025, el convent de les Caputxines de Manresa ha quedat definitivament buit. El tancament definitiu, després de gairebé quatre segles d'història, ha obert un debat sobre el futur de la finca, i també sobre els drets de la congregació per vendre'l o cedir-lo. Davant d'aquest debat, un document historiogràfic signat pel professor Ovidi Cobacho aporta llum sobre els orígens de la fundació del convent i demostra, sense cap mena de dubte, que la compra de les finques, el seguiment de les gestions i la construcció de l'edifici no van ser pas obra de la congregació, sinó del Consell de la Ciutat i de diversos prohoms manresans. El més destacat de tots, Francesc de Salvany, que va fer una aportació personal de 3.000 lliures barcelonines, peça clau per desencallar la compra dels terrenys, i que ho va donar al "comú i als Magnífics Senyors Consellers de la present ciutat de Manresa" en el seu testament.
L'estudi, inclòs a les actes del IX Congrés d'Història Moderna de Catalunya (2022) -pàgines 579-601-, reconstrueix les gestions que van dur a la fundació del convent al primer terç del segle XVII, i permet revisar la narrativa sobre el paper de la congregació en el procés fundacional. Aquesta lectura històrica esdevé especialment rellevant en el moment actual, quan el futur del convent es troba en disputa entre la Federación de la Inmaculada Concepción Hermanas Clarisas Capuchinas i el conjunt de la ciutat, amb el suport explícit de l'última religiosa resident i superiora, la germana Pilar Lumbreras, que defensa que el convent hauria de quedar en mans de Manresa per dignificar aquesta zona del Barri Antic i per esdevenir un motor social i cultural per al Centre Històric.
Tres intents de fundació i el paper decisiu del Consell
Tal com documenta l'estudi, l'establiment d'un convent de caputxines a Manresa va viure fins a tres intents abans de fer-se realitat. El primer, el 1599, quan el Consell General de la Ciutat es va mostrar receptiu a la proposta de les religioses, però el projecte va quedar aturat per manca de recursos i d'un espai adequat. El segon, el 1606, tampoc no va fructificar, tot i que les caputxines insistien en el seu interès. No va ser fins al tercer intent, a partir de 1617, que es van posar en marxa les gestions efectives que acabarien permetent l'establiment definitiu del convent a la finca que ocupava la casa natal de la fundadora de la congregació, Àngela Serafina Prat, al carrer Talamanca de Manresa.
Aquest tercer intent va coincidir amb un període en què el Consell de la Ciutat buscava consolidar una presència femenina d'ordre contemplatiu a Manresa, per motius tant religiosos com estratègics. El Consell es va convertir en el principal actor del procés: va assumir la iniciativa de contactar amb els estaments eclesiàstics i va gestionar la compra de les cases i la finca al carrer Talamanca. La intervenció del Consell va ser fonamental per desencallar un procés que les caputxines soles no havien pogut tirar endavant en cap dels intents anteriors.
Francesc de Salvany: prohom, rector i mecenes
En aquest context destaca la figura de Francesc de Salvany, doctor en lleis i rector de la desapareguda església de Sant Miquel, però sobretot prohom de la ciutat i mecenes decidit del projecte. Tal com revela el document de Cobacho, Salvany va posar 3.000 lliures barcelonines de la seva fortuna personal per fer possible la compra de les finques, llavors repartides en dos. La xifra representa una quantitat molt elevada per a l'època, que va permetre desbloquejar les negociacions amb els propietaris dels terrenys. La finca original havia quedat repartida entre dos nebots d'Àngela Serafina Prat. La part més gran, la de Màrius Prat, va ser adquirida per 450 lliures.
El seu paper no es va limitar a una aportació econòmica: també va coordinar gestions, signar escriptures i participar en la configuració jurídica del convent juntament amb altres manresans destacats de l'època i membres del Consell de la Ciutat. És especialment significatiu que la donació no es fes pas en benefici de la congregació, sinó que el beneficiari formal fos el Consell de la Ciutat, que va actuar en nom de la comunitat.
Escrivia el notari del seu testament: "... Atenent l'esmentat reverend Francesc Salvany, el qual en el seu testament, presentat davant l'infrascrit notari, el dia 13 del mes d'agost de 1638, on fa constar haver fet donació per si o pels seus hereus i successors, al comú i als Magnífics Senyors Consellers de la present ciutat de Manresa..., de tres mil lliures, en moneda de Barcelona, per obra d'edificació en aquesta ciutat d'un monestir de monges caputxines de l'Orde Seràfic Pare Sant Francesc, amb els pactes i les condicions següents..."
Com recorda Cobacho, el seu paper permet afirmar amb claredat que la fundació del convent de les Caputxines de Manresa no pot ser atribuïda a la congregació, sinó que va ser una obra manresana, tant en el seu finançament com en la seva gestió.
La congregació: de sol·licitant a receptora
La implicació de les caputxines en el procés fundacional va ser notablement limitada. El seu paper es va restringir a fer la petició inicial i mantenir el desig d'instal·lar-se a la ciutat, però ni van fer les gestions de compra ni van assumir el finançament del projecte. Tal com destaca l'estudi, les monges es limitaven a esperar el vistiplau dels superiors eclesiàstics i a seguir el procés a distància -des de Barcelona-, com a futures ocupants però sense capacitat d'intervenció efectiva.
Aquest paper passiu contrasta amb la implicació constant del Consell de la Ciutat i dels prohoms locals, que van treballar per fer realitat el projecte. Fins i tot després de l'arribada de les primeres monges, la gestió d'obres i de recursos seguia recaient en els promotors manresans. De fet, com recorda l'última superiora, Pilar Lumbreras, que ho va viure en primera persona, l'Ajuntament va continuar fent aportacions mensuals a la congregació per al manteniment de la comunitat fins ben entrada la segona meitat el segle XX.
