Als catalans ens agrada més el morbo que guanyar una final de la Champions -valgui la redundància-. Ens fascina i ens emociona la crònica negra, el salseo, tot allò que sigui susceptible de ser comentat l’endemà a la feina mentre fem un te i ens ajustem la rebequeta. Som xafarders —com tots els éssers humans— i hi ha alguna cosa en les desgràcies alienes que ens fa posar catxondos. Que la raça catalana és la d’un convergent tribunero, vaja. Ara no farem veure que no.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=94G3LS-3Ol4[/youtube]
Per sorpresa de ningú, quan TV3 va adaptar Crims, el format radiofònic que el Carles Porta havia ideat per Catalunya Ràdio, va ser un èxit de crítica i d’audiència. I no només per l’extraordinari equip que fa possible el programa tant darrere les càmeres com darrere els micròfons. Crims no només ens ha donat grans moments televisius nocturns, sinó que ha aconseguit, fins i tot, reobrir casos tancats fruit del xoc popular —Helena Jubany, prometo que trobarem qui et va matar— i ha, fins i tot, resolt assassinats oberts, com el de la famosa noia de Portbou. Ens ha recordat que a la vida real els criminals poden tenir noms de Mortadel·lo i Filemó —parlo de vosaltres, Brito i Picatoste-. I ens ha regalat capítols que superen absolutament la ficció.

Suposo que ara tots estareu pensant en el crim de la Guàrdia Urbana, aquell assassinat en què dos agents —Rosa Peral i Albert (Àlber) López— van matar un tercer, Pedro Rodríguez, que va aparèixer calcinat al maleter d’un cotxe a la vora del Pantà de Foix. L’any 2017, quan va succeir, va ocupar totes les planes de tots els diaris durant mesos. El 2022, el cas va cobrar una nova vida amb l’estrena dels quatre capítols de Crims. Era qüestió de temps que alguna plataforma se sumés a la festa amb una adaptació fictícia. I, evidentment, la primera a fer-ho ha estat Netflix. Que, pel que fa a morbo, podria perfectament ser catalana. Per a més inri, l’han batejat El cuerpo en llamas. Ho teníem a tocar.

[noticiadiari]2/262094[/noticiadiari]
I, en canvi, el que ha passat és tot el contrari. La sèrie té un problema principal a partir del qual se’n desenvolupen els altres: no té clar qui és el seu públic. És gent que coneix el cas, o gent a qui el cas no li sona gens? No es decideix, oscil·lant perillosament entre sobrexplicar-se i deixar coses —molt poques, massa poques— a la imaginació de l’espectador. Com a resultat, en aquesta construcció confusa tant de la narrativa com dels personatges, no hi ha lloc ni per al thriller, ni per al misteri, ni tampoc —i això és el més inexcusable de tots— per al morbo i la comèdia. Això en un crim suposadament passional, on cada seqüència de fets és més surrealista que l’anterior, amb diverses versions conflictives i dos personatges que constantment s’estan incriminant l’un a l’altre. Això en un cas en què un dels protagonistes pot relatar com gairebé vomita un pollastre a l’ast quan va veure un cos desmembrat al maleter com qui explica una excursió a Port Aventura.

No s’ha potenciat la diversitat de versions que relaten tots dos acusats i culpables, tot i que és el tret distintiu del cas. El fet que l’espectador no sap quina de les dues versions és la real —si és que n’hi ha una de real— i constantment ha de formular-se les seves pròpies opinions. Per això va funcionar Crims: perquè va saber explotar la implicació de l’espectador a l’hora de jutjar els fets i els protagonistes.

La sensació és que els seus creadors estan acomplexats per la poca distància temporal del cas, encara massa recent, i tenen por de ferir sensibilitats tant dels personatges que acaben sent danys col·laterals de l’atrocitat que cometen els autors del crim, com dels mateixos autors. El guió va amb peus de plom, aferrant-se en excés a la serietat i a la solemnitat. Però la gràcia, si em permeteu l’expressió, del crim de la Guàrdia Urbana eren els múltiples vessants del cas. L’absurditat de la seva naturalesa intrínseca. Uns personatges tan rics, tan curosament construïts a través de confessions, declaracions, judicis i missatges de Whatsapp, que com a guionista no has de tocar absolutament res. Només traslladar a la pantalla la realitat de la manera més ajustada possible. Parlant en plata, i amb total banalitat, és impossible construir un personatge fictici més ric, en tots els sentits, que la mateixa Rosa Peral. La seva psicologia té tantes capes, les seves accions són tan erràtiques, sorprenents i alhora meditades, que no se li ha de tocar ni un atribut. I, en canvi, la sèrie s’entesta a fer-ho —a oferir-la d’una manera intensa i emocional en què es desdibuixen tots els seus atributs.

A la construcció dels dos personatges se li suma un error que, en un cas, és força imperdonable: el càsting. Sí, al capdavant hi ha dos grandíssims actors com Úrusula Corberó i Quim Gutiérrez, interpretant la Rosa i l’Albert (Àlber). Corberó està prou encertada malgrat que el guió li jugui una mala passada i no li deixi explorar totes les cares de Peral. Gutiérrez és qui fluixeja més. No per demèrit propi, sinó perquè no cola com a personatge corpulent i desacomplexat. No te’l creus. I quan ha de caminar la fina línia entre “tontoelbote” i autor d’un assassinat, el resultat és una àrea grisa que no només no destaca, sinó que et treu de la història. I m’ha semblat detectar un intent de blanqueig dels autors del crim que he preferit fer veure que no he entès. Però si Rosa Peral volia denunciar la sèrie per com pot fer-la quedar malament, que no es preocupi, que en sortirà molt més ben parada del que creu.

En definitiva, que sap greu. Fa llàstima, perquè Netflix s’està convertint en el rei dels realities i de la televisió amb l’explotació dels sentiments i la intimitat com a única finalitat i no ha sabut jugar bé les seves cartes amb un cas que t’ho deixava tot mastegat. Entenc la voluntat de voler tractar un assumpte com una mort —com un assassinat— amb delicadesa, amb rigor i amb respecte. Però aquest cas demanava a crits alguna cosa més; una mà menys poruga de les crítiques i de les pells fines que estigués disposada a explotar al màxim tot el seu potencial. Perquè tots ens vam enganxar a Crims per morbo, i tots posarem play a la sèrie per morbo. Què menys que donar-nos una miqueta del que se’ns ha promès.