06
de juliol
del
2023
Actualitzat
el
07
de juliol
a les
17:36h
No havien passat ni 12 hores des que es va tancar el recompte de les municipals i autonòmiques del 28-M que, en una reacció ràpida per evitar que es parlés de les pèrdues del PSOE, forçar l'espai a la seva esquerra a pactar i agafar a contrapeu la dreta, Pedro Sánchez va convocar eleccions. Una campanya de les espanyoles en ple estiu, amb molts votants de vacances, en plena presidència de torn espanyola de la Unió Europea i amb el risc real, per primer cop des de 1977, que l'extrema dreta explícita que representa Vox condicioni la governabilitat. Amb tot el que això pot implicar en matèria de drets i llibertats, tant individuals com col·lectives, a Catalunya i al conjunt de l'Estat. Mai com fins ara la diferència entre el govern que hi ha (socialistes i Unides Podem amb independentistes) i el que pot venir (PP-Vox) havia estat tan connotada. En què cal, però, fixar-nos per seguir la campanya? Quines són les claus a tenir en compte i que és el que explica aquest 23-J?
1. El marc de la dreta
Pot semblar difícil d'abastar o complex, però és determinant. Sense la referència als marcs polítics i de debat no s'entén que l'extrema dreta i les seves idees, blanquejades en temps rècord i plasmades en múltiples pactes de govern PP-Vox com al País Valencià i les Illes Balears, tinguin ara un paper central. La dreta tradicional primer i, finalment, un sector de l'esquerra, condicionat també per la potència de foc dels mitjans estatals, especialment de les televisions, ha assumit els marcs que defensa Vox. Ho ha fet per acceptar que es qüestionin els avenços en les polítiques d'igualtat, les polítiques d'estrangeria o seguretat, les mesures per fer front a l'emergència climàtica, la protecció de les llengües diferents del castellà, el diàleg polític amb Catalunya o que el PSOE pugui fer acords amb Bildu o ERC, als que es posen al nivell dels ultradretans sense manies ni ningú a la Moncloa que ho rebati.Una enquesta recent d'El País sobre les polítiques del govern de coalició demostrava una àmplia desaprovació a la llei del "només sí és sí" promoguda per Irene Montero o als indults als independentistes i l'eliminació del delicte de sedició que es van negociar amb Esquerra. Les tres mesures van ser defensades amb nul·la convicció pel PSOE i els seus espais afins i ara se'ls giren en contra. Aquesta debilitat -i el fet de no haver fet res per revertir-la- obliga el PSOE a nedar contra corrent i a explicar que no menteix, que "canvia d'opinió", entre crítiques gruixudes dels seus rivals.
2. La gestió no suma
El PSOE i Sánchez neden a contracorrent i també ho fan els seus socis de Sumar i les esquerres nacionals que hi han pactat durant tota la legislatura malgrat que han jutjat que quedava curt en la gestió de la plurinacionalitat, la derogació de la llei mordassa o de la reforma laboral del PP o que no complia els acords. El president espanyol està desgastat malgrat que les dades macroeconòmiques d'Espanya en atur o inflació han millorat i es consideren bones i que ha funcionat l'escut social que es va implantar durant la pandèmia de la Covid, amb els ERTOS com a mesura estrella, però també amb bonificacions al transport, la millora de les pensions o increments del salari mínim.No hi ha cap enquesta, llevat de la del CIS, que no passa pel seu millor moment quant a prestigi, que doni a Sánchez la victòria encara que sí que detecten una certa remuntada. Els crítics amb el govern de coalició afirmen que s'ha parlat massa de política i que el debat de les idees, les "batalles culturals" que defensa lliurar Podem i la dreta, ha tapat la gestió. Però en joc hi ha com es gestionarà els pròxims anys el conflicte català, si hi haurà avenços o reculades en la regulació de l'habitatge o dels drets de les dones, si s'aposta per un model econòmic més liberal o per un altre més socialdemòcrata, i com es gestionen la descarbonització o les sequeres. La carpeta és gran i les alternatives que hi ha sobre el paper molt confrontades.
3. Onada antipolítica i conservadora
Castiga la gestió, posar-ho fàcil discursivament a la dreta i també l'onada conservadora i antipolítica que recorre el continent. El darrer triomf l'han obtingut a Grècia i els aldarulls a França testimonien aquesta tendència en un context de cansament pandèmic. La dreta continua fent forat a la majoria de països i les darreres municipals i autonòmiques van castigar els governs. Va passar en forma de canvi a les quatre capitals catalanes, al País Valencià i a les Balears, i també al País Basc malgrat que el PNB, que venia de molt amunt, ha mantingut els governs. El PP madrileny d'Isabel Díaz Ayuso sí que va resistir. Ella, però, aprofita que el circuit autonòmic madrileny és molt secundari i va aflorar com a cap de l'oposició a Sánchez en una campanya regional on es va parlar més de Bildu i del vot de Txapote que no pas dels problemes de la seva sanitat pública.4. Catalunya encara
Catalunya és clau en aquesta campanya. No perquè el debat sobre el seu futur sigui central -més encara després del revés del TGUE a Carles Puigdemont i els exiliats de Junts, que veuen com s'allunya el retorn- sinó perquè els socialistes necessiten obtenir-hi un gran resultat per soscavar Feijóo. El PP aspira a ser segon a Catalunya i el PSC a estar més a prop dels 20 escons que dels 12 actuals i superar per 10 o més als populars. No semblen, ni de bon tros, les millors eleccions per als independentistes, que han confrontat de forma agra estratègies al Congrés davant la falta de full de ruta unitari i que venen d'una suma històrica de 23 escons (13 d'ERC, 8 de Junts i 2 de la CUP). La via d'ERC no ha donat tots els fruits esperats malgrat que en campanya Gabriel Rufián exhibeix rèdits que Junts -que, com la CUP, ha tingut un paper testimonial al Congrés- menysté. Ara Míriam Nogueras intentarà superar a ERC amb un discurs equidistant entre la dreta i l'esquerra.La mesa de diàleg està bloquejada i el preu a una nova investidura de Sánchez pujarà malgrat que en cap cas el president espanyol concedirà un referèndum per a Catalunya. La bona gestió de les expectatives és clau, i en això Esquerra no ha estat gens hàbil en els darrers anys i ara en paga les conseqüències amb el desànim de la seva base electoral. Els comuns, que el 2015 i el 2016 van guanyar les espanyoles a Catalunya, han compassat la seva oferta per resoldre el conflicte a la del PSOE i ara ja no defensen un referèndum d'independència com a sortida democràtica. Republicans i socialistes esperen que la sagnia d'aquest espai, que en el seu dia havia defensat fins i tot processos constituents no subordinats quan tenia dirigents com Pablo Iglesias o Jaume Asens, els millori les perspectives. Hi ha cansament a Catalunya (ull a l'abstenció independentista tot i que l'ANC ha evitat l'autogol de promoure-la), però la combinació de menys escons pel sobiranisme i menys complicitats a l'oest no alimenta l'expectativa d'oferta política que Pere Aragonès i Oriol Junqueras han buscat des de 2017. Més aviat s'intueixen temps de resistir mantenint les posicions i reorganitzar-se pensant en el que vindrà.