03
de juliol
del
2023
Actualitzat
el
04
de juliol
a les
19:43h
La mort dimarts passat, per un tret de la policia, d'un jove de 17 anys francoalgerià, Nahel M., després de saltar-se un control a la ciutat de Nanterre, a prop de París, ha estat la flama que ha fet encendre, un cop més, els carrers de França. Els incidents, que en alguns moments han superat les forces d'ordre, han sacsejat profundament la societat francesa. Unes 3.200 persones han estat detingudes des de dimarts passat, segons dades del Ministeri de l'Interior. Els dos policies que van aturar Nahel han estat també detinguts. L'Elisi d'Emmanuel Macron sent com el terra s'esquerda.
Nahel és el segon jove mort en un control policial aquest any. L'any passat, van ser 13 persones les que van patir el mateix destí. L'excorresponsal de TV3 a París Montserrat Besses ha explicat a Nació que els greus incidents responen a una situació explosiva a les banlieu que era coneguda però que no ha estat entomada de manera seriosa per les autoritats. Aquestes són algunes claus per entendre un conflicte que ve de molt lluny i que s'ha convertit en el més greu problema de cohesió a França.
S'ha comparat l'actual revolta amb les anteriors ocorregudes a França. Sobretot amb l'aixecament dels barris perifèrics del 2005. Però estem davant d'un quadre molt diferent, assenyala Besses. En aquesta ocasió, "la revolta no s'ha focalitzat tan sols en els barris perifèrics sinó també en el centre de les ciutats, i amb atacs a serveis púbics, des d'escoles a biblioteques, que molts joves no senten com a seus". El perfil dels revoltats tampoc és el mateix. Es tracta de gent més jove i els incidents són més virulents. I l'episodi de L'Haÿ-les-Roses, amb un atac nocturn al domicili particular de l'alcalde d'aquesta població, de 30.000 habitants, al sud de la capital francesa, també ha estat un salt en el tipus d'incidents.
Joan Antón Mellón, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona (UB) i bon coneixedor de la realitat francesa, apunta a Nació que "França té al davant un problema sistèmic al qual no es vol enfrontar perquè fer-ho implica assumir un cost enorme de pressupost". "Algú va parlar una vegada de pudrider", exposa. Per Mellón, la societat francesa tenia un mecanisme que servia com a ascensor social, que era l'educació i l'escola: "Però amb els nivells tan elevats de desigualtat, l'escola ja no pot fer aquesta funció".
El periodista Rafael Jorba, excorresponsal a París, incideix també en el caràcter estructural del problema: "Chirac ja va parlar de fractura social a les banlieu el 1995, l'any de la seva elecció. Deu anys més tard, hi va haver la revolta dels barris marginals a partir també de la mort a mans de la policia de dos joves que fugien i moriren electrocutats". "Aquí no estem parlant d'immigrants, sinó de francesos, alguns de tercera i quarta generació, però que s'han trobat l'ascensor social espatllat", raona Jorba.
La situació a les perifèries s'arrossega des de fa dècades. Probablement, una de les mesures més ambicioses que es van engegar va ser el projecte del govern d'esquerres de Lionel Jospin (1998-2002) de crear una policia de proximitat. Ho recorda Besses. Era una filosofia que unia seguretat, serveis socials i actuació sobre el terreny, i que va aconseguir apaivagar la conflictivitat en molts barris de França.
Es basava en un treball conjunt de policia i teixit associatiu, molt sobre el terreny, amb un seguiment per part de la policia dels joves en situació de risc. Nicolas Sarkozy, ministre de l'Interior abans de ser elegit president el 2007, va posar fi al projecte amb una frase despectiva: "La policia no està per organitzar certàmens esportius".
El febrer del 2017, encara sota la presidència de François Hollande, una modificació del codi penal va obrir la porta perquè la policia utilitzés les seves armes en cas que algú se saltés un control de carretera. La llei deixa un marge d'interpretació a l'actuació de les forces de l'ordre, que és la percepció que té la policia sobre el risc que corre. Ha estat aquesta llei la que explica el drama de Nahel.
Alguns politòlegs han explicat el sistema polític francès com una piràmide invertida, amb el president com a eix sobre el qual se sosté l'edifici republicà. Això, que sempre ha estat així, ho és especialment en el cas de Macron. Un cap d'estat sense un partit arrelat al territori i amb una voluntat d'encarnar el destí de França. L'Elisi ha tingut una mala interlocució amb els moviments socials i, fins i tot, amb el Parlament, on l'executiu disposa ara d'una majoria simple molt inestable. Una base política insuficient per afrontar una crisi social com la que França acumula durant el seu mandat.
Jorba assenyala el "pecat original" de Macron: haver arribat al poder sense haver estat mai abans un càrrec electe: "No té l'art de la negociació i la intermediació d'un alcalde o un diputat arrelat al territori. Elegit com un exponent de la nova política, va creure que podria donar una lliçó als vells polítics". Jorba recorda que amb motiu de la reforma de les pensions, va ser incapaç d'arribar a cords fins i tot amb els sindicats més reformistes.
L'abril passat, diverses enquestes van impactar l'opinió pública. Marine Le Pen, la líder del Reagrupament Nacional, apareixia en primera posició, amb un 30% de vots per a la primera volta i probable guanyadora en la segona. La líder de l'extrema dreta, que ha anat suavitzant el seu perfil, hauria incrementat en un 8% la seva base de suport. Aquest és un altre teló de fons de l'ambient polític i social que viu la República, on, en paraules de Mellón, "les protestes irades conflueixen amb una subcultura policial molt dretanosa", un clima que beneficia els ultres.
Aquests dies, a l'escalf dels carrers cremats, ha tornat a treure el cap el rival ultra de Le Pen, Éric Zemmour, qui s'ha deixat veure saludant i parlant amb policies. Per Jorba, la distància entre el president i el poble francès han deixat un "buit" enorme, que amb uns partits clàssics cada cop més erosionats, "fan que ara l'extrema dreta s'està fregant les mans".
Nahel és el segon jove mort en un control policial aquest any. L'any passat, van ser 13 persones les que van patir el mateix destí. L'excorresponsal de TV3 a París Montserrat Besses ha explicat a Nació que els greus incidents responen a una situació explosiva a les banlieu que era coneguda però que no ha estat entomada de manera seriosa per les autoritats. Aquestes són algunes claus per entendre un conflicte que ve de molt lluny i que s'ha convertit en el més greu problema de cohesió a França.
1. Uns incidents molt diferents als anteriors
S'ha comparat l'actual revolta amb les anteriors ocorregudes a França. Sobretot amb l'aixecament dels barris perifèrics del 2005. Però estem davant d'un quadre molt diferent, assenyala Besses. En aquesta ocasió, "la revolta no s'ha focalitzat tan sols en els barris perifèrics sinó també en el centre de les ciutats, i amb atacs a serveis púbics, des d'escoles a biblioteques, que molts joves no senten com a seus". El perfil dels revoltats tampoc és el mateix. Es tracta de gent més jove i els incidents són més virulents. I l'episodi de L'Haÿ-les-Roses, amb un atac nocturn al domicili particular de l'alcalde d'aquesta població, de 30.000 habitants, al sud de la capital francesa, també ha estat un salt en el tipus d'incidents.
2. Un problema "sistèmic"
Joan Antón Mellón, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona (UB) i bon coneixedor de la realitat francesa, apunta a Nació que "França té al davant un problema sistèmic al qual no es vol enfrontar perquè fer-ho implica assumir un cost enorme de pressupost". "Algú va parlar una vegada de pudrider", exposa. Per Mellón, la societat francesa tenia un mecanisme que servia com a ascensor social, que era l'educació i l'escola: "Però amb els nivells tan elevats de desigualtat, l'escola ja no pot fer aquesta funció".El periodista Rafael Jorba, excorresponsal a París, incideix també en el caràcter estructural del problema: "Chirac ja va parlar de fractura social a les banlieu el 1995, l'any de la seva elecció. Deu anys més tard, hi va haver la revolta dels barris marginals a partir també de la mort a mans de la policia de dos joves que fugien i moriren electrocutats". "Aquí no estem parlant d'immigrants, sinó de francesos, alguns de tercera i quarta generació, però que s'han trobat l'ascensor social espatllat", raona Jorba.
3. L'error Sarkozy: eliminar la policia de proximitat
La situació a les perifèries s'arrossega des de fa dècades. Probablement, una de les mesures més ambicioses que es van engegar va ser el projecte del govern d'esquerres de Lionel Jospin (1998-2002) de crear una policia de proximitat. Ho recorda Besses. Era una filosofia que unia seguretat, serveis socials i actuació sobre el terreny, i que va aconseguir apaivagar la conflictivitat en molts barris de França.Es basava en un treball conjunt de policia i teixit associatiu, molt sobre el terreny, amb un seguiment per part de la policia dels joves en situació de risc. Nicolas Sarkozy, ministre de l'Interior abans de ser elegit president el 2007, va posar fi al projecte amb una frase despectiva: "La policia no està per organitzar certàmens esportius".
4. La llei policial del 2017
El febrer del 2017, encara sota la presidència de François Hollande, una modificació del codi penal va obrir la porta perquè la policia utilitzés les seves armes en cas que algú se saltés un control de carretera. La llei deixa un marge d'interpretació a l'actuació de les forces de l'ordre, que és la percepció que té la policia sobre el risc que corre. Ha estat aquesta llei la que explica el drama de Nahel.
5. Un president sense l'art de la negociació
Alguns politòlegs han explicat el sistema polític francès com una piràmide invertida, amb el president com a eix sobre el qual se sosté l'edifici republicà. Això, que sempre ha estat així, ho és especialment en el cas de Macron. Un cap d'estat sense un partit arrelat al territori i amb una voluntat d'encarnar el destí de França. L'Elisi ha tingut una mala interlocució amb els moviments socials i, fins i tot, amb el Parlament, on l'executiu disposa ara d'una majoria simple molt inestable. Una base política insuficient per afrontar una crisi social com la que França acumula durant el seu mandat.Jorba assenyala el "pecat original" de Macron: haver arribat al poder sense haver estat mai abans un càrrec electe: "No té l'art de la negociació i la intermediació d'un alcalde o un diputat arrelat al territori. Elegit com un exponent de la nova política, va creure que podria donar una lliçó als vells polítics". Jorba recorda que amb motiu de la reforma de les pensions, va ser incapaç d'arribar a cords fins i tot amb els sindicats més reformistes.
6. I una extrema dreta a l'espera
L'abril passat, diverses enquestes van impactar l'opinió pública. Marine Le Pen, la líder del Reagrupament Nacional, apareixia en primera posició, amb un 30% de vots per a la primera volta i probable guanyadora en la segona. La líder de l'extrema dreta, que ha anat suavitzant el seu perfil, hauria incrementat en un 8% la seva base de suport. Aquest és un altre teló de fons de l'ambient polític i social que viu la República, on, en paraules de Mellón, "les protestes irades conflueixen amb una subcultura policial molt dretanosa", un clima que beneficia els ultres.Aquests dies, a l'escalf dels carrers cremats, ha tornat a treure el cap el rival ultra de Le Pen, Éric Zemmour, qui s'ha deixat veure saludant i parlant amb policies. Per Jorba, la distància entre el president i el poble francès han deixat un "buit" enorme, que amb uns partits clàssics cada cop més erosionats, "fan que ara l'extrema dreta s'està fregant les mans".