Barcelona ha perdut avui el seu guardià de la memòria. N’hi haurà d’altres, però la pèrdua de Lluís Permanyer als 87 anys deixa un buit enorme en tots els qui estimen la ciutat. Pocs han simbolitzat com ell el que tan sovint s’ha anomenat un senyor de Barcelona. Molt més senzill del que la seva imatge alta i elegant podia transmetre, mai va voler cronista oficial perquè creia que la gent es pensaria que cobrava per ser-ho quan es tractava d’una distinció purament honorífica. En aquesta entrevista dona moltes claus de la seva personalitat i explica també perquè mai va voler la Medalla d’Or de la Ciutat, ja que era un guardó atorgat pel poder.
Permanyer sí que va acceptar, el 2022, el Premi Nacional de Periodisme Cultural, atorgat pel ministeri de Cultura però que decideix un jurat independent. Era un reconeixement a una trajectòria plena de vicissituds i sorpreses. D’interessos bàsicament humanistes, va estar dubtant entre Filosofia i Lletres i Dret -que no l’atreia-, per acabar decantant-se pel món de l’editorial, de segells com Luis de Caralt a Destino, i d’aquí al periodisme, primer a El Correo Catalán i després a La Vanguardia.
Liberal d’idees i de sensibilitat, no podia suportar el franquisme i va simpatitzar amb l’oposició a la dictadura. Això el va fer participar en algunes accions de la clandestinitat. Una d’elles va ser la Caputxinada, el 1966. Es dona el cas que en el moment de l’arribada de la policia, quan van anar a identificar-lo, va dir que hi era com a periodista, enviat per El Correo Catalán. Havia quedat així amb el director i, en efecte, quan la policia va trucar al diari, li van confirmar que havien enviat el periodista a cobrir els fets.
Lluís Permanyer ho sabia tot de Barcelona. Havia conegut també els alcaldes de les darreres dècades. Sense carnet de partit, no amagava la seva admiració per Pasqual Maragall i la transformació feta a la ciutat. Si se li preguntava per un altre alcalde que admirés, anava fins al segle XIX per citar Rius i Taulet, l’home que havia recuperat l’autoestima de la ciutat, grisa i borbònica, amb l’Exposició Universal del 1888.
El cronista no va amagar la seva visió crítica amb el mandat d’Ada Colau, qüestionant si la reintroducció del tramvia estava ben plantejada i mostrant-se escèptic envers les superilles. Considerava que Colau era una política honesta però que havia arribat a l’alcaldia amb un equip poc experimentat en la governança local. La seva mirada, però, era sempre ponderada i plena de matisos.
Guardià d’una Barcelona que veia perdent pistonada els darrers anys, mai va defugir cap dels grans debats de la ciutat. Recentment, encara defensava que Ciutat Vella passés a anomenar-se Ciutat Antiga. Els seus posicionaments, s’hi estigués o no d’acord, eren els d’un senyor de Barcelona ben documentat. Estimava la ciutat perquè és on viuen els ciutadans. Una Barcelona que avui acomiada un dels qui millor li han recordat qui era.
