12
d'agost
de
2023, 19:35
Actualitzat:
14
d'agost,
8:28h
Pocs dies després de les eleccions del 23 de juliol, i per il·lustrar l'ascendent de Carles Puigdemont sobre Junts i el pes que tindrà l'expresident de la Generalitat en els pròxims mesos en la decisió transcendent que condiciona la investidura del pròxim president espanyol, un alt dirigent del PSC relatava com es va truncar la reedició del pacte a la Diputació de Barcelona. "A Waterloo van dir que no", expressava la veu socialista per constatar que el diàleg amb Jordi Turull per explorar tots els escenaris d'entesa a l'ens supramunicipal es va acabar quan es va constatar la negativa de Puigdemont. El resultat és conegut: el PSC va activar el pacte alternatiu amb Tot per Terrassa i dos alcaldes díscols de l'espai postconvergent per retenir la presidència i els de Turull van perdre un altre espai de poder. L'exercici de pragmatisme que intentava el secretari general del partit, i que també animaven dirigents com Xavier Trias tot i l'estocada rebuda a l'Ajuntament de Barcelona, va quedar en no-res.
La pugna dicotòmica entre pragmatisme i confrontació ha servit per classificar l'actitud davant l'Estat de les forces independentistes des que els fets de l'octubre de 2017 van obligar els actors sobiranistes a repensar l'estratègia. La classificació entre els partidaris d'una o altra manera d'afrontar el conflicte polític des de Catalunya no necessàriament resseguien les fronteres dels partits. Hi hagut i hi haurà pragmàtics a Junts encara que el partit fes bandera de no negociar aquests anys amb la Moncloa i també existeixen partidaris de la confrontació a les files d'ERC, necessàriament crítics amb el full de ruta marcat a la cúpula republicana.
A Junts no tothom pensa que el suport independentista ha estat "a canvi de res" en l'última legislatura, com la formació de Míriam Nogueras verbalitzava en l'última campanya. Són veus que maldaven perquè el seu partit tingués presència en el que es negociava a Madrid i que interpretaven com un error rellevant la sortida del Govern presidit per Pere Aragonès. I a ERC també han existit dirigents molestos per no haver sabut confrontar el PSOE quan Pedro Sánchez ha incomplert compromisos, de la mateixa manera que hi hagut sectors crítics -com el Col·lectiu Primer d'Octubre- que mai ha participat del rumb orientat per Oriol Junqueras i Marta Rovira, encara que al sarró hi anessin els indults i la derogació de la sedició.
En canvi, a la CUP i el PDECat, els posicionaments han estat més monolítics: els anticapitalistes, instal·lats en l'oposició al PSOE en el darrer mandat, i els partidaris de l'antiga Convergència, pactant mesures capitals de la legislatura i integrant l'anomenada majoria de la investidura que sostenia el govern de coalició.
L'escenari diabòlic que va deixar l'escrutini del 23-J pot matisar posicionaments. Els vots de Junts -el seu "sí", amb l'abstenció no n'hi ha prou- seran claus per investir Sánchez o orientar la repetició electoral, una centralitat que atorga a Puigdemont la possibilitat d'exigir contrapartides ambicioses. Un dilema difícil per a l'expresident de la Generalitat, que en campanya definia el líder del PSOE com "un tio a qui no li compraries un cotxe de segona mà". I una negociació complexa per al president espanyol, que abans de les eleccions deia que Puigdemont s'havia convertit en una "anècdota". El líder de Junts, tot i no ostentar càrrecs orgànics, pilota el pes de l'estratègia, si s'atén també el seu protagonisme a xarxes després dels comicis. Haurà de triar entre condicionar la política espanyola durant quatre anys o l'abisme de tornar a l'ostracisme de la irrellevància parlamentària.
En el discurs oficial, Junts repeteix que el preu dels seus vots són l'amnistia i l'autodeterminació. En privat, dirigents de la cúpula insten el partit a ordenar una "llista" de mesures que faci més assumible vehicular la demanda de l'amnistia. Una manera d'aplanar el terreny de la negociació davant veus més abrandades, diàleg que per força comença per la composició de la mesa del Congrés.
L'exconseller d'Economia Jaume Giró -que s'havia postulat per liderar la candidatura del 23-J i després es va fer enrere- recordava aquesta setmana en una publicació a les xarxes socials que amb les "necessitats i mancances" que té Catalunya, no s'haurien de "menysprear el que alguns, en to displicent, segur que en dirien engrunes". De moment, els socialistes, que volen retenir la presidència de la cambra baixa dijous que ve en la constitució de les Corts -per facilitar el debat legislatiu del mandat-, poden jugar amb l'incentiu de concedir grup parlamentari propi a Junts i també a ERC.
Els republicans alerten que els seus vots per a una eventual investidura de Sánchez no es poden donar per garantits, però resulta una evidència que s'han abaratit en relació a la legislatura passada. Abans de les eleccions, ERC ja va condicionar el suport al cap de files del PSOE al traspàs de Rodalies, la reversió del dèficit fiscal i la continuïtat de la taula de diàleg, instrument per abordar el conflicte polític de govern a govern. Ara, reclamen a Junts negociar de bracet amb la Moncloa per conduir-los al pragmatisme que els republicans ja han practicat, amb resultats escadussers, segons els seus antics socis. El cap de Sánchez depèn que es consolidi aquest gir pragmàtic.
La pugna dicotòmica entre pragmatisme i confrontació ha servit per classificar l'actitud davant l'Estat de les forces independentistes des que els fets de l'octubre de 2017 van obligar els actors sobiranistes a repensar l'estratègia. La classificació entre els partidaris d'una o altra manera d'afrontar el conflicte polític des de Catalunya no necessàriament resseguien les fronteres dels partits. Hi hagut i hi haurà pragmàtics a Junts encara que el partit fes bandera de no negociar aquests anys amb la Moncloa i també existeixen partidaris de la confrontació a les files d'ERC, necessàriament crítics amb el full de ruta marcat a la cúpula republicana.
A Junts no tothom pensa que el suport independentista ha estat "a canvi de res" en l'última legislatura, com la formació de Míriam Nogueras verbalitzava en l'última campanya. Són veus que maldaven perquè el seu partit tingués presència en el que es negociava a Madrid i que interpretaven com un error rellevant la sortida del Govern presidit per Pere Aragonès. I a ERC també han existit dirigents molestos per no haver sabut confrontar el PSOE quan Pedro Sánchez ha incomplert compromisos, de la mateixa manera que hi hagut sectors crítics -com el Col·lectiu Primer d'Octubre- que mai ha participat del rumb orientat per Oriol Junqueras i Marta Rovira, encara que al sarró hi anessin els indults i la derogació de la sedició.
En canvi, a la CUP i el PDECat, els posicionaments han estat més monolítics: els anticapitalistes, instal·lats en l'oposició al PSOE en el darrer mandat, i els partidaris de l'antiga Convergència, pactant mesures capitals de la legislatura i integrant l'anomenada majoria de la investidura que sostenia el govern de coalició.
L'escenari diabòlic que va deixar l'escrutini del 23-J pot matisar posicionaments. Els vots de Junts -el seu "sí", amb l'abstenció no n'hi ha prou- seran claus per investir Sánchez o orientar la repetició electoral, una centralitat que atorga a Puigdemont la possibilitat d'exigir contrapartides ambicioses. Un dilema difícil per a l'expresident de la Generalitat, que en campanya definia el líder del PSOE com "un tio a qui no li compraries un cotxe de segona mà". I una negociació complexa per al president espanyol, que abans de les eleccions deia que Puigdemont s'havia convertit en una "anècdota". El líder de Junts, tot i no ostentar càrrecs orgànics, pilota el pes de l'estratègia, si s'atén també el seu protagonisme a xarxes després dels comicis. Haurà de triar entre condicionar la política espanyola durant quatre anys o l'abisme de tornar a l'ostracisme de la irrellevància parlamentària.
En el discurs oficial, Junts repeteix que el preu dels seus vots són l'amnistia i l'autodeterminació. En privat, dirigents de la cúpula insten el partit a ordenar una "llista" de mesures que faci més assumible vehicular la demanda de l'amnistia. Una manera d'aplanar el terreny de la negociació davant veus més abrandades, diàleg que per força comença per la composició de la mesa del Congrés.
L'exconseller d'Economia Jaume Giró -que s'havia postulat per liderar la candidatura del 23-J i després es va fer enrere- recordava aquesta setmana en una publicació a les xarxes socials que amb les "necessitats i mancances" que té Catalunya, no s'haurien de "menysprear el que alguns, en to displicent, segur que en dirien engrunes". De moment, els socialistes, que volen retenir la presidència de la cambra baixa dijous que ve en la constitució de les Corts -per facilitar el debat legislatiu del mandat-, poden jugar amb l'incentiu de concedir grup parlamentari propi a Junts i també a ERC.
Els republicans alerten que els seus vots per a una eventual investidura de Sánchez no es poden donar per garantits, però resulta una evidència que s'han abaratit en relació a la legislatura passada. Abans de les eleccions, ERC ja va condicionar el suport al cap de files del PSOE al traspàs de Rodalies, la reversió del dèficit fiscal i la continuïtat de la taula de diàleg, instrument per abordar el conflicte polític de govern a govern. Ara, reclamen a Junts negociar de bracet amb la Moncloa per conduir-los al pragmatisme que els republicans ja han practicat, amb resultats escadussers, segons els seus antics socis. El cap de Sánchez depèn que es consolidi aquest gir pragmàtic.