S'acaba l'any del meu centenari, durant el qual he tingut experiències molt diverses i alliçonadores atesa la varietat d'actes en què he estat present o representat per la Comissària Carme Vidalhuguet. Ella té de segur les xifres de l'any, els més de vint mil quilòmetres fets, el mapa estàtic de la geografia resultant i la llarga, llarga llista de poblacions i de sol·licitants. No pensava que fossin tantes les peticions de visita ací i allà... Certament, un centenari vivent desvetlla interès arreu on vagi; aquí tenim la presència, la veu directa, la possibilitat d'una entrevista, la imatge per enregistrar.
Foren centenars els centres d'ensenyament que, atesa l'activitat d'un autor de relats juvenils, desitjaven la meva visita. Ho vam deixar només a l'escola Martí Poch de l'Espluga de Francolí, perquè jo hi havia anat durant tots els anys que hi vaig viure, i a l'Escola Alba, per presentar un vídeo a partir del qual Escoles i Instituts podran treballar la meva obra. Amb l'anada a l'Escola Alba, fèiem partícip la Isabel, Isabel Arqué, d'aquest meu centenari. No podíem anar arreu, i ho lamentàvem. La resta de visites, a moltes poblacions, foren de mena molt variada, com és variada de colors la nostra societat, els nostres paisatges.
Un tresor me n'he endut: la simpatia de les persones, de tots els Ajuntaments, Consells Comarcals i veïnats que m'han acollit. I les Universitats. La sensació de ser estimat, de tu a tu, més enllà de l'homenatge a l'escriptor, al comentarista social, al militant de la defensa de la llengua. No exagero, el més corprenedor era el goig compartit de l'estada, el brill de la mirada dels infants, el testimoni directe de la bona gent. Tenim un gran públic, tenim una bona solada d'empatia. Tenim una gran ciutadania.
Moments molt commovedors en què l'emoció se m'enduia, esclats de rialla, estones de reflexió compartida han fet més fruitosa la cavalcada al llarg dels mesos. Aquestes emocions les ha compartides la meva esposa Antonieta en els molts viatges; totes les ha viscudes i, de vegades previstes, la comissària Vidalhuguet, amatent a tot detall, planejadora de les reaccions a propostes de fora i en contacte constant amb la Paeria de Balaguer, l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida, la Institució de les Lletres Catalanes i l'organisme superior, la Conselleria de Cultura. La Diputació i l'IEI, La Institució i la Conselleria mereixen i tenen el meu agraïment. Com el té de manera especial el Molt Honorable president Pere Aragonès, que va reclamar ser al centre de l'acte culminant de l'Any, el dia 9 de juliol.
Tot s'ha de dir, hi ha hagut moments que tenia la sensació que l'Any era perpetu, que mai no em deslligaria de l'obligació de viatjar, de la incògnita del nou lloc i de la nova gent: o dies que em trobava menys desvetllat, menys disposat... però sempre, com un actor de teatre o un especialista de circ, saltava a la pista amb el somriure als llavis. Érem al ball i calia ballar, em recordava la Comissària. On no arribava jo, arribava ella. De més a més, els meus llargs anys de professorat propiciaven el retrobament amb gent gran que havien estat alumnes meus. He signat llibres meus rebregats i mig desenquadernats que les que foren noietes a les meves classes fa quaranta anys que conserven. Tot em parlava de proximitat, d'afecte, de sincera voluntat. Soc ric d'estimació.
Avui us dic adeu per ara, descansarem una mica. Però com que les propostes i els projectes de l'Any Carme Vidal sap que no s'han acabat, perquè l'exposició Geografies Josep Vallverdú ha d'anar a Tarragona i a Terres de l'Ebre a partir del gener, ja sabeu que sempre em trobareu a punt. A Balaguer, a la Paeria i a tota la ciutat, el meu reconeixement.
Per a tothom, una gran abraçada. I un agraïment sincer.
Foren centenars els centres d'ensenyament que, atesa l'activitat d'un autor de relats juvenils, desitjaven la meva visita. Ho vam deixar només a l'escola Martí Poch de l'Espluga de Francolí, perquè jo hi havia anat durant tots els anys que hi vaig viure, i a l'Escola Alba, per presentar un vídeo a partir del qual Escoles i Instituts podran treballar la meva obra. Amb l'anada a l'Escola Alba, fèiem partícip la Isabel, Isabel Arqué, d'aquest meu centenari. No podíem anar arreu, i ho lamentàvem. La resta de visites, a moltes poblacions, foren de mena molt variada, com és variada de colors la nostra societat, els nostres paisatges.
Un tresor me n'he endut: la simpatia de les persones, de tots els Ajuntaments, Consells Comarcals i veïnats que m'han acollit. I les Universitats. La sensació de ser estimat, de tu a tu, més enllà de l'homenatge a l'escriptor, al comentarista social, al militant de la defensa de la llengua. No exagero, el més corprenedor era el goig compartit de l'estada, el brill de la mirada dels infants, el testimoni directe de la bona gent. Tenim un gran públic, tenim una bona solada d'empatia. Tenim una gran ciutadania.
Moments molt commovedors en què l'emoció se m'enduia, esclats de rialla, estones de reflexió compartida han fet més fruitosa la cavalcada al llarg dels mesos. Aquestes emocions les ha compartides la meva esposa Antonieta en els molts viatges; totes les ha viscudes i, de vegades previstes, la comissària Vidalhuguet, amatent a tot detall, planejadora de les reaccions a propostes de fora i en contacte constant amb la Paeria de Balaguer, l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida, la Institució de les Lletres Catalanes i l'organisme superior, la Conselleria de Cultura. La Diputació i l'IEI, La Institució i la Conselleria mereixen i tenen el meu agraïment. Com el té de manera especial el Molt Honorable president Pere Aragonès, que va reclamar ser al centre de l'acte culminant de l'Any, el dia 9 de juliol.
Tot s'ha de dir, hi ha hagut moments que tenia la sensació que l'Any era perpetu, que mai no em deslligaria de l'obligació de viatjar, de la incògnita del nou lloc i de la nova gent: o dies que em trobava menys desvetllat, menys disposat... però sempre, com un actor de teatre o un especialista de circ, saltava a la pista amb el somriure als llavis. Érem al ball i calia ballar, em recordava la Comissària. On no arribava jo, arribava ella. De més a més, els meus llargs anys de professorat propiciaven el retrobament amb gent gran que havien estat alumnes meus. He signat llibres meus rebregats i mig desenquadernats que les que foren noietes a les meves classes fa quaranta anys que conserven. Tot em parlava de proximitat, d'afecte, de sincera voluntat. Soc ric d'estimació.
Avui us dic adeu per ara, descansarem una mica. Però com que les propostes i els projectes de l'Any Carme Vidal sap que no s'han acabat, perquè l'exposició Geografies Josep Vallverdú ha d'anar a Tarragona i a Terres de l'Ebre a partir del gener, ja sabeu que sempre em trobareu a punt. A Balaguer, a la Paeria i a tota la ciutat, el meu reconeixement.
Per a tothom, una gran abraçada. I un agraïment sincer.