Es deia Joan Botam i ha mort el dia 30 de novembre de 2023 als 96 anys. Tots nosaltres, que cerquem la pau, estem de dol.
Escric des del testimoni de l’amistat, iniciada l’any 1970, quan vaig ingressar com a professor de lletres de Batxillerat al Col·legi Montserrat, regit pels Caputxins a les Borges. Hi vaig ser deu anys. Ell ens visitava sovint, per raó de ser natural de la població, on viu la família, i de la gran compenetració que existia entre ell i el nostre director, fra Bernat de la Floresta (Magí Setó). Aviat també pels intel·lectuals amics comuns i pels interessos compartits en temes socials i els concernents al desgrat i la condemna de tota dictadura, es va establir un fort lligam entre ell i jo. Coincidíem en actes diversos.
Les seves visites eren una festa, i el seu tarannà humanístic es demostrava tant en les converses de to científic com en l’apropament als alumnes, la cordialitat amb els professors, la bonhomia no exempta de rigor en els conceptes i la transparència del seu sentit religiós. Tocava de peus a terra tothora, i lliscava fàcilment cap a l’humor bonhomiós. Apel·lant al seu nom de religió li vaig dir: “De debò les vols salvar les Borges?”. Ell va respondre que Déu abasta tots els mapes imaginables.
El món va saber, a desgrat de la humilitat del seu dia a dia, quin era el robust, coratjós tarannà del personatge en ocasió de la Trobada d’estudiants universitaris a Sarrià, que es convertí en tancada pel setge policial i que tingué transcendència perquè al costat dels estudiants s’hi aplegaven catedràtics, escriptors i artistes de gran renom. La Caputxinada convertí fra Joan Botam, aleshores Provincial, en esforçat i hàbil interlocutor i negociador, fins on pogué, amb la policia, que tenia ordre d’entrar al recinte. Aquell home, ferm des de la humilitat, va aparèixer als més importants diaris del món.
Estava vinculat amb força empreses culturals de signe cristià, com la Universitat de la Pau de Sant Cugat. En rebre jo el 2011 el “Memorial de la Pau Joan XXIII”, vingué a Lleida i feu el parlament corresponent des de la lucidesa i la generositat.
Gràcies, Joan: pau i bé.
Escric des del testimoni de l’amistat, iniciada l’any 1970, quan vaig ingressar com a professor de lletres de Batxillerat al Col·legi Montserrat, regit pels Caputxins a les Borges. Hi vaig ser deu anys. Ell ens visitava sovint, per raó de ser natural de la població, on viu la família, i de la gran compenetració que existia entre ell i el nostre director, fra Bernat de la Floresta (Magí Setó). Aviat també pels intel·lectuals amics comuns i pels interessos compartits en temes socials i els concernents al desgrat i la condemna de tota dictadura, es va establir un fort lligam entre ell i jo. Coincidíem en actes diversos.
Les seves visites eren una festa, i el seu tarannà humanístic es demostrava tant en les converses de to científic com en l’apropament als alumnes, la cordialitat amb els professors, la bonhomia no exempta de rigor en els conceptes i la transparència del seu sentit religiós. Tocava de peus a terra tothora, i lliscava fàcilment cap a l’humor bonhomiós. Apel·lant al seu nom de religió li vaig dir: “De debò les vols salvar les Borges?”. Ell va respondre que Déu abasta tots els mapes imaginables.
El món va saber, a desgrat de la humilitat del seu dia a dia, quin era el robust, coratjós tarannà del personatge en ocasió de la Trobada d’estudiants universitaris a Sarrià, que es convertí en tancada pel setge policial i que tingué transcendència perquè al costat dels estudiants s’hi aplegaven catedràtics, escriptors i artistes de gran renom. La Caputxinada convertí fra Joan Botam, aleshores Provincial, en esforçat i hàbil interlocutor i negociador, fins on pogué, amb la policia, que tenia ordre d’entrar al recinte. Aquell home, ferm des de la humilitat, va aparèixer als més importants diaris del món.
Estava vinculat amb força empreses culturals de signe cristià, com la Universitat de la Pau de Sant Cugat. En rebre jo el 2011 el “Memorial de la Pau Joan XXIII”, vingué a Lleida i feu el parlament corresponent des de la lucidesa i la generositat.
Gràcies, Joan: pau i bé.