Lectura profitosa la de llibres com els d’Antoni Batista, Adam Majó i tants d’altres que apareixen amb el tema de l’Espanya autoritària, feixista si cal, que ens mana i acarrera, ja sigui amb la pastanaga, ja amb el bastó. Súbdits del rei sigui quin sigui el numeral que porti.
Il·luminador ho és aquest Espanya no es toca, de Ferran Casas i Joan Rusiñol, amb el subtítol coratjós i descarat de “Les Cartes de l’Estat al descobert”. El concepte d’estat apareix ara i adés al llibre i ben oportunament, car sovint critiquem i ens queixem dels governs quan el mal comença amb la petrificació d’un Estat que no ens dona cap sortida constructiva. Un Estat a qui només frenaríem amb un altre estat, el català. Un dels capítols porta un lema rodó, una frase d’Artur Mas: “Hem anat amb el lliri a la mà, no hem entès com funciona l’Estat perquè no n’hem tingut mai. N’hem après a garrotades”.
Hi ha un estat espanyol dissenyat com unitari des de 1716, perfilats els elements dins el mateix segle XVIII. Aquest Estat és centralista i transigeix amb certes “peculiaritats” (adjectiu denigrant) en algunes zones com a deixalles d’un poder, altre que el central, que havien tingut. Però la intenció última és una Espanya–estat que és sentinella permanent de la unitat. Els monarques la veneren, els militars la sublimen, les palanques i palanquetes del poder la reforcen, moltes forces ocultes la idolatren i la Puerta del Sol és el centre del món.
Madrid és una gran capital, Riad és una gran capital: ni l’una ni l’altra tenen port, ni via fluvial navegable, són al centre d’un gran espai. Però tenen poder, i aquest poder que mou el regiment de l’estat nació es val de qualsevol eina, arma o tripijoc per mantenir la unitat, fer impenetrable la trampa del moment i emprar tots els mitjans, des de la corrupció, a la mentida, a l’estafa, a la degradació, a la tortura i al desterrament, perquè Espanya no es toqui.
A més a més, les capitals creixen, recapten més i més diners –Madrid és un escàndol-, i el poder central dona privilegis i facilitats fiscals per tal que les indústries i corporacions s’hi centralitzin; provoca que forces econòmiques, com els bancs, abandonin Catalunya i emigrin a altres comunitats: al mateix temps destina tot el diner que calgui a reprimir per tots els mitjans, fins als més abjectes, el desenvolupament de les comunitats “rebels”, en aquest cas Catalunya, a assegurar la caiguda dels nostres governants, mentint sobre llur integritat, processant-los.
El llibre té l’interès afegit i convincent de recollir testimonis directes sobre els casos més notoris, i no cela cap nom per alt que estigui si ha pres part en tota aquesta xarxa corrupta que de la invectiva ha passat a l’acció criminal, a la mobilització d’agents secrets, comissaris de policia, diputats i senadors, directors generals i ministres. El cas és que Espanya no es toqui.
Il·luminador ho és aquest Espanya no es toca, de Ferran Casas i Joan Rusiñol, amb el subtítol coratjós i descarat de “Les Cartes de l’Estat al descobert”. El concepte d’estat apareix ara i adés al llibre i ben oportunament, car sovint critiquem i ens queixem dels governs quan el mal comença amb la petrificació d’un Estat que no ens dona cap sortida constructiva. Un Estat a qui només frenaríem amb un altre estat, el català. Un dels capítols porta un lema rodó, una frase d’Artur Mas: “Hem anat amb el lliri a la mà, no hem entès com funciona l’Estat perquè no n’hem tingut mai. N’hem après a garrotades”.
Hi ha un estat espanyol dissenyat com unitari des de 1716, perfilats els elements dins el mateix segle XVIII. Aquest Estat és centralista i transigeix amb certes “peculiaritats” (adjectiu denigrant) en algunes zones com a deixalles d’un poder, altre que el central, que havien tingut. Però la intenció última és una Espanya–estat que és sentinella permanent de la unitat. Els monarques la veneren, els militars la sublimen, les palanques i palanquetes del poder la reforcen, moltes forces ocultes la idolatren i la Puerta del Sol és el centre del món.
Madrid és una gran capital, Riad és una gran capital: ni l’una ni l’altra tenen port, ni via fluvial navegable, són al centre d’un gran espai. Però tenen poder, i aquest poder que mou el regiment de l’estat nació es val de qualsevol eina, arma o tripijoc per mantenir la unitat, fer impenetrable la trampa del moment i emprar tots els mitjans, des de la corrupció, a la mentida, a l’estafa, a la degradació, a la tortura i al desterrament, perquè Espanya no es toqui.
A més a més, les capitals creixen, recapten més i més diners –Madrid és un escàndol-, i el poder central dona privilegis i facilitats fiscals per tal que les indústries i corporacions s’hi centralitzin; provoca que forces econòmiques, com els bancs, abandonin Catalunya i emigrin a altres comunitats: al mateix temps destina tot el diner que calgui a reprimir per tots els mitjans, fins als més abjectes, el desenvolupament de les comunitats “rebels”, en aquest cas Catalunya, a assegurar la caiguda dels nostres governants, mentint sobre llur integritat, processant-los.
El llibre té l’interès afegit i convincent de recollir testimonis directes sobre els casos més notoris, i no cela cap nom per alt que estigui si ha pres part en tota aquesta xarxa corrupta que de la invectiva ha passat a l’acció criminal, a la mobilització d’agents secrets, comissaris de policia, diputats i senadors, directors generals i ministres. El cas és que Espanya no es toqui.