09
de setembre
del
2023
Actualitzat
el
11
de setembre
a les
12:02h
Entre els anys 2014 i 2017, el cap de l'Estat, Joan Carles I, va abdicar; una força que impugnava la Transició i el "règim del 78", Podem, semblava amb opcions de guanyar les eleccions; i el procés català semblava en condicions, gràcies a una forta mobilització popular i a un full de ruta nítid, de donar lloc a una república catalana. Això passava mentre el PP, aleshores al govern, es dessagnava pels escàndols de corrupció i veia amenaçada l'hegemonia a la dreta per Ciutadans i el PSOE es perdia en les lluites internes.
Però malgrat la baixa forma dels guardians i les crisis superposades, l'Estat va resistir. Van aflorar altres poders per salvar-lo: la Corona, la Justícia, els cossos policials i les seves clavegueres, la gran empresa, els mitjans... L'estat "estricte", el de les lleis, els parlaments i els partits, i l'estat "ampliat", menys visible i sovint fora de radar, es van sincronitzar per mantenir l'statu quo.
Quin és el seu secret per resistir? Quins són els mecanismes que sostenen aquests poders? Què fa fort l'Estat? Per què és tan difícil trencar-lo o canviar-lo? Són preguntes que resol, en forma de crònica periodística amb anàlisi, dades, hemeroteca, anècdotes il·lustratives i una vintena de fonts -entre elles Jose Luis Rodríguez Zapatero, Esperanza Aguirre, Pere Aragonès, Gonzalo Boye, Artur Mas, Juan Carlos Monedero, Mònica Terribas o Juan Luis Cebrián-, el llibre Espanya no es toca (La Campana).
Hi han treballat durant dos anys els periodistes Ferran Casas, subdirector de Nació, i Joan Rusiñol, sotscap dels serveis informatius de Catalunya Ràdio, tots dos amb experiència en la informació política a Madrid i a Barcelona, i aquesta setmana ha arribat a les llibreries en un context oportú. Espanya no es toca ajudarà el lector a ubicar-se i a entendre amb més facilitat l'actual moment polític, on les negociacions per investir Pedro Sánchez tornaran a explorar els límits. Oferim el fragment final del primer capítol.
Juan Luis Cebrián, exdirector d'El País i expresident de Prisa, admet que s'hauria d’haver anat més enllà, sobretot quant a la claredat, però que no va ser possible i es va donar lloc a l’anomenat «cafè per a tothom», «per la gran pressió dels militars, aleshores realment influents». També el Títol VIII «es va fer com es va poder». Això, juntament amb l’«error formidable» de no haver reformat la Constitució, ha anat accentuant les disfuncions del sistema: «Som en un estat federal sense les característiques d’un estat federal; i això genera una conflictivitat extraordinària al Tribunal Constitucional per delimitar les competències», admet.
Entre el 2012 i el 2017, i amb especial intensitat des del 2014, quan a l’abril es va reclamar al Congrés l’autorització per convocar una consulta, el sobiranisme català va buscar obrir una negociació, una sortida política. No va ser fins que es van esgotar totes les vies, també en l’àmbit internacional i el de la mediació, que es va optar pels fets consumats de l’1-O i el 27-O, que no van donar els resultats desitjats. «L’independentisme interpel·lava la democràcia espanyola, però no va veure que al davant hi tenia només l’Estat. El 2017, i més endavant, no respon la democràcia, ho fa l’Estat: la policia, l’alta judicatura, la monarquia», assenyala Muñoz. La resposta al moviment sobiranista, que mai havia estat acceptat com a tal dins de la «normalitat» o a la direcció de l’Estat, és, en aquest context, dura, perquè no hi havia una «impugnació al règim», com la que formula Podem, sinó a l’Estat en si mateix. «Uns acaben absorbits i els altres, empresonats», diu amb un cert desencís.
El també politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, una veu influent en el debat públic espanyol, també abona la teoria que l’independentisme va buscar política i va trobar repressió. Puntualitza que, com la majoria dels estats, l’Estat espanyol té els seus «mecanismes de protecció», i que, a l’hora de triar entre assumir el risc de ruptura o el dany a la reputació, «es va veure prou fort per assumir el cost d’imatge». I l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero afirma que el Procés mou l’eix polític espanyol cap al debat més identitari i que «reneixen els que converteixen el nacionalisme espanyol en el leitmotiv de la Constitució». El paisatge es torna, doncs, molt advers.
En tot plegat hi veu «un conflicte plantejat des de dalt», que no tenia altra resposta que la que es va donar «des de la política» i des dels poders de l’Estat. La seva va ser la primera veu realment rellevant que va posar damunt la taula la necessitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Es va posar en marxa després de l’1-O i es va acabar aplicant, un cop ho va aprovar el Consell de Ministres i després de la votació al Senat, el mateix 27-O. Amb el 155, per primer cop s’aplicava un article que és dels d’excepció de la Constitució. Cebrián va plantejar-ho en un context que també explica la seva evolució, que és la de molts veterans socialistes. Ho va dir en una entrevista a El Mundo a Cayetana Álvarez de Toledo, un dels rostres de l’espanyolisme més intransigent, que acabaria sent diputada del PP per Barcelona.
Era el 20 de febrer i, malgrat la rellevància de l’afirmació, el diari no la va dur al titular principal i va preferir esmentar l’afirmació que si el gendre del rei havia anat a la presó també hi podia anar Artur Mas. «Que calia aplicar el 155 si es convocava el referèndum ho vaig dir perquè ja aleshores no sabíeu la gran quantitat de líders polítics de l’esquerra que m’havien plantejat en privat que calia fer això!», explica. I sí, el PSOE va acabar votant aplicar l’article que permetia a l’Estat prendre el control total de l’autogovern català i dissoldre el Parlament. Pedro Sánchez va donar suport al 155 i a la querella per rebel·lió de la Fiscalia General de l’Estat contra el govern. La primera mesura es va aplicar immediatament i la segona va servir per empresonar i exiliar el Govern català i la presidenta del Parlament. A canvi, els socialistes van acordar que, a partir de les conclusions d’una comissió parlamentària d’estudi del model territorial, «en un termini de sis mesos», començarien els treballs de reforma constitucional. Va quedar en no res i Sánchez tampoc no va mostrar-hi interès ja com a president espanyol.
Uns factors que, marcats per la rotunditat de l’Estat en el tram final, van fer fracassar el projecte, alimentar en alguns electors la idea de catxa o engany, que van situar-lo en un atzucac del qual, cinc anys després, encara no sap com sortir-ne. Ni abans es tractava de veure el got mig ple ni ara de veure’l mig buit, però és evident que, després d’anys provant d’obrir el diàleg, ja sigui amb una taula de bona voluntat o demanant relators, «no hi ha una oferta política per a l’independentisme i tampoc no hi ha voluntat de construir-la», constata el politòleg valencià.
L'advocat Joan Garcés, autor de Soberanos e intervenidos, hi posa un punt més de relativisme i rebutja entregar-se a posicions més deterministes. És clar que pesen els condicionants passats, que hem presentat, i els presents, que hem analitzat en la darrera part del capítol, però els canvis polítics o econòmics «no són impossibles» perquè cap marc no és «indefinit». Ara bé, apunta que els canvis són «lents». I en posa un exemple: el 1968 els tancs soviètics i els dels seus aliats al Pacte de Varsòvia entren a Praga i esclafen violentament el moviment que, des del socialisme, reclamava més obertura. En aquell moment, la Primavera de Praga perd i inspira algunes obres musicals i literàries. Un dels concernits i dels caps visibles del moviment social i polític és el dramaturg Václav Havel. El 1989, un mes després de la caiguda del mur de Berlín, i vint-i-un anys després de l’entrada dels tancs a la capital de Txèquia, Havel es convertiria en president de la República, càrrec que ocuparia fins al 2003.
El mateix es podria dir del cas del debat constitucional xilè. El país està regit —tot i que amb algunes reformes— per la Constitució pinochetista del 1980. No és fins al 2022, quan ja fa setze anys que el dictador és mort i trenta-dos que va deixar la presidència de la República, que se’n va fer una de nova i es va votar en referèndum amb una gran oposició de la família política dels partidaris de la dictadura militar. El reformisme progressista va perdre malgrat que governava el país i va assumir tornar a començar el procés.
Els canvis, continua Garcés, necessiten «grans terrabastalls» per ser ràpids, i la caiguda de l’URSS i la proliferació de repúbliques exsoviètiques que va comportar en són un bon exemple. En la mesura que el «centre imperial» es manté fort queda «resistir», mantenir una línia política coherent i identificable en tot moment, i buscar les conjuntures per aprofitar els moments de crisi. Fins ara no han estat prou definitius, però la política ho pot fer, segons Zapatero, tot possible. Ho creu fins al punt que ha intentat convèncer Pablo Iglesias que les seves idees es poden dur a terme en el marc d’una monarquia.
Però malgrat la baixa forma dels guardians i les crisis superposades, l'Estat va resistir. Van aflorar altres poders per salvar-lo: la Corona, la Justícia, els cossos policials i les seves clavegueres, la gran empresa, els mitjans... L'estat "estricte", el de les lleis, els parlaments i els partits, i l'estat "ampliat", menys visible i sovint fora de radar, es van sincronitzar per mantenir l'statu quo.
Quin és el seu secret per resistir? Quins són els mecanismes que sostenen aquests poders? Què fa fort l'Estat? Per què és tan difícil trencar-lo o canviar-lo? Són preguntes que resol, en forma de crònica periodística amb anàlisi, dades, hemeroteca, anècdotes il·lustratives i una vintena de fonts -entre elles Jose Luis Rodríguez Zapatero, Esperanza Aguirre, Pere Aragonès, Gonzalo Boye, Artur Mas, Juan Carlos Monedero, Mònica Terribas o Juan Luis Cebrián-, el llibre Espanya no es toca (La Campana).
Hi han treballat durant dos anys els periodistes Ferran Casas, subdirector de Nació, i Joan Rusiñol, sotscap dels serveis informatius de Catalunya Ràdio, tots dos amb experiència en la informació política a Madrid i a Barcelona, i aquesta setmana ha arribat a les llibreries en un context oportú. Espanya no es toca ajudarà el lector a ubicar-se i a entendre amb més facilitat l'actual moment polític, on les negociacions per investir Pedro Sánchez tornaran a explorar els límits. Oferim el fragment final del primer capítol.
Apel·lar a la democràcia, topar amb l’Estat
El politòleg Jordi Muñoz explica que l’independentisme —que va operar amb unes majories molt escasses, però sempre va demanar diàleg i moure’s amb actes parlamentaris— va interpel·lar la democràcia espanyola i va buscar una resposta política. Quan parlem amb ell s’han complert cinc anys del clímax de l’octubre del 2017 i aquesta resposta política encara es busca en forma de taules de diàleg i sortides que permetin avançar en la desjudicialització i l’acord per votar. Per la part catalana, amnistia i referèndum, però el govern del PSOE opta per les respostes ambigües i l’anar fent, i el PSC es limita a reclamar un autogovern eficient, sense més qualificatius. En ells ha desaparegut el dret a decidir, però també el federalisme asimètric que Pasqual Maragall va posar en circulació amb la literalitat del Títol VIII de la Constitució, que parla de regions i nacionalitats. O el que era el mateix en aquell moment, de nacions.Juan Luis Cebrián, exdirector d'El País i expresident de Prisa, admet que s'hauria d’haver anat més enllà, sobretot quant a la claredat, però que no va ser possible i es va donar lloc a l’anomenat «cafè per a tothom», «per la gran pressió dels militars, aleshores realment influents». També el Títol VIII «es va fer com es va poder». Això, juntament amb l’«error formidable» de no haver reformat la Constitució, ha anat accentuant les disfuncions del sistema: «Som en un estat federal sense les característiques d’un estat federal; i això genera una conflictivitat extraordinària al Tribunal Constitucional per delimitar les competències», admet.
Entre el 2012 i el 2017, i amb especial intensitat des del 2014, quan a l’abril es va reclamar al Congrés l’autorització per convocar una consulta, el sobiranisme català va buscar obrir una negociació, una sortida política. No va ser fins que es van esgotar totes les vies, també en l’àmbit internacional i el de la mediació, que es va optar pels fets consumats de l’1-O i el 27-O, que no van donar els resultats desitjats. «L’independentisme interpel·lava la democràcia espanyola, però no va veure que al davant hi tenia només l’Estat. El 2017, i més endavant, no respon la democràcia, ho fa l’Estat: la policia, l’alta judicatura, la monarquia», assenyala Muñoz. La resposta al moviment sobiranista, que mai havia estat acceptat com a tal dins de la «normalitat» o a la direcció de l’Estat, és, en aquest context, dura, perquè no hi havia una «impugnació al règim», com la que formula Podem, sinó a l’Estat en si mateix. «Uns acaben absorbits i els altres, empresonats», diu amb un cert desencís.
El també politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, una veu influent en el debat públic espanyol, també abona la teoria que l’independentisme va buscar política i va trobar repressió. Puntualitza que, com la majoria dels estats, l’Estat espanyol té els seus «mecanismes de protecció», i que, a l’hora de triar entre assumir el risc de ruptura o el dany a la reputació, «es va veure prou fort per assumir el cost d’imatge». I l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero afirma que el Procés mou l’eix polític espanyol cap al debat més identitari i que «reneixen els que converteixen el nacionalisme espanyol en el leitmotiv de la Constitució». El paisatge es torna, doncs, molt advers.
Procés democràtic o premedieval?
El Procés va ser també un camp de batalla polític i la visió de Muñoz i Sánchez-Cuenca és rebatuda per Cebrián. Per a l’exdirector d’El País la reivindicació sobiranista és premedieval» perquè es basa «fonamentalment en la identitat lingüística» en un context que cada cop és més multilingüe, i per això no pot, segons ell, inserir-se en un escenari de debat racional. De fet, considera que les minories, quan són «grans», s’han de respectar i, sense entrar en quina ho és més, sosté que a Catalunya els castellanoparlants no gaudeixen de respecte institucional, tot i el que afirmen les enquestes d’ús social de les llengües.En tot plegat hi veu «un conflicte plantejat des de dalt», que no tenia altra resposta que la que es va donar «des de la política» i des dels poders de l’Estat. La seva va ser la primera veu realment rellevant que va posar damunt la taula la necessitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Es va posar en marxa després de l’1-O i es va acabar aplicant, un cop ho va aprovar el Consell de Ministres i després de la votació al Senat, el mateix 27-O. Amb el 155, per primer cop s’aplicava un article que és dels d’excepció de la Constitució. Cebrián va plantejar-ho en un context que també explica la seva evolució, que és la de molts veterans socialistes. Ho va dir en una entrevista a El Mundo a Cayetana Álvarez de Toledo, un dels rostres de l’espanyolisme més intransigent, que acabaria sent diputada del PP per Barcelona.
Era el 20 de febrer i, malgrat la rellevància de l’afirmació, el diari no la va dur al titular principal i va preferir esmentar l’afirmació que si el gendre del rei havia anat a la presó també hi podia anar Artur Mas. «Que calia aplicar el 155 si es convocava el referèndum ho vaig dir perquè ja aleshores no sabíeu la gran quantitat de líders polítics de l’esquerra que m’havien plantejat en privat que calia fer això!», explica. I sí, el PSOE va acabar votant aplicar l’article que permetia a l’Estat prendre el control total de l’autogovern català i dissoldre el Parlament. Pedro Sánchez va donar suport al 155 i a la querella per rebel·lió de la Fiscalia General de l’Estat contra el govern. La primera mesura es va aplicar immediatament i la segona va servir per empresonar i exiliar el Govern català i la presidenta del Parlament. A canvi, els socialistes van acordar que, a partir de les conclusions d’una comissió parlamentària d’estudi del model territorial, «en un termini de sis mesos», començarien els treballs de reforma constitucional. Va quedar en no res i Sánchez tampoc no va mostrar-hi interès ja com a president espanyol.
Realment no s’hi pot fer res?
Muñoz s’abona a un cert pessimisme si pensa en el futur de l’independentisme en els pròxims anys, atesa «la fortalesa que ha demostrat l’Estat» i les mancances que el moviment ha fet evidents i que llasten les vies unilaterals. Es van veure el 2017 i anys després encara no s’han resolt. A l’octubre català, després d’acumular forces i il·lusions des del 2012, de creixement des de la pluralitat i de demostrar capacitat de mobilització, el sobiranisme estava ja desunit i espantat, no s’havien gestionat bé els temps i les expectatives, havia faltat veritat i autoexigència, s’havia acusat el desconeixement de la política espanyola i internacional, i es pagava la desconfiança i la competència entre els líders del Procés. En el moment clau es va desistir d’actuar de manera més determinada i d’acord amb el que s’havia promès, per la por als costos, i es va buscar una negociació a la desesperada que no va trobar resposta a l’altra banda.Uns factors que, marcats per la rotunditat de l’Estat en el tram final, van fer fracassar el projecte, alimentar en alguns electors la idea de catxa o engany, que van situar-lo en un atzucac del qual, cinc anys després, encara no sap com sortir-ne. Ni abans es tractava de veure el got mig ple ni ara de veure’l mig buit, però és evident que, després d’anys provant d’obrir el diàleg, ja sigui amb una taula de bona voluntat o demanant relators, «no hi ha una oferta política per a l’independentisme i tampoc no hi ha voluntat de construir-la», constata el politòleg valencià.
L'advocat Joan Garcés, autor de Soberanos e intervenidos, hi posa un punt més de relativisme i rebutja entregar-se a posicions més deterministes. És clar que pesen els condicionants passats, que hem presentat, i els presents, que hem analitzat en la darrera part del capítol, però els canvis polítics o econòmics «no són impossibles» perquè cap marc no és «indefinit». Ara bé, apunta que els canvis són «lents». I en posa un exemple: el 1968 els tancs soviètics i els dels seus aliats al Pacte de Varsòvia entren a Praga i esclafen violentament el moviment que, des del socialisme, reclamava més obertura. En aquell moment, la Primavera de Praga perd i inspira algunes obres musicals i literàries. Un dels concernits i dels caps visibles del moviment social i polític és el dramaturg Václav Havel. El 1989, un mes després de la caiguda del mur de Berlín, i vint-i-un anys després de l’entrada dels tancs a la capital de Txèquia, Havel es convertiria en president de la República, càrrec que ocuparia fins al 2003.
El mateix es podria dir del cas del debat constitucional xilè. El país està regit —tot i que amb algunes reformes— per la Constitució pinochetista del 1980. No és fins al 2022, quan ja fa setze anys que el dictador és mort i trenta-dos que va deixar la presidència de la República, que se’n va fer una de nova i es va votar en referèndum amb una gran oposició de la família política dels partidaris de la dictadura militar. El reformisme progressista va perdre malgrat que governava el país i va assumir tornar a començar el procés.
Els canvis, continua Garcés, necessiten «grans terrabastalls» per ser ràpids, i la caiguda de l’URSS i la proliferació de repúbliques exsoviètiques que va comportar en són un bon exemple. En la mesura que el «centre imperial» es manté fort queda «resistir», mantenir una línia política coherent i identificable en tot moment, i buscar les conjuntures per aprofitar els moments de crisi. Fins ara no han estat prou definitius, però la política ho pot fer, segons Zapatero, tot possible. Ho creu fins al punt que ha intentat convèncer Pablo Iglesias que les seves idees es poden dur a terme en el marc d’una monarquia.