La societat i, per conseqüència la política, donen moltes voltes i en quaranta anys hi ha hagut molts canvis. El 2025 el moviment independentista mira de recuperar-se del fracàs del procés després d'haver viscut els anys amb més suport social. Però fa quatre dècades, la situació era ben diferent. El sobiranisme mirava de fer-se forat en un país que no feia ni una dècada que havia abandonat la dictadura i en què encara es vivia repressió.

Una de les veus del moment eren els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), una plataforma independentista antirepressiva catalana. L'entitat ha estat reconeguda com un dels "pares" que van inspirar el naixement de la CUP i també com a predecessora d'Alerta Solidària, el braç jurídic de la formació anticapitalista.

Ara, a través del Centre de Documentació de l'Esquerra Independentista (CEDI), s'ha recuperat el número 30 de la revista Clam, que feia de portaveu dels CSPC. En la publicació que data entre el maig i el juny de 1985 s'ofereix una taula comparativa entre els diferents moviments polítics "amb visió nacional" de l'època, entre l'independentisme, el pujolisme i el moviment de La Crida.

Diga'm què penses i et diré quin independentista eres fa 40 anys

La realitat és molt canviant i aquest només és un joc de política-ficció, però la taula comparativa serveix per fer-nos una idea de qui pensava què durant aquella època. Això sí, sempre a ulls de l'esquerra independentista:

Independentisme

Pels independentistes de l'època, l'àmbit nacional eren els Països Catalans. No creien en l'estat de les autonomies i la lluita era únicament per la independència, mentre que apostaven per la revolta social com a solució a l'atur i l'explotació. La política lingüística del moment no els convencia, mentre que apostaven per integrar la immigració en la lluita independentista.

El grup considerat com a independentista situava la defensa de la terra com a prioritat en l'aspecte ecològic, mentre que també plantejava com a línies polítiques l'expulsió de la policia espanyola de Catalunya i l'"autodefensa" davant la repressió. La consigna política es basava en l'"organització nacional popular", apostava per finançar-se a través de la militància i plantejava l'"ateisme revolucionari" en l'àmbit ideològic.

Pujolisme

El relat del pujolisme que feia la publicació era una visió de "Catalunya (i Espanya)" com a àmbit nacional. Es recordava l'aposta per l'estat de les autonomies i que no lluitava per la independència. La revista també feia referència a la "repressió policial" contra Terra Lliure, recordava la "caritat cristiana" convergent davant l'atur i denunciava la voluntat d'"oblidar socialment i manipular" la immigració.

Sempre segons la revista Clam, el pujolisme promovia la destrucció de la terra i volia millorar la policia espanyola. A més, acusaven l'expresident de la Generalitat de "silenci informatiu" davant la repressió i de tenir tant la bandera catalana com l'espanyola com a insígnies. Segons l'esquerra independentista, el pujolisme representava el "catolicisme burgès d'inspiració montserratina" i es finançava per la Generalitat i les banques.

Crida

Una opinió un pèl més propera a l'esquerra independentista, segons la publicació, era la de La Crida. El seu àmbit era Catalunya perquè "no és el moment dels Països Catalans" i feien suport a l'estat de les autonomies perquè "s'ha de ser realista". Apostaven per la no-violència en referència a Terra Lliure i demanaven "caritat" davant la immigració.

La publicació sí que reduïa la lluita ecològica de La Crida en "anar a plantar uns arbres", mentre que demanava que la policia espanyola parlés català. Clam recorda l'aposta pel "pacifisme silenciós" amb la bandera catalana com emblema i "alguna estelada". La base ideològica era el "catolicisme missionar d'inspiració montserratina i gandiana", a més de finançar-se amb "amics de banquers" i la Generalitat.

Cal recordar altre cop que aquestes eren les opinions de part de l'esquerra independentista del moment. Això vol dir que es poden reflectir aspectes objectius del moment, però que molts són d'avaluació subjectiva. Altre cop, un joc de política-ficció que permet entendre quin era el moment polític i com ha canviat en quatre dècades.