Llegeixo el testimoni d’un britànic resident fa anys a Catalunya -li direm Bill-, casat amb una catalana i pare d’un fill adolescent. Conversant amb gent adulta en situació semblant a la seva, aquest ciutadà constata les diferents magnituds amb què, segons l’entorn, són parlades les dues llengües pels interessats. Si ambdós progenitors són anglesos, solen emprar en família únicament l’anglès, deixant el català per a breus intercanvis orals amb botiguers i altra ciutadania, i adreçant-se als fills en anglès. De manera diferent, quan Bill i la muller van a l’escola a parlar amb els professors, s’estableix el català, que és la llengua vehicular de l’ensenyament. Quan visiten els parents del Regne Unit la mare empra tothora l’anglès, però a Catalunya s’adreça al fill en català, cosa que molt ocasionalment fa també en Bill. Aquest dedueix que és el millor sistema, aquesta flexibilitat no forçada, amb el resultat que el noi no atorga cap mena de preferència ni atribueix valor superior a una o altra forma d’expressar-se.
La convivència de dues llengües en la infantesa és productiva; enriqueix, avesa a l’aprenentatge de més idiomes si escau; no pas el tercer, escolar, el castellà, sinó el francès, l’alemany, etc. Uns familiars meus que viuen a Barcelona decidiren, quan la filla tenia dos anys, que no la portarien al jardí d’infància, ans contractaren una noia estudiant, anglesa, que vingués unes hores, les que ells treballessin fora de casa i fes de “nurse” a la menuda, que l’eduqués a través dels jocs, les estimulacions, etc., sempre en anglès. La noia anglesa va continuar uns quants anys fins i tot quan la nena va entrar en la primària. La nena ha crescut amb dues llengües.
Bill ha tret la conclusió que l’idioma és segons el context: en una reunió de gent que majorment s’expressa en català, s’imposa aquesta llengua, i l’anglès si la majoria són britànics. També l’àmbit pot inclinar a un o altre idioma: un mercat a la plaça, la visita a pobles de la ruralia, d’una banda, o l’assistència a un concert al British Council o la visita dels amics anglesos, de l’altra.
Anem a un tercer escenari: el castellà a Catalunya. Si els progenitors són ambdós de parla castellana vinguts a Catalunya, els fills entendran el català, però aquesta serà una llengua mai emprada en família, fins i tot en el cas que pare i mare vegin amb bons ulls el català vehicular de l’escola. Com parlaran els fills fora de casa? Les colles són el context, un context que va prenent de mica en mica més color únic: ha estat observat que el jovent té tendència a abandonar el català quan a la colla hi ha ni que sigui un sol castellanoparlant. Si això fan els catalans d’arrel, molt més ho farà aquell procedent de família de fora. Heus ací, doncs, un català –nascut aquí- que només per un gir de la seva voluntat, si així ho decideix d’adult, considerarà el català llengua pròpia i s’hi passarà.
Els casos de la Catalunya Nord i de l’Alguer són exemplars, tres generacions conviuen: els avis conserven el català/rossellonès/alguerès, amb el qual s’adrecen als fills preferentment; els fills ja empren el francès o l’italià, i, ocasionalment, responen als de la primera generació en català/alguerès, però parlen sempre als seus fills en francès/italià. Els més joves, fora dels pertanyents a famílies molt volenteroses, ja només empren la llengua dels pares, no la dels avis.
La reversió d’aquesta “perversió” només pot venir de la segona generació, la dels pares, la del mig, que caldria que es plantegés de valorar la llengua pròpia i fer de pont entre avis i nets. Si aquest esforç no el fan, uns avis es trobaran com parlant en el buit, i la llengua desapareixerà en aquells territoris. Allí ja no es tracta de context, es tracta simplement de supervivència.
La convivència de dues llengües en la infantesa és productiva; enriqueix, avesa a l’aprenentatge de més idiomes si escau; no pas el tercer, escolar, el castellà, sinó el francès, l’alemany, etc. Uns familiars meus que viuen a Barcelona decidiren, quan la filla tenia dos anys, que no la portarien al jardí d’infància, ans contractaren una noia estudiant, anglesa, que vingués unes hores, les que ells treballessin fora de casa i fes de “nurse” a la menuda, que l’eduqués a través dels jocs, les estimulacions, etc., sempre en anglès. La noia anglesa va continuar uns quants anys fins i tot quan la nena va entrar en la primària. La nena ha crescut amb dues llengües.
Bill ha tret la conclusió que l’idioma és segons el context: en una reunió de gent que majorment s’expressa en català, s’imposa aquesta llengua, i l’anglès si la majoria són britànics. També l’àmbit pot inclinar a un o altre idioma: un mercat a la plaça, la visita a pobles de la ruralia, d’una banda, o l’assistència a un concert al British Council o la visita dels amics anglesos, de l’altra.
Anem a un tercer escenari: el castellà a Catalunya. Si els progenitors són ambdós de parla castellana vinguts a Catalunya, els fills entendran el català, però aquesta serà una llengua mai emprada en família, fins i tot en el cas que pare i mare vegin amb bons ulls el català vehicular de l’escola. Com parlaran els fills fora de casa? Les colles són el context, un context que va prenent de mica en mica més color únic: ha estat observat que el jovent té tendència a abandonar el català quan a la colla hi ha ni que sigui un sol castellanoparlant. Si això fan els catalans d’arrel, molt més ho farà aquell procedent de família de fora. Heus ací, doncs, un català –nascut aquí- que només per un gir de la seva voluntat, si així ho decideix d’adult, considerarà el català llengua pròpia i s’hi passarà.
Els casos de la Catalunya Nord i de l’Alguer són exemplars, tres generacions conviuen: els avis conserven el català/rossellonès/alguerès, amb el qual s’adrecen als fills preferentment; els fills ja empren el francès o l’italià, i, ocasionalment, responen als de la primera generació en català/alguerès, però parlen sempre als seus fills en francès/italià. Els més joves, fora dels pertanyents a famílies molt volenteroses, ja només empren la llengua dels pares, no la dels avis.
La reversió d’aquesta “perversió” només pot venir de la segona generació, la dels pares, la del mig, que caldria que es plantegés de valorar la llengua pròpia i fer de pont entre avis i nets. Si aquest esforç no el fan, uns avis es trobaran com parlant en el buit, i la llengua desapareixerà en aquells territoris. Allí ja no es tracta de context, es tracta simplement de supervivència.