Centenars de paraules angleses ens plouen escandalosament i al capdavall queden com incrustades en el parlar de cada dia. No només en el llenguatge dels negocis o la comunicació, sinó en modestos comerços, a voltes en la conversació més domèstica. Dir input o shopping, sembla que fa més “in”!
Mireu, se n’ha fet un gra massa, hem entrat en una nova tempesta de vulgarització. Cal emprar una paraula forastera quan encaixa exactament en l’economia sintàctica de l’ocasió, no pas per ociosa exhibició d’estrangeria. O si no, feu la prova, mireu quin grau de veritable coneixement de l’anglès té aquell que només introdueix ara i adés un mot que ha sentit a dir i del qual potser ignora el real significat, i per això l’engega a cabassades. Els propietaris d’establiments amb rètols i etiquetes en anglès segurament en saben ben poc, o no gens.
Pot molt ben passar que una estada breu a Escòcia o Anglaterra no llevi gaires fruits a la quitxalla, ni que sigui un curs accelerat o la convivència amb famílies de les Illes Britàniques; cal una residència perllongada, i millor encara si ja es tenen nocions de vocabulari i pronúncia quan es desembarca, perquè així la llengua autèntica no sobta tant. Afegeixo que l’anglès de captaires que ens trobem per aquí tampoc no té gaire profunditat.
Els rètols, darrerament, es posen en anglès, i acceptaria aquesta moda si el mot resultés més expressiu, però demano si el lector troba més interessant llegir Footwear que calçats o sabateria; Gadget en comptes d’aparell; lounge per saleta; bargain per ocasió –bon preu-; delay per retard; outwear per roba de vestir o overbooking en comptes d’excés de passatge.
La cosa va començar poc després del final de la Segona Guerra Mundial, quan a la miseriosa i empobrida Europa van arribar els americans, amb abundància del que aquí no hi havia, els soldats ianquis donant xocolatines als nens i oferint –diguem que generosament- sabó i mitges a les noies. El jazz ja havia fet cert forat a la primeria dels cinquanta amb les lletres de cançons, però a partir dels anys seixanta del segle XX el fenomen va desbordar tots els límits.
El pla Marshall havia enlluernat, i amb ell va créixer el prestigi de tot allò que fos americà i dit en anglès, en el camp del swing, el rock, pronunciant les lletres a la manera d’Elvis o Lennon. I no parlem de l’esport. Després va venir la resta, els elapés, els cedés, les play stations, l’open air, els ferry, els dutyfree, play-off,bodies i panties. I el jet-lag. La darrera l'he vist a la lluna d’un establiment: baking shop, o sigui, que hi venien pa. Que no està bé forn o fleca? Posem-nos seriosos: per què no canya de pescar, en comptes de fishing tackle? I per què no llegir instruccions en comptes de directions? Ja us dic jo que en som de donkeys, vull dir ases!
Mireu, se n’ha fet un gra massa, hem entrat en una nova tempesta de vulgarització. Cal emprar una paraula forastera quan encaixa exactament en l’economia sintàctica de l’ocasió, no pas per ociosa exhibició d’estrangeria. O si no, feu la prova, mireu quin grau de veritable coneixement de l’anglès té aquell que només introdueix ara i adés un mot que ha sentit a dir i del qual potser ignora el real significat, i per això l’engega a cabassades. Els propietaris d’establiments amb rètols i etiquetes en anglès segurament en saben ben poc, o no gens.
Pot molt ben passar que una estada breu a Escòcia o Anglaterra no llevi gaires fruits a la quitxalla, ni que sigui un curs accelerat o la convivència amb famílies de les Illes Britàniques; cal una residència perllongada, i millor encara si ja es tenen nocions de vocabulari i pronúncia quan es desembarca, perquè així la llengua autèntica no sobta tant. Afegeixo que l’anglès de captaires que ens trobem per aquí tampoc no té gaire profunditat.
Els rètols, darrerament, es posen en anglès, i acceptaria aquesta moda si el mot resultés més expressiu, però demano si el lector troba més interessant llegir Footwear que calçats o sabateria; Gadget en comptes d’aparell; lounge per saleta; bargain per ocasió –bon preu-; delay per retard; outwear per roba de vestir o overbooking en comptes d’excés de passatge.
La cosa va començar poc després del final de la Segona Guerra Mundial, quan a la miseriosa i empobrida Europa van arribar els americans, amb abundància del que aquí no hi havia, els soldats ianquis donant xocolatines als nens i oferint –diguem que generosament- sabó i mitges a les noies. El jazz ja havia fet cert forat a la primeria dels cinquanta amb les lletres de cançons, però a partir dels anys seixanta del segle XX el fenomen va desbordar tots els límits.
El pla Marshall havia enlluernat, i amb ell va créixer el prestigi de tot allò que fos americà i dit en anglès, en el camp del swing, el rock, pronunciant les lletres a la manera d’Elvis o Lennon. I no parlem de l’esport. Després va venir la resta, els elapés, els cedés, les play stations, l’open air, els ferry, els dutyfree, play-off,bodies i panties. I el jet-lag. La darrera l'he vist a la lluna d’un establiment: baking shop, o sigui, que hi venien pa. Que no està bé forn o fleca? Posem-nos seriosos: per què no canya de pescar, en comptes de fishing tackle? I per què no llegir instruccions en comptes de directions? Ja us dic jo que en som de donkeys, vull dir ases!