La història de Catalunya és una història de diàspora i de retorns ajornats, d’esperança incombustible i de lluites que semblen eternes. Cada 31 de desembre, els catalans escampats pel món —sobretot els exiliats que havien marxat a contracor— repetien un ritual senzill però carregat de significat: brindar per un any que els tornés la pàtria. La fórmula “Aquest any, sí!” era molt més que un desig, era una reafirmació de la seva identitat enfront de la pèrdua i l’oblit. El brindis ressonava en cases d’Amèrica, Europa i tot el món, i amb ella s’actualitzava una fe indestructible en una Catalunya lliure i plena.
Els exiliats, com tan bé va retratar Pere Calders a L’ombra de l’atzavara, vivien entre dues aigües: l’acollida generosa d’un país estranger i l’enyor insuportable per la terra pròpia. Encara avui, els descendents d’aquells exiliats mantenen rituals que, tot i haver perdut en part el significat original, encara transmeten una connexió amb Catalunya. Aquesta realitat ens recorda una cosa important: el retorn dels catalans de la diàspora no és només una qüestió simbòlica, sinó una necessitat moral. Tots els catalans que vulguin tornar a casa mereixen poder fer-ho amb dignitat i garanties.
Catalunya disposa del Pla d’Ajut al Retorn, una bona eina, amb bones intencions, però insuficient. És hora d’actualitzar-lo i millorar-lo substancialment. Cal garantir a aquells que decideixin tornar una feina digna, un habitatge assequible, accés als serveis essencials i el reconeixement dels seus drets. No es tracta només d’un acte de justícia històrica, sinó també d’una oportunitat per enriquir la nostra societat amb l’experiència i els coneixements acumulats per aquests catalans arreu del món. El retorn no pot ser una càrrega, sinó un impuls per al futur del país.
En aquest moment crucial, hem de tenir una visió ambiciosa: recuperar les màximes cotes de sobirania i, alhora, garantir una Catalunya inclusiva i justa, capaç d’acollir tots els seus fills, tant els qui mai no l’han abandonada com aquells que han somiat tornar-hi durant generacions. És responsabilitat de tothom treballar perquè això sigui possible, amb polítiques actives, amb solidaritat i amb la determinació de no deixar ningú enrere.
Així doncs, aquest 31, us convido a brindar amb l’esperança intacta per un 2025 que reprengui el camí cap a la plenitud nacional. Que sigui l’any en què tots els catalans, vinguin d’on vinguin, trobin a Catalunya un país d’oportunitats i futur. Bon any nou a tothom i, com sempre: “aquest any, sí!”.