Aquests dies he recordat la meva àvia Dolores. Va néixer a Màlaga i va créixer a unes cases al voltant d'una estació de tren, Estación de Cártama, que després va acabar sent un poble. Va ser als nou anys quan vaig descobrir que existia un poble que es deia Cártama. A mi sempre em va agradar més Estación de Cártama, perquè baixaves del tren i ja feia olor de mantega. La causa d'aquella olor que es posava al nas era la fàbrica que quedava just davant dels trens.
Ara no recordo el cognom dels propietaris de la fàbrica, però sí que recordo que les aventures i desventures dels fills de la família eren motiu de conversa al carrer on vivia la meva àvia, que quedava al darrere de la fàbrica. De vegades, aquells nois passaven els carrers per on vivia la meva àvia i els seus vestits eren comentats durant dies. La meva àvia sempre deia "¡Llevava una camisa tan blanca!". Són coses que ara semblen d'un temps molt llunyà. Potser també he esborrat i manipulat alguns dels meus records per fer-los més bonics.
La meva àvia venia en tren a passar les festes a Barcelona i nosaltres l'anàvem a recollir a l'estació de Sants. La recordo baixant del vagó amb unes ulleres grosses, de lents que li esgrogueïen la pell i amb els llavis pintats. Es referia als pintallavis com a "carmín" i em semblava una paraula preciosa. Havia viscut uns anys a Catalunya per després tornar-se'n amb el meu avi a Andalusia i sempre deia que trobava molt seriosos els catalans. Jo sempre li feia repetir la paraula "pitufos" i després "los pitufos". Ella intentava esforçar-se per pronunciar les esses i a mi em feia petar de riure. Entenia perfectament el català, però no el parlava. Però sí que va fer que els seus fills ho fessin i se'n sentissin, de catalans.
És per això que quan recordo la Dolores, l'abraçada a tantes coses diferents que eren Catalunya, a sus nietos catalanes, em fa pensar que potser era fàcil voler-ho. T'abraçaves a la catalanitat perquè era útil. La meva àvia entenia el català, la meva mare el va aprendre a escriure de gran i jo he acabat sent filòloga catalana. El respecte per un país, una llengua i una cultura es guanya. No és un xec en blanc. El respecte te'l guanyes si ofereixes alguna cosa a canvi d'un esforç, no amb discursos grandiloqüents.
El nostre país ha fet el tomb del catalanisme a l'independentisme no només perquè hi havia gent que ho volgués, sinó perquè hi havia gent que ho entenia i ho tolerava. Si algun dia guanyem és perquè hi ha més Dolores que ens entenguin i que ens acompanyin. Amb altres noms i procedències. No es farà picant-nos molt fort al pit, sinó treballant per demostrar que en el país que volem la distància entre nosaltres i els senyorets de camisa blanca és cada vegada més petita.
Ara no recordo el cognom dels propietaris de la fàbrica, però sí que recordo que les aventures i desventures dels fills de la família eren motiu de conversa al carrer on vivia la meva àvia, que quedava al darrere de la fàbrica. De vegades, aquells nois passaven els carrers per on vivia la meva àvia i els seus vestits eren comentats durant dies. La meva àvia sempre deia "¡Llevava una camisa tan blanca!". Són coses que ara semblen d'un temps molt llunyà. Potser també he esborrat i manipulat alguns dels meus records per fer-los més bonics.
La meva àvia venia en tren a passar les festes a Barcelona i nosaltres l'anàvem a recollir a l'estació de Sants. La recordo baixant del vagó amb unes ulleres grosses, de lents que li esgrogueïen la pell i amb els llavis pintats. Es referia als pintallavis com a "carmín" i em semblava una paraula preciosa. Havia viscut uns anys a Catalunya per després tornar-se'n amb el meu avi a Andalusia i sempre deia que trobava molt seriosos els catalans. Jo sempre li feia repetir la paraula "pitufos" i després "los pitufos". Ella intentava esforçar-se per pronunciar les esses i a mi em feia petar de riure. Entenia perfectament el català, però no el parlava. Però sí que va fer que els seus fills ho fessin i se'n sentissin, de catalans.
És per això que quan recordo la Dolores, l'abraçada a tantes coses diferents que eren Catalunya, a sus nietos catalanes, em fa pensar que potser era fàcil voler-ho. T'abraçaves a la catalanitat perquè era útil. La meva àvia entenia el català, la meva mare el va aprendre a escriure de gran i jo he acabat sent filòloga catalana. El respecte per un país, una llengua i una cultura es guanya. No és un xec en blanc. El respecte te'l guanyes si ofereixes alguna cosa a canvi d'un esforç, no amb discursos grandiloqüents.
El nostre país ha fet el tomb del catalanisme a l'independentisme no només perquè hi havia gent que ho volgués, sinó perquè hi havia gent que ho entenia i ho tolerava. Si algun dia guanyem és perquè hi ha més Dolores que ens entenguin i que ens acompanyin. Amb altres noms i procedències. No es farà picant-nos molt fort al pit, sinó treballant per demostrar que en el país que volem la distància entre nosaltres i els senyorets de camisa blanca és cada vegada més petita.