Diuen que a Barcelona les consultes de tiradors de cartes, boles de cristall i amulets de becs de coloms bornis de plaça Catalunya estan a rebentar. Normal. Hi ha molts dubtes a la ciutat: no pels prodigis sinó pels prolífics. Hi ha un barceloní, sigui cellajunt, binari, o vagi en tricicle, que no té clar què votarà a les pròximes eleccions municipals. Hi ha un vot molt infidel, molt promiscu, molt de discoteca de matinada de vas llarg i gel desfet i pixat. Hi ha un vot estirat, desgastat fins a morir com un xiclet a la vorera, un vot sense aire, escanyat per un estiu etern de 50 graus. Hi ha un vot... Difícil endevinar qui guanyarà... però sobretot qui governarà. No ens hi jugaríem ni un pèsol d’aquests horts urbans poc ufans. No hi ha emoció, ni raó, ni diversió.
Es troba a faltar el festival de les eleccions barcelonines de 1901. Pim, pam, pum. Tothom se les va tenir. Primer de paraula. Però de les gruixudes. Escolteu: “Ciutadans, ja ha arribat l’hora de l’escombrada total. Amb això, armeu-vos d’escombres i fer dissabte com cal. Tot plegat, només són rares, ratetes i ratolins... Apa, doncs, bon cop d’escombra, ciutadans barcelonins!” Deien uns. “Contra la púrria republicana” i “la bretolada àcrata-fusionista”, deien altres. Aquí, com veuen, no havia arribat el llenguatge políticament (in)correcte. Es deien de tot. I a la cara. Això rai. També s’agafaven de les mans. O dels que tinguessin a mà.
A una impremta del carrer Aribau entraven uns paios amb pistoles. Allà, treballadors de l’Ajuntament feien falsificacions de butlletes. La democràcia a trets. Grups, escamots, grupuscles, éssers, energúmens coaccionaven electors abans d’arribar als col·legis electorals. D’altres directament envaïen col·legis electorals per no deixar votar. Fins i tot regidors eren detinguts en nom de la democràcia per presidents de mesa que, al·lucineu, impedien, per llei digital -de dit- votar. Bufetades. Hòsties. Amenaces. Insults. Trets de pistola. Navalles. Hi havia de tot. Però almenys sabien a qui havien de votar i s’hi deixaven la pell.
Les eleccions del 10 de novembre de 1901 són baptismals. Arranquen epidermis, estiren, escombren les primeres crostes del caciquisme. Les escombraries de “la candidatura ministerial”. L’Espanya de copy-paste crònic i fraudulent de liberals i conservadors. Vaja, PP i PSOE. Allò de sempre. I dona dues victòries: als catalanistes (Lliga Regionalista) i a la coalició Republicana (Lerroux i els seus amics catalans d’esquerres enganyats). Després residus. Hi ha set candidatures en total. Els catalanistes i els republicans empaten (11 a 11). I els “ministerials” desempaten... i l’alcalde serà això un letal-fraternal. En part, malgrat la primera escombrada, “la vida sigue igual”. Per això, només un exemple de tants. El que és eternament curiós és que els catalanistes sempre pensen que guanyen. Proclamen a l’uníson: “El caciquisme és mort a Barcelona i a Catalunya; la política personal reflex d'aquella altra de Madrid, no podia sostenir-se més a Catalunya”. Il·lusos. Somiatruites. Barrufets al·lucinògens. Quimeres a granel. Ja ho veuen.
Ahir votaven a la contra. Com ara. Ahir a garrotades de paraules i mans. Avui es vota per eliminació de llengua silenciosa, perquè toca, o perquè no guanyi, òbviament, l’altre. Ahir perquè arribés la democràcia. Ara potser perquè ja estem cansats de democràcia. Més en mans de l’atzar, la rifa, el destí, o els pastissets de crema... Com aquell individu anònim, desorientat, capcot, que camina sense rumb per Barcelona... I de sobte descobreix que ja no és a Barcelona. Que, potser és a l’Hospitalet de Llobregat, o a Gavà, o Vilafranca del Penedès, o a Santa Coloma de Queralt... I continua sense saber a qui votar i per què votar. La capital i el país potser s’apropen més que mai.
Es troba a faltar el festival de les eleccions barcelonines de 1901. Pim, pam, pum. Tothom se les va tenir. Primer de paraula. Però de les gruixudes. Escolteu: “Ciutadans, ja ha arribat l’hora de l’escombrada total. Amb això, armeu-vos d’escombres i fer dissabte com cal. Tot plegat, només són rares, ratetes i ratolins... Apa, doncs, bon cop d’escombra, ciutadans barcelonins!” Deien uns. “Contra la púrria republicana” i “la bretolada àcrata-fusionista”, deien altres. Aquí, com veuen, no havia arribat el llenguatge políticament (in)correcte. Es deien de tot. I a la cara. Això rai. També s’agafaven de les mans. O dels que tinguessin a mà.
A una impremta del carrer Aribau entraven uns paios amb pistoles. Allà, treballadors de l’Ajuntament feien falsificacions de butlletes. La democràcia a trets. Grups, escamots, grupuscles, éssers, energúmens coaccionaven electors abans d’arribar als col·legis electorals. D’altres directament envaïen col·legis electorals per no deixar votar. Fins i tot regidors eren detinguts en nom de la democràcia per presidents de mesa que, al·lucineu, impedien, per llei digital -de dit- votar. Bufetades. Hòsties. Amenaces. Insults. Trets de pistola. Navalles. Hi havia de tot. Però almenys sabien a qui havien de votar i s’hi deixaven la pell.
Les eleccions del 10 de novembre de 1901 són baptismals. Arranquen epidermis, estiren, escombren les primeres crostes del caciquisme. Les escombraries de “la candidatura ministerial”. L’Espanya de copy-paste crònic i fraudulent de liberals i conservadors. Vaja, PP i PSOE. Allò de sempre. I dona dues victòries: als catalanistes (Lliga Regionalista) i a la coalició Republicana (Lerroux i els seus amics catalans d’esquerres enganyats). Després residus. Hi ha set candidatures en total. Els catalanistes i els republicans empaten (11 a 11). I els “ministerials” desempaten... i l’alcalde serà això un letal-fraternal. En part, malgrat la primera escombrada, “la vida sigue igual”. Per això, només un exemple de tants. El que és eternament curiós és que els catalanistes sempre pensen que guanyen. Proclamen a l’uníson: “El caciquisme és mort a Barcelona i a Catalunya; la política personal reflex d'aquella altra de Madrid, no podia sostenir-se més a Catalunya”. Il·lusos. Somiatruites. Barrufets al·lucinògens. Quimeres a granel. Ja ho veuen.
Ahir votaven a la contra. Com ara. Ahir a garrotades de paraules i mans. Avui es vota per eliminació de llengua silenciosa, perquè toca, o perquè no guanyi, òbviament, l’altre. Ahir perquè arribés la democràcia. Ara potser perquè ja estem cansats de democràcia. Més en mans de l’atzar, la rifa, el destí, o els pastissets de crema... Com aquell individu anònim, desorientat, capcot, que camina sense rumb per Barcelona... I de sobte descobreix que ja no és a Barcelona. Que, potser és a l’Hospitalet de Llobregat, o a Gavà, o Vilafranca del Penedès, o a Santa Coloma de Queralt... I continua sense saber a qui votar i per què votar. La capital i el país potser s’apropen més que mai.