El terme sisterhood (germanor) és molt utilitzat entre dones negres, especialment entre dones negres lesbianes. Vol dir que entenem els reptes i dificultats pels quals hem passat, i que estem aquí per fer-nos costat mútuament. El feminisme, sovint, critica la competitivitat entre dones, fomentada per un patriarcat que ens vol "prêt-à-porter", és a dir, reduïdes a una quota minsa dins d’un sistema dissenyat per afavorir als homes. Un patriarcat que ofereix espais limitats de visibilitat i lideratge entre milions de dones brillants, que han de competir per aconseguir-los, mentre els homes, podem arribar-hi tot i tenir-ne menys, d’habilitats. Hi arriben més fàcilment perquè no competeixen en la nostra quota de poder. Per això, enfront de la nostra síndrome de la impostora responem: “que siguis tan segura com un home, blanc, cis i mediocre”.
Però la lluita contra la violència sexual supera aquests debats, i així ho ha demostrat el cas de Gisèle Pélicot. Ella ha mostrat, amb serenor, que tot i estar afrontant la guerra més dura de la seva vida, la determinació i la seguretat d'una dona pot alliberar milions de dones arreu del món. Ja no parlem només de dones que no s'atreveixen a parlar, sinó també de dones que no saben la violència que pateixen.
La darrera enquesta de violència de gènere de l'Eurostat, publicada el 2022, mostra que com a mínim el 28,7% de les dones han patit violència de gènere al llarg de la seva vida. Aquestes dades no només reflecteixen les agressions físiques i sexuals, sinó també una realitat estructural que deshumanitza les dones. El més sorprenent d’un cas en què una persona ha estat sedada i agredida per setanta homes al llarg d’una dècada és l’enteresa amb què Gisèle ha fet públic el seu cas, cosa que permet que més dones se sentin lliures per denunciar i cercar ajuda.
El fet que només tots excepte un dels culpables hagi estat declarat responsable mostra que encara podem tenir confiança en la justícia, que, amb més o menys lentitud, pot portar pau a les dones que han patit abusos per part de les seves parelles o exparelles. Però, el més important és l'exemple que ens ha donat Gisèle per canviar el rumb de la vergonya, perquè la vergonya de les víctimes no continuï sent dirigida cap a elles, sinó cap als agressors.
Moltes dones al nostre país ens hem trobat amb homes que "no s’ubiquen" o "anaven massa borratxos" i ens han esgarrat la nit. El 44% de les dones han patit alguna forma de violència de gènere. El primer trimestre de 2023, les dades mostraven que 11 dones al dia són agredides sexualment amb penetració a Espanya.
Aquesta realitat es torna especialment difícil quan les agressions o assetjaments es produeixen a l’àmbit laboral. La por a les represàlies fa que moltes dones evitin moure’s, cosa que empodera als agressors, que el que requereixen és assessorament psicològic obligatori i un senyal de malestar. El dubte és: els homes que reben un toc d’atenció cerquen ajuda? Què ens farà sentir segures a les dones? Em vull negar a pensar que les violacions o l’assetjament sexual són una realitat humana ineludible i que no podem trobar una solució.
La conscienciació i sensibilització des de la infància són passos fonamentals. La prevenció i detecció sobretot des de l’adolescència, també són crucials. Tot i això, encara falta més recerca en aquest àmbit. En aquest procés d’erradicació, les veus valentes com les de Gisèle Pélicot, així com d’altres dones que han denunciat, com en el cas d’Errejón, ens mostren que acabar amb tota forma de poder injust entre homes i dones és possible, però que és un treball col·lectiu. Les seves denúncies i accions ens empenyen a continuar lluitant per un futur en què la violència de gènere sigui erradicada, i on les dones puguem viure sense por, amb igualtat i respecte.
Caldrà, però, una estratègia de governança que ens acompanyi en el camí, i un exercici d’humilitat i col·laboració entre totes les dones fortes que treballem per alçar la veu. Caldrà que hi hagi una veu feminista al Congrés per acompanyar a les dones, que pateixen violència sexual.