El cop de consciència dels adeus inesperats són com una bufetada feta amb ràbia. No només fa mal, sinó que la por al cos es manté més temps del que pensaríem. Les darreres setmanes, les bufetades de la crisi climàtica i la incompetència política ens han deixat la cara inflamada, però em qüestiono si la por que ens queda al cos quan perdem algú estimat de manera sobtada - o esperada abans d'hora- es manté en qui ha de posar les condicions perquè no torni a repetir-se.
Crec que els humans tenim la tendència a mirar el futur amb cert optimisme. Durant la infància poses en un pedestal els adults. Fan tantes coses i les fan tan bé. I de cop arriba l’adolescència i t’adones que els pares són persones i et deceps. Arribes a la universitat i t’adones que el sistema educatiu té grans mancances i et deceps. T’endinses al món dels adults i t’adones que les males formes i els conflictes són la norma i et deceps.
Jo estic decebuda perquè no recordo un any de la meva vida que no sentís parlar de canvi climàtic, recentment no en recordo un més. Però sobtadament arriba una sequera i emergència. Sobtadament arriben pluges torrencials i emergència. Emergències per les quals no estem preparats i la ciutadania, altra vegada, és qui ho paga car. Aquest cop amb massa vides.
Però igual que el cos manté la por a un altre cop, sembla que la ment genera amnèsia. Potser per això, n’estic segura que ens oblidarem en poques setmanes del patiment de les famílies valencianes, manxegues i catalanes que han patit les conseqüències de la crisi climàtica. Com les xarxes socials obliden tots els reptes concatenats que anem escombrant sota la catifa i que esperem que ens esclatin a la cara per fer-ne quelcom. Només amb un cop de consciència o un adeu inesperat ens movem amb la velocitat que caldria.
Estic sorpresa que no es parli dels desplaçats per la DANA. Desplaçament forçat, que quan fa referència al fet de canviar de residència per una cosa que t’ha passat, s’utilitza com a sinònim per a migrant o refugiat. 134.418 finques s’han vist afectades per la catàstrofe, algunes amb petits danys, d’altres han quedat completament derruïdes, també n’hi ha que necessiten reformes estructurals i que no podran acollir els seus integrants en un temps.
A Espanya hi ha desplaçats climàtics. Persones que tardaran a tornar a casa. D’altres que rere una situació tan traumàtica decideixen anar-se’n lluny de l’epicentre per evitar els records o per por que es repeteixi. Som en una situació de desastre similar a la que s’ha viscut al Sahel, el Camerun, al Carib mexicà o Bangladesh: pluges torrencials, huracans o monsons descontrolats. Amb menor freqüència i, per ara, menor impacte, però que cada cop seran més intensos.
Per això, vull aprofitar aquest moment d’adeus sobtats, per reforçar la consciència que som part del Sud, i que com a tal hem d’alinear les nostres polítiques climàtiques i de mobilitat humana amb els interessos de les poblacions del Sud global. Perquè no queda tant perquè nosaltres també hàgim de deixar les nostres cases o perquè Barcelona s’inundi.
Cal que estiguem a l’altura, incidint en polítiques climàtiques, i mitigant els efectes de la degradació dels ecosistemes. Hi ha milers d’estudis, acords internacionals i organitzacions que sempre repeteixen el mateix: “Cal un enfocament que envolti tota la societat i transformacions estructurals per reduir emissions i limitar l’escalfament global”. En aquest cas ho repeteix el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (UNDP), però ho he llegit tantes vegades. I tinc només 26 anys. Per què els que manen no ho tenen clar? És clau adaptar els nostres pobles i ciutats per frenar l’impacte i reduir les pèrdues i el dolor quan hi ha catàstrofes com aquesta.
Cal també invertir en una nova forma de fer i ser com a societat que prioritzi la vida. Cal superar la contradicció capital-vida, com diu la professora Itzíar Ruiz. La mateixa contradicció que ens va deixar imatges de treballadores atrapades perquè no les havien deixat marxar a casa. Cal construir una societat feminista i descolonial, i mentrestant, preparar la població per respondre a la crisi climàtica.
Les que vam créixer en pobles i ciutats amb indústria estem acostumades a fer simulacres enfront de possibles fugues químiques. De la mateixa manera, cal que ens preparem per als desastres naturals, i formar els nostres professionals de la seguretat en un enfocament basat en drets, centrat en la protecció de cada veí i veïna, i en la resposta ràpida.
També és essencial reforçar les polítiques socials per estar a l'altura de les necessitats de reconstrucció del poble valencià. Hem de protegir les persones més vulnerables: grans i nenes, persones en situació administrativa irregular, persones sense llar i qui té pocs ingressos i no podrà fer front a les despeses extraordinàries que suposi aquesta situació.
Tenim un repte major al davant, però també tenim la tecnologia i els coneixements per fer-hi front. Sense pausa, però sense pressa. Fem de la península Ibèrica, d’Espanya i Catalunya un estat segur i treballem a favor dels altres països del Sud que també ho pateixen.