L'Àfrica no és el que sembla

Àfrica i els africans estan infrarepresentats en l'aparell mediàtic, i quan hi surten és normalment per un cop d'estat o una crisi humanitària. Aquesta falta de representació té un impacte en l'imaginari col·lectiu, en la relació amb el continent, en el seu progrés econòmic i social, i també en el nostre, el de la diàspora africana.

Aquest dijous 10 d'octubre s'ha celebrat la jornada Com explicar el Sahel: narratives sobre la regió en un context volàtil a les Palmes de Gran Canària, a la seu de Casa Àfrica. En aquesta jornada de debat, s'ha reflexionat sobre la narrativa imperant a la regió i els reptes que té el periodisme europeu a l'hora de ser capaç de representar adequadament el continent.

Al llarg de la història colonial i postcolonial, l'Àfrica s'ha representat com una regió homogènia, tribal, infradesenvolupada i que requereix la solidaritat europea. La manca d'estudis crítics i una diàspora amb solidesa econòmica com sí que pot haver-hi als Estats Units, França o Gran Bretanya, així com les baixes relacions comercials entre Espanya, Catalunya i el continent, han estat probablement de les principals causes darrere de la infrarepresentació als mitjans, l'acadèmia o la cultura.

La simplicitat del discurs ha construït l'imaginari col·lectiu: sabanes, deserts, homes negres ballant i nens afamats. Una Àfrica que existeix, en paral·lel, i encara menys que les Àfriques urbanes, que treballen per consolidar parcs tecnològics, biomèdics i en què les poetry jams dels divendres a la nit aglutinen joves apassionats per expressar amors i somnis.

L'Àfrica s'explica com a subjecte passiu: passiu a les catàstrofes i a la corrupció. Enfront de l'activitat d'ajuda europea, que construeix escoles i reparteix sacs de menjar. I enfront de l'activitat de les noves potències, la Xina o Rússia, que en l'imaginari europeu només li porten més desgràcies.

Però en realitat, l'Àfrica és un subjecte actiu, ple de moviments socials, intel·lectuals i tècnics que treballen sense descans per millorar la vida de les seves poblacions. Fins que no ho visibilitzem, i comencem a dedicar planes a explicar les causes d'arrel de les males condicions de vida – com el comerç internacional, el neocolonialisme, o institucions dèbils i amb massa influència d'actors externs– alhora que les solucions autòctones, així com la seva creativitat, innovacions i èxits, continuarem relegant a un continent amb importància creixent a l'oblit. I l'oblit també passa per menors inversions i intercanvis intel·lectuals que ens poden beneficiar a tots.

Això tracten de visibilitzar les comunitats africanes i afrodescendents arreu de l'Estat i d'Europa, així com els mateixos africans des del continent. El cap de setmana del 5 i 6 d'octubre es va celebrar a Madrid el festival anual Consciència Afro. Un esdeveniment que aglutina moviments socials, empreses, polítics, intel·lectuals i societat civil negra i en solidaritat amb la causa negra, per celebrar les aportacions, la resistència i la diversitat de la diàspora africana al país. Enguany coincidia amb la primera revisió colonial d'un gran museu, el Thyssen-Bornemisza, en què el director d'Espai Afro, Yeison García, ha comissariat una exposició crítica amb la colonització europea.

Aquest dissabte 12 d'octubre, la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (la CNAACAT), liderada per l'exdiputada de la CUP Basha Changue, el president de l'associació Burkinabè de Barcelona, Harun Zerbo, o el líder de societat civil Babou Nebon, organitza una manifestació contra el colonialisme, l'esclavisme català i la crisi humanitària a la frontera sud. Altres organitzacions antiracistes també convoquen una manifestació anticolonial en paral·lel.

Descolonitzar Àfrica, encara una tasca pendent, s'està fent des del continent i des de la diàspora, també a través d'una resistència pacífica, intel·lectual i científica que vol aconseguir que abans del 2063 el continent sigui capaç de tirar endavant amb sobirania i millorant el benestar d'aquell que serà el nucli més poblat del món.