A Viena és de les poques ciutats en què accedir a un habitatge no s’ha tornat un bé de luxe. El gener d'enguany, The Guardian publicava un article on mostrava la vida d’un jove de 26 anys que vivia en un apartament de 54 metres quadrats, al centre, en bones condicions, pagant només 596 €. Sense dipòsit, i amb un contracte indefinit que pot traslladar al seu fill.
La crisi de l’habitatge comença a centrar el debat públic, i no ho fa només a Catalunya, sinó que s’estén per tota la Unió Europea. Rere les manifestacions en contra del turisme d’aquest estiu, ben sonades a escala internacional, els ciutadans d’altres estats membres es pregunten per què no volem turistes.
“Es tracta d’un turisme massiu, de baixa qualitat, que no sempre té un retorn en la ciutadania, però que, per contrapartida, incrementa el preu de l’habitatge i fa perdre qualitat de vida als residents”. Davant d’aquesta explicació, persones d’ideologies i països diversos em responien a Alpbach, el fòrum europeu al qual vaig als estius: “Ah, com a Múnic”, “Ah, com a París”, “ah, com arreu d’Europa”. Patim una crisi estructural, que a parer meu és vinculada a l’ús de l’habitatge com a bé d’inversió i de mercat, i a la manca de reconeixement constitucional com a dret fonamental.
Avui s’ha publicat la notícia que fins a 2.000 persones competeixen per llogar el mateix pis. I no és que no hi hagi prou pisos a Barcelona per al gruix de la població. Ben al contrari, Barcelona encara té 150.000 pisos buits, i un gran nombre de pisos destinats al turisme, que l’Ajuntament ja va avisar que tancaria de cara a 2029, quan expirin les llicències. Aquells que s’escuden en les teories de mercat per explicar per què els preus són tan alts no expliquen que no volen oferir aquests pisos per mantenir-los amb preus elevats. Mira que hi ha béns amb què fer negoci; hauria d’estar prohibit fer-ho amb l’habitatge!
Un dels efectes més greus d’aquesta crisi és l’augment de la població en risc d’exclusió social i, en particular, el creixement del sensellarisme, és a dir, de la precarietat residencial. Segons l’índex ETHOS, desenvolupat per l’organització europea que coordina l’acció contra el sensellarisme, la FEANTSA, aquesta es pot definir en diferents graus, que van des de la falta d’un habitatge segur i adequat fins a situacions d’habitatge insegur o inadequat.
Per exemplificar-ho, una persona que pateix violència domèstica o algú que comparteix un pis en condicions de massificació ja es pot considerar com una persona sensellar. Un jove català que es veu obligat a rellogar una habitació perquè no pot permetre’s un habitatge propi, o una jove gambiana que viu en un garatge o en una nau ocupada, també entren dins d'aquesta categoria.
El nombre de persones vivint en condicions de precarietat residencial ha augmentat de manera alarmant els darrers anys. A Barcelona s’han comptabilitzat com a mínim 4.838 persones sensellar. A Espanya, segons dades del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, el nombre de persones sense llar ha crescut un 25% en els últims cinc anys. El més probable és que les dades siguin molt per sota de la xifra real, perquè no s’arriba a comptabilitzar totes les situacions de precarietat residencial. En particular la població més jove, que viu una situació estructural d’incapacitat d’accés a l’habitatge completament normalitzada en la construcció de la vida personal.
Les respostes polítiques són insuficients. Tot i que s’han pres algunes mesures, com la regulació dels lloguers en determinades ciutats o la construcció d’habitatge públic, aquestes iniciatives són encara insuficients per frenar l’avenç de la crisi, que continua tensant el mercat immobiliari. Hauríem de començar a cercar alternatives a altres ciutats per aconseguir que això canvi, i una d’elles és Viena.
Viena compta amb 220.000 apartaments socials, la ciutat amb més habitatge públic d’Europa. A més, l’Ajuntament també ha subsidiat 200.000 habitatges cooperatius, que constitueixen més de la meitat de la població. Alguns d’aquests apartaments es van finançar amb impostos sobre productes de luxe. Un dels criteris per mantenir l’habitatge públic és guanyar menys de 57,600 € l’any per persones solteres, i 85,830 € per parelles.
Aquesta no és l’única ciutat que aposta per la compra d’habitatge públic o que inverteix en solucions innovadores per afrontar la crisi, però cal inversió en recerca, creativitat i verdadera voluntat de coordinació multinivell, així com un canvi de paradigma de la concepció de l’habitatge.
És clau deixar de veure l’habitatge com un bé d’inversió i com una mercaderia. Cal que acompanyi la dignificació de la vida de la ciutadania. Parlem d’un element central per al desenvolupament integral de l’individu. Cal que tota Europa ens unim a favor de l’habitatge.